Ara i aquí

Ara tinc 44 anys i encara sóc aquí.

No és un lloc especial, aquí no hi ha res diferent, però m'ha costat una mica de temps i algun esforç arribar-hi. I no el canviaria per cap altre.

video: "Rather be"

Al damunt de la ciutat

Al damunt de Girona hi ha un cel ennuvolat que no és gris, sinó de colors: blau, blau cel, blau fosc i també una sèrie de blancs que acaben agafant tonalitats taronges i malves.

Un dels núvols és enorme i avança sobrevolant l'hospital en direcció al barri vell; sembla un dirigible, o una nau espacial.

Oasi

L'oasi que esperem no és al diccionari:

1. Indret de terra fèrtil dins d’un desert on creix la vegetació gràcies a l’existència d’aigües subterrànies, de pous o de surgències.

2. Lloc, període, situació, que és com una excepció enmig del desordre, dels neguits, etc., i que permet un repòs psíquic o físic.

O potser si: la suma d' 1. més 2.

Tren de nit, matí assolellat

La nit no torna sencera; hi ha llacunes. Un bitllet de cinquanta, un tren perdut, un altre de guanyat, la capital, on hi ha qui m'espera i aquest sol anacrònic, immerescut.

Llenguatge

Quan la meva mare era encara molt nena, el seu pare, l'avi Pep, va veure clar que la vida de casat no s'avenia amb el seu caràcter, així que va donar-li dues monedes a la seva dona, va tocar les galtes als seus dos fills -en Martí i la Teresa- i va desaparéixer carretera de Salt amunt.
A partir d'aquell moment, l'avi Pep va guanyar-se la vida fent una mica de tot, respirant l'aire llavors ben net i pobre de la muntanya, carregant carros, tallant llenya, caçant bolets, cargols i senglars i amb una bota de vi com a nova companyia.
Al seu torn, la seva dona, l'àvia Pilar, va anar treballant en el que li anava sortint per poder alimentar els dos nens que ràpidament van deixar de ser-ho i es van trobar treballant per alimentar uns altres nens, un dels quals escriu ara això.
Un bon dia l'avi, ja vidu, es va fer massa vell per poder seguir tallant o caçant o fins i tot caminant per la muntanya, i es va trobar de cop i volta dormint en una habitació que el meu oncle Martí i la seva dona van haver de preparar a casa seva amb una certa precipitació, causada per la negativa inexorable de la meva mare a ni tan sols contemplar qualsevol altra possibilitat.
Ara ja no sóc un nen, però recordo amb una claredat estranya la taula parada que, un diumenge de cada dos, la mare omplia de menjar de tota mena després de tancar-se de bon matí a la cuina; puc veure el meu pare assegut a un dels caps de taula i l'avi Pep a l'altre; les meves dues germanes grans i jo mateix asseguts a les bandes de la mateixa taula; veig com la mare va i torna de la cuina a la taula, duent i traient plats sense asseure's en cap ocasió, fins que el dinar s'acaba; com després dels cafès el meu pare se'n va cap al pati, on es quedarà una estona fumant i mirant els rosers; com les meves germanes desapareixen engolides per les seves habitacions o el carrer; puc veure també -i això sempre sóc l'únic que ho veig perquè encara sóc un nen i per tant no ho puc entendre- com la mare, llavors, s'apropa a la taula i seu, ara sí, a la vora de l'avi Pep, el seu pare, i com tots dos comencen a parlar sense mirar-se els ulls, molt fluixet, en el seu propi llenguatge indesxifrable i feréstec.

* la imatge és un dibuix cedit
per Puppe* i Marialamar

Els arbres, els dies

Ara arribo a casa. Miro els arbres i penso: recordaré aquest dia perquè ha estat emocionant, jovenívol i fugaç, com a mi m'agradaria que fossin sempre els dies, tots els que m'hagin de quedar.

Preguntes

Si, de vegades les preguntes es desdoblen en noves preguntes. Llavors formen boniques figures, espirals que s'entortolliguen i es nodreixen de si mateixes, fins que sense adonar-te'n ja se t'ha fet de nit i penses que demà serà un altre dia i així vas fent.

Deu per tres: trenta

Abans d’ahir (a la botiga)

Fa una setmana vaig comprar dos jerseis. La dependenta em va dir que si comprava una altra peça tindria un descompte sobre el total, però com que no m’acabava de decidir va somriure tot fent un gargot a la factura i me l’allargà: si tornava un altre dia a comprar la tercera peça, me’l faria igualment, el descompte. Abans d’ahir vaig anar-hi.
Somriures, més somriures, i jo que compro una camisa molt bonica. Em sembla cara però calculo que el descompte la convertirà en barata. La noia passa el lector i em diu què dec. Li responc una mica brusc. Quan m’ensenya l’etiqueta amb el preu confirmo que m’està aplicant el descompte però només sobre la camisa. Li faig notar amb un somriure als llavis i tot el glaç que puc al ulls –fer això em va costar d’aprendre però ara ho faig prou bé.
Surto pensant: em volien estafar 10 euros però no han pogut.


Ahir (a l’estació)

Ahir vaig tornar en tren a Girona des de Tarragona.
Compro el bitllet a la finestreta, on ensenyo el resguard del d’anada perquè recordo que algú em va dir que fan descompte. Ja a l’andana veig que no me l’han fet, així que torno a la finestreta on el mateix noi que m’ha venut el bitllet m’informa, sense deixar de mirar la pantalla, que ara ja no hi pot fer res. Grapa els dos bitllets, hi fa un gargot i em diu que a Girona m’abonaran la diferència.
Un cop a l’estació de Girona vaig a la taula d’informació, on parlo primer amb una senyora, després amb una segona senyora i finalment amb totes dues alhora, sempre amb un somriure als llavis i tot el glaç que puc al ulls –fer això em va costar d’aprendre però ara em surt força bé.
Surto amb una frase al cap: em volien fotre 10 euros però ho he impedit.


Avui (al restaurant)

Aquest migdia he anat a dinar al restaurant que vaig sempre els dilluns; el menjar és variat, m’agrada el servei -és autoservei- i no és gens car.
A la caixa, pago amb un bitllet. La noia, que està fent vàries coses alhora o això sembla, em torna el canvi. No hi és tot. Li he donat un bitllet de vint i el canvi que em torna és de deu, així que li comento la circumstància amb un somriure als llavis i tot el glaç que puc al ulls -em va costar d’aprendre’n però us asseguro que ara ho faig a la perfecció.
Surto i encenc un cigarret tot rumiant: em volien cardar 10 euros i m’he defensat.


Avui a la nit (a casa)

Aquest vespre he anat al supermercat que tinc davant de casa, on he comprat menjar tenint com a únic criteri el de deixar-me portar pel plaer d’assaborir anticipadament un assortiment de formatges, un vi negre, ja sabeu, aquesta mena d’hedonismes en què diuen que solem caure els qui vivim sols.
No ha estat fins després d’endreçar-ho tot, a la cuina i amb el tiquet a les mans, quan me n’he adonat que la compra havia pujat 30 euros i 6 cèntims.

Tremolors

El senyor de l'americana té calor. És una americana gruixuda i de les antigues. Sospira i se la treu, i li costa una mica, perquè és un senyor molt vell. Jo m'espero.

A continuació em demana si tenim un llibre. Consulto l'ordinador; li dic que no, que si vol puc encarregar que li portin des de l'altra biblioteca, però trigarà uns dies. Em dóna les gràcies. Em diu que no caldrà. Perquè era fullejar-lo ara, el que volia.

Deixem de mirar-nos però no del tot, ja m'enteneu, així que puc veure com lluita per tornar-se a posar l'americana: fa força i empeny, empeny fins que tot ell tremola, però el braç no entra. No es tracta pas d'ajudar-lo. M'espero. Tot plegat dura uns quants segons que a mi em semblen molts.

Recórrer el territori

Tot comença quan prens una decisió, compartida i aparentment assenyada, basada en criteris raonables. És una renúncia. Queda la promesa dels dies que vindran.

Llavors t'aixeques de la cadira. Mires i veus el que tens al davant. És un territori que saps que hauràs de recórrer; un espai format de temps, regulat pel calendari i sobretot pel rellotge. No vols encantar-te. Et calces les sabates noves. Agafes embranzida i comences a caminar-lo.
Saps que consisteix en rodejar-se d'activitat. És important no aturar-se gaire sovint, no pensar-s'ho més d'una vegada. Llavors, sense ni adonar-te'n, ja hi ets pel tros: parlar, menjar, moure un braç o una cama, encendre un altre cigarret, dir-li una grolleria al que tens més a prop, i a continuació afalagar-li les orelles al de més enllà. Tornassolar-se, pintar-se de colors diversos. Mirar el mòbil, encendre un altre cigarret o demanar més beure no és mai una mala idea. Abraçar-se al soroll de la vida, ensumar fort i sentir l'olor intensa, sentir l'orgull mític i trist de la prostituta orgullosa de ser-ho, passar d'unes mans a les següents sense un moment de dubte.
De nit, camines pels carrers amb la determinació del soldat innocent. Entres a cases que no coneixies. T'ofereixen un plat de pollastre amb mandonguilles just quan comença a apuntar el dia i te'l menges sabent que no ets digne d'aquest privilegi. Amb el dia ja assentat, t'arrossegues pels mateixos carrers d'abans, amb la tossuderia de qui no sap donar-se per vençut. Arribes a casa. Sents que la campana t'ha salvat. Però tu saps que no n'hi havia cap, de campana. Cap al migdia, et sembla que comences a entendre-hi alguna cosa. Però no. Només són insinuacions. En tot cas, sempre et tens a tu. La solitud et sembla, ara, un altre regal immerescut.
Finalment, jauràs al llit. Cauràs, allà, un cop més, a la trampa més funesta: fer balanç. El faràs. El resultat serà, com sempre, zero. Com que tens un amic que és comptable, penses que quan el vegis li preguntaràs si aquest resultat és bo o dolent, perquè tu, no ho saps. Saps que quan el vegis, no hi pensaràs a preguntar-li.
Després, ja a la cuina, rumiaràs que els espaguetis, que la carn de porc, que el vi blanc... Encendràs un altre cigarret. Posaràs un CD (però sempre és el mateix CD). Tornaràs a mirar el mòbil i et sentiràs absurd. Llavors és quan arribarà la darrera revelació, que de fet és la única: necessites més. Vols més. Engegaràs l'ordinador, miraràs el correu i allà ho tindràs.

Com estàs?

Al món on jo vaig créixer -un món antic i desaparegut- es tractava d'una pregunta retòrica, de pura cortesia. Tothom responia, sempre, que tot anava bé, amb un automatisme que podia arribar a l'onomatopeia.

Ara no és així. Ara l'altre et pot contestar tranquil·lament que no està bé. Que està fatal. I aprofitant el teu silenci, argumentar-te els motius del seu disgust. I fer-ho llargament, perquè quan és l'interessat qui parla, resulta que la quantitat i magnitud dels patiments, maltractes, decepcions i injustícies suportats no coneix límits.

Les conseqüències són lamentables: la gent es passa mitja vida udolant i l'altra mitja escoltant els udols dels demés.

No sóc pas insensible als problemes aliens, potser més aviat al contrari. Justament per això he eliminat aquesta expressió del meu vocabulari.

Si algú ha d'explicar-me les seves misèries, que s'ho treballi.

El color del cel

Pero ellos y yo sabemos
que el cielo tiene el color de la infancia muerta.

Alejandra Pizarnik

El sopar

Vaig arribar sol, en taxi. A l'escala me'n vaig trobar tres, i després un quart. A dins n'hi havia un altre. Al cap de poc en varen arribar dos més i més tard un altre. Quan van dur el menjar, vam seure a taula. Érem nou: vuit i jo. Van passar dues, tres, quatre hores; potser cinc. Vam llevar-nos. Ens vam acomiadar. A baix, al carrer, encara érem jo i vuit més però quan vam pujar al cotxe, només érem quatre, tres i jo. En arribar davant de casa, dins el cotxe en quedàvem dos, un i jo. Vaig pujar a l'ascensor tot sol, vaig entrar. Fumar un cigarret, rentar-me les dents i despullar-me, ho vaig fer tot sol, però un cop al llit vaig veure que érem quatre, jo i tres més i ja m'estava bé però al mateix temps no podia ser. "Això no pot ser" -vaig dir, i llavors un va marxar. "Així que?" -vaig dir a continuació, i els altres dos també varen marxar, però de seguida em va saber greu. Al matí, fent el cafè érem tres, dos i jo. Aquest cop no vaig dir res; en el moment d'apagar el cigarret i llevar-me ja només érem dos, però el que no sabia era que a la cuina n'hi trobaria dos més. No en vaig fer cas. Vaig obrir les finestres i vaig esperar, potser un minut. Ara estava sol. Llavors vaig sortir però, just quan anava a tancar la porta, vaig veure com tres d'ells s'arreceraven contra una calaixera. Vaig tornar a entrar. Ho vaig dir ben alt i fent veu d'enfadat, però sense mirar-los perquè se m'escapava el riure: "Voleu fer el favor?".

A les mans

Apago el cigarret i em miro les mans: els palmells.
Hi ha durícies.
Semblen buides.
Però si miro amb atenció, si persevero, se m'omplen, apareixen lentament les meves pertinences:
Tinc un cor esparracat i somnàmbul.
Tinc un grapat de gent que m'atabala i em salva.
Tinc una tendència ridícula al monòleg i al discurs.
Tinc una tendència absurda a escoltar en silenci.
Tinc un enyor estèril pel que ha quedat enrere i un desig suïcida pel que queda al davant.
Tinc una fe considerable però sóc infinitament descregut.
Tinc un odi ferotge per la mentida i l'engany.
Tinc una nul·la tolerància al melodrama, la queixa i la recriminació.
Tinc el terror de les veritats dites a boca de canó.
Tinc una fam, brusca i salvatge, de la pell que decideixo estimar.
Tinc l'esperança amarga de la terra, del descans implacable i dolcíssim.

Al vespre

No vaig trobar ànima vivent. Ja fosquejava. Vaig abraçar-me al silenci de la vida, amb una avidesa inexplicable.

Josep Pla
Contraban

Els seients

De bon matí, m'enfilo a la trona i m'hi escarxofo. Contemplo els fidels. Instal·lat al meu setial, els faig el regal de la meva sola presència; reparteixo les prebendes; deixo que alguns, els més agosarats, em besin la mà.
Durant la tarda, m'estic assegut al pupitre, amb els llapissos a punt. Escolto amb atenció. Inclinat, escrupolós, prenc els apunts i faig els deures.
Quan arriba el capvespre, recollit a la banqueta, m'espero fins que vénen les notícies. Llavors, amb el cap cot i els ulls closos, escolto les sentències.

Vigilància

Davant dels miralls sóc tenaç.
Observo carcassa i molla, les examino amb insistència.
Em vigilo amb la mateixa passió amb què d'altres estudien el llenguatge dels animals o la composició de la matèria.

Pistes

Buscar, als colors de l'asfalt moll de pluja, alguna resposta. Buscar el significat de les olors d'una cuina de casa humil. Buscar extreure qualsevol sentit del contacte d'una pell tèbia i frisosa. Buscar, en el calfred del vi blanc al capvespre, alguna pista.
Processar, calcular, reduir i extrapolar. No trobar res. Sospites i ombres. Insinuacions d'un amor aclaparador, dolor insufrible, pena, i una misericòrdia glacada.

Visites

No els havia convidat, però han vingut quasi tots: hi ha el borratxo que demanava a les dones que passaven que s'arribessin a la botiga i li duguessin un quinto i un entrepà; també hi ha la botiguera bigotuda, missaire i prematurament vídua que mai no tenia tancat del tot; i el barber que passava per les cases a tallar els cabells a pares i fills; veig el matalasser que apallissava els matalassos a l'aire lliure i al qual els nens tiràvem pedres i cridàvem 'pica llanes, pica llanes!'; no ha faltat el carboner que anava amunt i avall sobre el burro i que s'emmurriava quan la gent parlava d'el burro del carboner; ara passa el de la llibreria, que no acabava mai de dir-te res: 'Tuuuuuuuuuu...'; i allà va el capellà jove que escandalitzava la gent explicant-los que a tots ens arribava l'hora de la mort. Faltes tu, però ja m'hi he acostumat. No em posaré pas trist, avui que tinc tantes visites.

No sempre està clar

Fa mal dia, avui, pare. Quan m'he llevat tenia mal de cap, i jo no en tinc mai. He begut el cafè i estava amargant. Hi he afegit sucre, però quan més n'hi posava més amarg es tornava. Potser tot plegat sigui un somni. No sempre està clar, saps? Hi ha vegades que em llevo enmig de la nit i no sé si sóc jo el que camina per la casa, o sóc només qui ho somia, o si és el somni d'un altre. No et passa mai a tu? Mira el gos, pare. Està neguitós, però no borda. I la llum està canviant; sembla que es vulgui fer fosc. Aquest matí he vist ocells que volaven en cercles sobre el pati. S'ha girat fred. Tots els rosers s'han marcit. Si, segurament és un somni. És això, veritat? Pare, perquè no em contestes?

Diumenge a la tarda

La nit regala els seus miratges: pols i cendra. A la tarda assolellada de diumenge, les realitats voleien a tot drap, entren per les finestres obertes.

Cares

El viatge i la seva nàusea: trens, hotels, carrers, bars, mil cares desconegudes.
Assegut en un bar, espero l'hora de marxar.
Tanco els ulls, apreto les parpelles. Un somriure des de la foscor. Una cara es forma: la que he buscat (sense ànsia, sense pausa) aquests dies, enmig de les altres. No la trobaré. Aquí no, encara no.
M'aixeco, pago i me'n vaig. El viatge continua.

A la deriva

La llum s'estavella contra el vidre a una velocitat de 300.000 kilòmetres per segon. No hi ha danys. La cambrera prepara mojitos i daikiris amb una determinació feixuga. Què s'ha de fer ara? Hi ha veïns que de nit esmolen el ganivet. Jo, mentrestant, li escric cartes a una nena desconeguda.

Molt petita

D'un temps ençà, somio molt. Les causes no les sé precisar; tant podria ser el canvi d'orientació del llit -que ara mira cap al Nord- com les calors de juny, o les ampolles de vi blanc que compro cada cop més sovint. Aquesta nit el somni m'ha regalat una gosseta, molt petita, que en el moment de sortir de casa m'ha preguntat on anava i que quan, qui sap si de mala manera, li he dit que el món era un lloc molt gran i llaminer, ha obert uns ulls foscos i humits que encara ara mateix, hores després, em segueixen mirant.

Ser un ànec

Fan una xerrada sobre blogs, una nena es vol fer el carnet. Tinc un amic que s'ha quedat vidu i quan parlo amb ell veig com els ulls li espurnegen. He dinat amb dos bibliotecaris i ens hem emborratxat una mica. Un error. El Barça ha guanyat tot els tornejos que ha jugat. Ara resta el buit. Voldria només poder lliscar dins d'una dona i oblidar-me de la resta. No sé, darrerament compro moltes ampolles de vi blanc, de chardonnay. Ahir vaig estar al parc mirant com els ànecs nedaven. Una vida fantàstica, lliscant sense més preocupacions.

Misèria

La guerra, les epidèmies, l’atur, el terrorisme, els terratrèmols, els amors fracassats, la desolació de la matèria inert, la solitud, l’enormitat de l’univers, la certesa de la mort, tot això rai.

Que et digui que no li ha vingut la regla, el vent i la pluja i tu sense paraigües, el caixer automàtic que se t’empassa la tarja i no la torna, l’ordinador que no va, les males digestions, l’escalfador i el fluorescent que s’espatllen el mateix dia, el gol del Madrid al minut 93, el dit clos contra la porta que es tanca, l’ampolla plena que s’estavella al terra del menjador, el nen que xiscla i la senyora que no calla, la pedra a la sabata, això és la misèria.

Es fa tard

Es va fent cada cop més tard i l'autobús que no passa quan les veig acostant-se a poc a poc, fent esses i empenyent-se, rient de vés a saber què. S'asseuen al banc i xerren en el seu llenguatge pobre i enginyós. L'una és prima, du roba ampla i fa un posat encongit. L'altra, grassoneta, esbufega i es posa a mirar el plànol que hi ha al vidre. 'On és Vilarroja?'.
Si, es va fent tard i jo les miro més i més. Segur que se n'adonen. La parada desapareix per moments. Imagino, imagino.

L'autobús arriba amb un grinyol escandalós.
Pugem tots tres. Elles seuen de seguida però jo vaig cap al fons.
L'autobús arranca. Avancem penosament, a batzegades.
L'autobús s'atura fent un brunzit desolador.
Baixo i ressegueixo el lateral fins a la porta davantera. Entre els nous passatgers que pugen les veig. S'estan molt quietes, allà, assegudes i dòcils, esperant.
Abans de continuar em cordo l'abric i em poso els guants, perquè s'ha girat fred i es va fent cada cop més tard.

La polla

Pujo a l'autobús i m'assec. La frase està escrita a la part posterior del respatller del seient del davant:

La polla de Moha
es grande

No serà tant Moha, penso, però de seguida se m'acut que potser no és en Moha qui ha escrit això. Potser ha estat algú que va tenir alguna experiència amb la seva polla, algun tipus de contacte, ni que fós visual. O que siguin dos els autors, vist el diferent tamany de les dues parts de la frase, encara que els tipus de tinta i de lletra semblen coincidir. En tot cas, què persegueix l'autor? Expressa admiració o és només constatar un fet? Es tracta d'impressionar les lectores? Ara les dones ja no s'impressionen de res. Si canviem la part del cos, el sentit sembla un altre: La cabeza de Moha es grande. La clavícula de Moha es grande. D'altra banda, és realment gran la polla d'en Moha? A partir de quin tamany podem dir que una polla es gran? És important saber que la polla d'en Moha es gran? Qui és en Moha?
L'avorriment és fatal. Quantes coses es diuen per fugir del silenci, per escapar del no res. Coses que no interessen a ningú. Com ara mateix jo, aquí, escrivint aquesta colla de paraules irrellevants. Quina pèrdua de temps. Potser a partir d'ara m'hauria de dedicar a escriure sobre els seients dels autobusos, missatges breus i potents, petites explosions sintàctiques:

La polla d'en Kasku
és molt grossa

Diaris

Prometo no tornar-ho a fer, però quan els vaig veure caminant tant juntets, tan ben compassats, tan segurs del seu vincle, els vaig seguir fins a la cafeteria i vaig seure a la taula del costat per poder-los contemplar de prop. Ara ja no parlaven. Llegien cadascú el seu diari. Vaig disposar d'alguns minuts per imaginar què els trencaria: podia ser l'avorriment, o l'angúnia, alguna deixadesa per part d'ella, o un sobtat interès il·lícit per part d'ell, o seria algú altre, els fills, potser no hi hauria culpable. Vaig establir així que el pas dels temps els derrotaria. Ja m’aixecava per marxar quan ella va alçar una mà i va dir alguna cosa. Ell li va contestar d'immediat gairebé sense moure's, només torçant una mica les celles. Llavors la roda va girar embogida, el Gran Rellotge va accelerar sense mida. Havien passat trenta anys de cop però jo seguia allà mirant i ells continuaven igual de junts, llegint els seus diaris, parlant-se sense haver-se de mirar, i vaig sentir tendresa i també horror, a parts iguals.

Màquina de begudes calentes

L'avi Marcel·lí fou un nen petit, silenciós i sense germans, que jugava massa sovint amb les basses i les formigues. A la seva joventut el seu aspecte discret va fer que les dones l’ignoressin i va haver d'acudir massa vegades a les cases de cites. Es va casar als quaranta amb una noieta mel·líflua i de fama incerta que el va abandonar al cap de poc, i va haver de passar massa vespres a les tavernes. Més endavant, la màquina de begudes calentes que hi havia al vestíbul del geriàtric li oferí impensades alegries, des del cafè llarg fins al capuccino, sempre amb doble sucre, que ell, després de proveir-se de totes les monedes que podia, no deixà, tarda rere tarda, de gaudir.

Un dia va aparèixer una furgoneta retolada d’on varen baixar dos homes vestits de blau que varen carregar-hi la màquina i se la van endur sota la mirada monòtona de l'avi Marcel·lí, que es va retirar a la seva habitació. Quan el varen anar a buscar, en veure que no baixava a sopar, el trobaren sobre el llit envoltat d’una gran quantitat de monedes, que ara ja li resultaven del tot inútils.

L'amor

'N'hi ha uns que són gegantins, amb una gran papada, que fan la seva crida i les femelles acudeixen; d'altra banda hi ha els normalets, i aquests han de seduïr a les femelles regalant flors i fruites.'

* fragment d'entrevista amb el científic holandès Willie Smits, estudiós dels orangutans

Amor als llocs i als fantasmes

Puc veure el pati apedaçat de l’escola, el jardí salvatge de casa, els camins foscos i insignificants pels quals passava per arribar-hi, o els carrerons humits on vaig viure i que ja no són carrers sinó placetes de colors.
Puc escoltar la veu rogallosa del comptable uruguaià, les exclamacions rialleres de l'empordanès guillat, les queixes cansades de la noieta inflexible, i la cantarella insulsa de la mare mentre rentava la roba.
M’espero. Ara travesso aquells dies, distingeixo els contorns traçats amb ratlles primes, sento les veus amb els seus matisos. Ara tot s’anivella. Tot passa avall. El calendari és mort. Les notícies estan equivocades. Les preguntes es concentren fins que totes són la mateixa: què se n’ha fet?
- Hola. Hola? Hola!

La cua ha desaparegut, la noia de la caixa me mira. S’espera.

Enlluernadora

Une femme a une émanation de fleur et d’amour.

F.R. de Chateaubriand

La Maria, la noia de gestos àgils i mirada riallera que encara avui recordem perquè tots ens n’havíem acabat, poc o molt, enamorant -ella tenia aquest encant-, aquella doneta enlluernadora, va prendre, el dia que complia els divuit anys, una decisió.

Va posant seny, va pensar la seva mare quan, al capvespre, ella li va haver explicat. La mare no va poder esperar i aquella mateixa nit li va comunicar al seu marit, que no hi va posar cap objecció, sempre i quan la intervenció es dugués a terme a una clínica bona.

Tot va anar bé, i a partir de llavors les mirades de la Maria van tenir un color més pàl·lid i els seus gestos un aire més discret.