29 de maig 2010

Mai no estàs trist



- Mai no estàs trist?
- No, perquè una cosa em consola sempre d'una altra.

Agota Kristof
La prova


25 de maig 2010

Treballs i penes


De vegades camino errant en la boira i en mil vacil·lacions i confusions, i sovint em sento miserablement abandonat. Però penso que és bonic lluitar. Un home no se sent orgullós de les alegries i del plaer. En el fons l'únic que dóna orgull i alegria a l'esperit són els esforços superats amb bravura i els patiments suportats amb paciència.

Robert Walser
El passeig

21 de maig 2010

Àngel


No m'agradaria ser aquell a qui he convertit en àngel.

Robert Walser
L'àngel

17 de maig 2010

De com la dona del nas punxegut i el Gran Home parlen i no s'entenen, potser perquè de fet, i segurament per sort, no arriben ni a parlar



dibuix de Marialamar


Un matí de primavera (o potser hauria de dir un molt bonic matí de primavera, o potser ho hauria de deixar en un matí, així, tal qual i a seques, no fos cas que embrutíssim i emmascaréssim i final i fatalment confonguéssim el sentit central i últim de la narració només de començar-la), així doncs un matí, deia, la noia es va llevar i va manifestar que estava contenta i que no necessitava argumentar a ningú el perquè de la seva situació de acontentament o benestar o felicitat puntual i momentània, sens dubte fugissera com són sempre les situacions felices, tal i com ella i jo i algun altre, fins i tot potser el lector, sabem tant bé.

- Que bé -va dir la noia després de pujar la persiana i comprovar que el cel estava, per fi, net i ben blau tot i que encara era força d'hora-. Quin matí més bonic farà -va afegir-. Avui estic contenta -va dir finalment, i aquestes varen ser les seves últimes paraules, s'entén que les últimes que va verbalitzar en veu alta i que conformen la manifestació o declaració a la que em referia al principi, no sé si el lector ho recordarà ja a aquestes alçades, sé que divago i que l'escrit se m'està anant de les mans, així que aturem-ho i fotem-li ja amb el que ve a continuació.

El que ve a continuació és aclarir que la noia o dona en qüestió és la que el lector podrà veure si fa el petit esforç d'aixecar una mica la vista d'aquest barreig de paraules segurament poc encertades, poc lluïdes, i situar-se a la part superior del paper o pantalla, on hi ha un dibuix, molt més agraït i interessant de mirar. La figura que encarna la noia presideix el dibuix, a la seva part superior dreta; això no costa gens de veure, com tampoc que és una noia amb el nas prominent i punxegut; també veiem, per poc que ens hi posem, que a la part inferior hi ha un altre personatge, del qual també ens n'haurem d'ocupar, perquè aquest home que apareix de perfil i amb aquest aspecte una mica inquietant no és un home qualsevol: és el Gran Home -així en majúscules.

- Escolti, senyoreta -va dir llavors el Gran Home-, l'he sentida fa un moment i li he de fer unes consideracions al respecte.

La veu del Gran Home és greu i profunda i va acompanyada sempre dels moviments del dit índex de la seva mà dreta, que és un dit molt mal parit perquè quan qui ens parla el mou simultàniament en la nostre direcció és inevitable que ho acusem i que, tontament, tendim d'immediat a donar-li la raó a qui així parla, o com a mínim a prestar-li atenció i donar crèdit a allò que diu, com si fos el mestre o el pare o la mare o el president d'alguna cosa, així d'infeliços som i serem fins a la fi dels nostres dies.

Si, costa molt deixar d'atendre una veu greu i profunda acompanyada dels moviments adequats d'un dit índex que ens assenyala; cal un cert caràcter per no deixar-se intimidar; cal ser una mica inconscient, tenir certa xuleria; i també penso (però no em feu gaire cas a mi, que em vaig criar mirant per televisió pel·lícules d'en John Wayne), crec, deia, que potser cal, abans, haver hagut de suportar-la repetidament aquesta cosa, aquesta veu greu empeltada de ditet bellugadís i posat de persona seriosa, que per cert d'això encara no n'hem parlat, de les persones serioses, però pensant-ho una mica ho deixarem per un altre dia, que l'escrit ja s'allarga i no tenim tota la vida, almenys jo no, ja em sap greu.

La qüestió principal, o almenys la més important de la que jo volia aquí parlar, la més important per a mi, s'entén, que al fi i al cap sóc jo qui escriu això i si no, que ho escrigui algú altre, cony, i ja em perdonareu, la qüestió és, deia, que arribats en aquest punt la noia s'enlaira. Si, si, s'enlaira, tal i com ho sentiu o més ben dit ho llegiu: s'enlaira, sura per sobre de les paraules que el Gran Home es disposa tot just a dir i que per tant encara ha de començar a dir però que la noia del nas punxegut ja s’imagina quines seran, perquè ella sap que el Gran Home, de fet, sempre diu el mateix, sempre està igual, vinga i vinga, dient les mateixes coses serioses i tristes i carregades de seny i de raó i de falta d'amor i interès per la vida, si, si, per la Vida -posem-ho també en majúscules, què carai-, igual com fan sempre i en tota ocasió tots els Grans Homes que hi ha, hi han hagut i hi hauran sempre, és millor que no ens enganyem ni covem esperances en aquest sentit, Grans Homes arreu n'hi haurà, no s'hi pot fer res i és així i ja està.

Si, si: mireu amb atenció un altre cop. Mireu com sura i vola i s'enlaira la noia del nas prominent i perfil difícil; puja tant que ara ja el cap se li separa del cos, i en aquest moment tot el que hi ha al voltant es torna de color carbassa, no!, no és carbassa que és més aviat salmó o sorra o rosa pàl·lid, en tot cas un color molt bonic i també tranquil, d'aquells que relaxen, tant és així que els interioristes sempre te'l recomanen com a color adequat per pintar les parets de ca teva, bé, a mi no perquè molts calers no tinc i per tant tampoc tinc interiorista, una llàstima i una vergonya, què hi farem -pagueu-me'n un i en tindré, no et fot!-. Perquè fa això ara la noia, la dona del nas afilat? Ah, qui ho sap segur...! Qui sap si és perquè la mà del gran home, tan pot ser expressament o per atzar, amenaçava amb agafar-la pel vestit, que és un vestit d'aquells d'abans, d'aquells que duien uns lligams a la part de l'esquena (no n’heu vist? Que no heu vist pel·lícules de cowboys? Westerns, d'època, si, d’aquells que sortia sempre en John Wayne!), i així la noia, que ara ja només li veiem el cap, pot alliberar-se de les paraules fatals que el Gran Home està a punt de pronunciar i que pronunciarà i de fet està ja pronunciant.

La dona de nas original balla i es desplaça per l’espai, embolicada en la seva aura de color carbassa i un aire tranquil i pacient, i sembla ben bé que, tot i ser-ne ben conscient, no li afecta gens el que passa ara a sota seu: mireu, mireu quines taques fosques s'hi han fet ara en aquesta part del dibuix. A l'esquerra, quina negror, que sembla fum negre d'incendi pujant cap al cel; a la dreta també, que ja s'ha enfosquit el vestit que duia la noia (duia i ja no du, perquè la noia ja no hi és ara, a dins del vestit) i fins i tot als cordillets, negres com carbó ja a causa de la proximitat dels dits del Gran Home, tots, l'índex i els altres també, tots els de la mà i vés a saber si els de l'altra mà també, llàstima que això no ho podrem pas acabar de dir en veu alta, perquè no ho veiem. Però ja se sap, és el que passa sempre amb els dibuixos, que per molt bé que es facin només tenen dues dimensions i, per molt que t'hi escarrassis, mai no pots saber amb seguretat què hi ha al darrera del que hi veus dibuixat.

05 de maig 2010

Només plou


Fa tres dies que plou sobre Girona, amb una tossuderia desmenjada i desesperant. "Quan pararà?" i "Què diuen que farà demà?" han estat les preguntes més freqüents. Aquest migdia ha escampat de cop i he tingut la fortuna de poder fumar-me un cigarret sota el sol. El cel era ben net. Al cap d'una mitja hora ha tornat la llevantada i ara plou i bufa el vent igual que abans, com si no hagués passat el temps des del diumenge a la tarda. La gent parla en veu baixa i torça el gest, com si tingués adolorida alguna part del cos.

01 de maig 2010

Serà molt llarg


- I què he de fer ara?
- El mateix d'abans. Cal continuar aixecant-se al matí, anar a dormir a la nit, i fer el que sigui necessari per viure.
- Serà molt llarg.
- Potser tota una vida.

Agota Kristof
La prova