Hi ha a Girona un pont del qual jo sabia, perquè un antic amic vivia sobre una de les ribes i perdia llargues estones a la balconada, que les parelles que hi passaven, quan arribaven a la meitat del trajecte i sota un petit arc prim i metàl·lic que el corona, solien aturar-se a fer-s'hi petons.
El pont dibuixa una sola volada llarga i sense pilones que té quelcom d'agosarat, i du tres noms, un de popular i dos d'oficials, el darrer dels quals esmenta una princesa. Anys enrere jo caminava sovint per aquest pont i normalment ho feia sol.
L'altra nit el vaig tornar a travessar després de força temps de no fer-ho, però aquest cop no anava sol. Arribant a la meitat, ens vàrem aturar. Era de nit i havia plogut, feia fred. Vam mirar cap amunt i quan ho vam fer cap avall vam poder veure i comptar una desena de petits candaus, col·locats a diferents alçades a les baranes, cadascun d'ells amb dos noms o inicials o àlies escrits, tots els candaus penjats i fermats sobre el metall rovellat, les claus absents, potser llençades a l'aigua i perdudes així per sempre.