Recórrer el territori

Tot comença quan prens una decisió, compartida i aparentment assenyada, basada en criteris raonables. És una renúncia. Queda la promesa dels dies que vindran.

Llavors t'aixeques de la cadira. Mires i veus el que tens al davant. És un territori que saps que hauràs de recórrer; un espai format de temps, regulat pel calendari i sobretot pel rellotge. No vols encantar-te. Et calces les sabates noves. Agafes embranzida i comences a caminar-lo.
Saps que consisteix en rodejar-se d'activitat. És important no aturar-se gaire sovint, no pensar-s'ho més d'una vegada. Llavors, sense ni adonar-te'n, ja hi ets pel tros: parlar, menjar, moure un braç o una cama, encendre un altre cigarret, dir-li una grolleria al que tens més a prop, i a continuació afalagar-li les orelles al de més enllà. Tornassolar-se, pintar-se de colors diversos. Mirar el mòbil, encendre un altre cigarret o demanar més beure no és mai una mala idea. Abraçar-se al soroll de la vida, ensumar fort i sentir l'olor intensa, sentir l'orgull mític i trist de la prostituta orgullosa de ser-ho, passar d'unes mans a les següents sense un moment de dubte.
De nit, camines pels carrers amb la determinació del soldat innocent. Entres a cases que no coneixies. T'ofereixen un plat de pollastre amb mandonguilles just quan comença a apuntar el dia i te'l menges sabent que no ets digne d'aquest privilegi. Amb el dia ja assentat, t'arrossegues pels mateixos carrers d'abans, amb la tossuderia de qui no sap donar-se per vençut. Arribes a casa. Sents que la campana t'ha salvat. Però tu saps que no n'hi havia cap, de campana. Cap al migdia, et sembla que comences a entendre-hi alguna cosa. Però no. Només són insinuacions. En tot cas, sempre et tens a tu. La solitud et sembla, ara, un altre regal immerescut.
Finalment, jauràs al llit. Cauràs, allà, un cop més, a la trampa més funesta: fer balanç. El faràs. El resultat serà, com sempre, zero. Com que tens un amic que és comptable, penses que quan el vegis li preguntaràs si aquest resultat és bo o dolent, perquè tu, no ho saps. Saps que quan el vegis, no hi pensaràs a preguntar-li.
Després, ja a la cuina, rumiaràs que els espaguetis, que la carn de porc, que el vi blanc... Encendràs un altre cigarret. Posaràs un CD (però sempre és el mateix CD). Tornaràs a mirar el mòbil i et sentiràs absurd. Llavors és quan arribarà la darrera revelació, que de fet és la única: necessites més. Vols més. Engegaràs l'ordinador, miraràs el correu i allà ho tindràs.