Una persona estranya

La veu m’arriba de molt a prop.

- Perdó, que em podria ajudar? A baix m’han donat això escrit, però, pobra de mi, no sé pas on trobar-los, els llibres.

Alço la vista de la pantalla i veig a la dona que m’ensenya el paper. L’hi agafo. Abans que pugui fer res més, la dona, que té uns seixanta anys i evita mirar-me els ulls, torna a parlar.

- Perdoni, eh? És que jo no sé pas on buscar, pobra de mi.

- Si, si, anem, –li contesto mentre m’aixeco i camino cap a la lleixa corresponent- és cap allà.

Arribem amb la dona al meu darrera. Veig que va una mica encongida i penso que potser pateix de l’esquena. Localitzo els dos llibres. Són dues biografies de Santa Teresa de Jesús, edicions de finals dels 80.

- Son aquests, tingui –li dic, i li allargo els dos volums.

Els agafa, se’ls mira un moment i em diu:

- Ai, moltes gràcies, però, sap què passa? És que tinc una reserva feta a la biblioteca de Llagostera, i, és clar...

- No hi fa res, senyora. Els comptes els fa cada biblioteca per separat. No hi problema, d’acord? Vagi a la planta baixa i allà li faran el préstec.

La senyora es queda parada. Es torna a mirar els dos llibres amb aprensió. Se m'acosta i abaixa una mica la veu.
- Però, quan arribi la reserva de Llagostera... què els diré?
Me la miro, sembla que ara va encara més encongida. La tinc molt a prop i sento la seva olor, que em recorda el bosc ombrívol, la terra humida, la molsa.

- No els ha de dir res, senyora. Vostè pot tenir llibres d’aquesta biblioteca, i al mateix temps en pot tenir de Llagostera. No hi ha pas cap problema. No li diran res. Vagi a baix i allà els hi apuntaran, d’acord?

- Així... puc tenir llibres de dues biblioteques diferents?

- Si, pot. A baix –li contesto, i abans de poder controlar-me veig que tinc el braç estès, que el dit assenyala l’escala.

Vaig cap al taulell i, quan hi arribo, veig que la dona afronta les darreres passes abans d’arribar al primer escaló de baixada; ara la puc veure des del darrera i comprovo que va amb l’esquena totalment dreta.

Oh, Ronaldinho (*)

(*) en veure aquesta foto he recordat un dia llunyà que jo anava pel carrer, somrient i xiulant de despreocupació i de lleugeresa quan vaig poder veure de sobte, casualment, una noia (ara la recordo més aviat com una nena) de la que sempre conservaré alguns records feliços i que em va arribar a fer sentir afortunat de poder tan sols tenir-la a prop, que va aconseguir també, al capdavall, que em sentís tan alliberat, tan content de no haver de veure-la més, i llavors aquesta noia em va rendir un últim servei quan, veient com un altre l’agafava de sobte pel braç (per fer-li petons: un, dos, fins a tres de seguits, als llavis somrients i despreocupats i lleugers d’ella), va agafar-me tan desprevingut aquella onada de recança que em queia per sobre.

Mantenir les passions infantils resulta esgotador.

El diumenge

Avui és diumenge i m'he llevat tard. Encenc un cigarret. L'assaboreixo, li trobo gust perquè acabo de fer certes coses que m'urgien: he llençat força papers, he posat una rentadora, m'he dutxat, m'he tallat les ungles de les mans. Bec cafè, estic sol.
Penso en algunes persones, provant d'imaginar què estan fent ara mateix. Al mòbil hi tinc un SMS d'1 enviat a les 4:22 am, explicant-me que m'estic perdent una sessió brutal de 2 a les carpes. És segur que ara estan somniant, aquests; ells i tots els que eren allà, mentre jo dormia el són dels justos, o potser és el dels que no han dormit prou durant la setmana, o de qui ha comès excessos qui sap si excessius per a la seva edat. En quan a 3, tan pot ser que sigui a Barcelona com que estigui llegint, al llit, dormint (o no), o esperant a menjar-se el que la seva mare li ha preparat per dinar, amb postres i tot. A Barcelona potser que hi sigui també 4, pensant a quin restaurant anar amb 4.1, o agafant ja un tren. 5 segur que mira la televisió. 6 deu voltar per la costa, submergint-se o bé renunciant a fer-ho, va ploure i això torna l'aigua tèrbola, poc adequada per a aventurar-s'hi, segons em va explicar. 7 va fer anys (pocs, és tan jove; els joves ho són cada cop més, és un fenomen curiós) i no encerto a imaginar què estarà fent ara, ni on. 8 té ara una gata, segons he sabut, que beu aigua a morro de l'aixeta. 9 ha obert un blog i espera, ja fa dies, que li expliqui com es fa per posar-hi enllaços. 10 no ha donat gaires senyals de vida últimament, i els pocs que ha donat suggereixen un estat de neguit mal dissimulat. 11: qui ho sap? Pel que fa a 12, val més no saber-ho. I 13?
Si, penso en ells. A la majoria espero veure'ls aviat. És segur que aviat li demanaré a algun d'ells. Però temo, alhora, que ho facin, i que em reclamin; que m'exigeixin veure'm.

Criden

Al carrer, la gent crida. Si, criden, ja s’ho poden creure. Hi ha dos adolescents recolzats en una moto, que gemeguen i s’empenyen i s’arrosseguen per terra quan passen noies, a la cantonada de l’institut, i quan les noies ja han passat es miren en silenci. Queda com un pòsit. Mastego el panet però tinc un forat al mig del pit. Això no m’ho prendran pas, penso, i és gran, de la mida d’un tractor. Treballo en una biblioteca. Em passo hores provant de mantenir el silenci, però de vegades ni tan sols aconsegueixo trobar-lo. La gent crida. Camino hieràtic, duc llibres a les mans, passo pel mig dels que llegeixen asseguts; sento els seus sospirs que s’arrosseguen, enmig de les lleixes farcides de llibres. Camino pel carrer. Quedo amb un conegut en un bar. S’hi està bé, tal i com m’ha advertit. Bevem i xerrem -jo xarrupo, ell parla: de diners que estan apuntats però que no hi són, de banquers porucs, d’empreses que sembla que guanyen però van perdent, de gent que compra allò que no pot comprar i que no pot vendre el que encara no és seu. S’acosten noies, gent coneguda. La gent crida. Fugim –ja poden riure, vostès farien igual-, però no serveix de gran cosa. La gent crida i, a més, persevera, la voluntat els domina; ens troben. Hi ha un tiu que canta, avui. M’hi acosto però hi ha massa gent (que crida), així que dono la volta fins que arribo al darrere de la tarima. Bec i escolto. Al meu costat arriben un noi i una noia. A ella la conec, i sé, xafarder com m’he tornat, que està interessada en un noi que no és el que va amb ella avui. El cantant para un moment i fa una broma, fa riure la gent i els fa entonar (¡Todos juntos!: Este chico no te conviene, no te conviene, no, no, no). La gent s’ho passa bé, crida. Torno amb el conegut. Bevem més. Encara xerrem, cada vegada menys. La nit s’escola així, com un sospir. Però la gent crida, és fatal i no hi poden fer res. S’acaba la nit, tan si vols com si no. Acabo la meva nit escridassat –no massa, la veritat, però ara també he cridat jo, què collons!- per una persona que l’únic que vol es poder tocar els altres com i quan li vingui de gust i que ningú no li retregui, per l’amor de déu. Vaig tirant cap a casa. Camino pel carrer. La gent crida.