Quan la meva mare era encara molt nena, el seu pare, l'avi Pep, va veure clar que la vida de casat no s'avenia amb el seu caràcter, així que va donar-li dues monedes a la seva dona, va tocar les galtes als seus dos fills -en Martí i la Teresa- i va desaparéixer carretera de Salt amunt.
A partir d'aquell moment, l'avi Pep va guanyar-se la vida fent una mica de tot, respirant l'aire llavors ben net i pobre de la muntanya, carregant carros, tallant llenya, caçant bolets, cargols i senglars i amb una bota de vi com a nova companyia.
Al seu torn, la seva dona, l'àvia Pilar, va anar treballant en el que li anava sortint per poder alimentar els dos nens que ràpidament van deixar de ser-ho i es van trobar treballant per alimentar uns altres nens, un dels quals escriu ara això.
Un bon dia l'avi, ja vidu, es va fer massa vell per poder seguir tallant o caçant o fins i tot caminant per la muntanya, i es va trobar de cop i volta dormint en una habitació que el meu oncle Martí i la seva dona van haver de preparar a casa seva amb una certa precipitació, causada per la negativa inexorable de la meva mare a ni tan sols contemplar qualsevol altra possibilitat.
Ara ja no sóc un nen, però recordo amb una claredat estranya la taula parada que, un diumenge de cada dos, la mare omplia de menjar de tota mena després de tancar-se de bon matí a la cuina; puc veure el meu pare assegut a un dels caps de taula i l'avi Pep a l'altre; les meves dues germanes grans i jo mateix asseguts a les bandes de la mateixa taula; veig com la mare va i torna de la cuina a la taula, duent i traient plats sense asseure's en cap ocasió, fins que el dinar s'acaba; com després dels cafès el meu pare se'n va cap al pati, on es quedarà una estona fumant i mirant els rosers; com les meves germanes desapareixen engolides per les seves habitacions o el carrer; puc veure també -i això sempre sóc l'únic que ho veig perquè encara sóc un nen i per tant no ho puc entendre- com la mare, llavors, s'apropa a la taula i seu, ara sí, a la vora de l'avi Pep, el seu pare, i com tots dos comencen a parlar sense mirar-se els ulls, molt fluixet, en el seu propi llenguatge indesxifrable i feréstec.