Ahir al matí, davant el mirall del lavabo.
A dins, òbviament, jo.
Espantat.
Quina cara.
I sobretot, quins ulls.
Aquest esguard matinal, de peix bullit, o passat.
Jo no sóc així, m'he dit.
No, no, no.
Però d'on vé aquest pànic ridícul?
No puc saber-ho del tot, és clar; potser una mica d'un escrit que vaig llegir abans d'ahir i que us transcric a continuació -a veure si us contagio les preocupacions:
16 d’abril de 1918
De vegades em passejo pels carrers amb l’exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que passen. La cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!
Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia –de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls, se n’ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d’aventura, d’imponderable.
Josep Pla
El quadern gris