Misèria

La guerra, les epidèmies, l’atur, el terrorisme, els terratrèmols, els amors fracassats, la desolació de la matèria inert, la solitud, l’enormitat de l’univers, la certesa de la mort, tot això rai.

Que et digui que no li ha vingut la regla, el vent i la pluja i tu sense paraigües, el caixer automàtic que se t’empassa la tarja i no la torna, l’ordinador que no va, les males digestions, l’escalfador i el fluorescent que s’espatllen el mateix dia, el gol del Madrid al minut 93, el dit clos contra la porta que es tanca, l’ampolla plena que s’estavella al terra del menjador, el nen que xiscla i la senyora que no calla, la pedra a la sabata, això és la misèria.

Es fa tard

Es va fent cada cop més tard i l'autobús que no passa quan les veig acostant-se a poc a poc, fent esses i empenyent-se, rient de vés a saber què. S'asseuen al banc i xerren en el seu llenguatge pobre i enginyós. L'una és prima, du roba ampla i fa un posat encongit. L'altra, grassoneta, esbufega i es posa a mirar el plànol que hi ha al vidre. 'On és Vilarroja?'.
Si, es va fent tard i jo les miro més i més. Segur que se n'adonen. La parada desapareix per moments. Imagino, imagino.

L'autobús arriba amb un grinyol escandalós.
Pugem tots tres. Elles seuen de seguida però jo vaig cap al fons.
L'autobús arranca. Avancem penosament, a batzegades.
L'autobús s'atura fent un brunzit desolador.
Baixo i ressegueixo el lateral fins a la porta davantera. Entre els nous passatgers que pugen les veig. S'estan molt quietes, allà, assegudes i dòcils, esperant.
Abans de continuar em cordo l'abric i em poso els guants, perquè s'ha girat fred i es va fent cada cop més tard.