29 d’abril 2008

La nit gironina


Homes joves i descarriats

Girona, dissabte 26/04/08, 04:00 A.M. aproximadament.
La vida nocturna produeix estranys fruits.
Quin jovent...

24 d’abril 2008

Ulls -de peix bullit-










Ahir al matí, davant el mirall del lavabo.
A dins, òbviament, jo.
Espantat.
Quina cara.
I sobretot, quins ulls.
Aquest esguard matinal, de peix bullit, o passat.
Jo no sóc així, m'he dit.
No, no, no.
Però d'on vé aquest pànic ridícul?
No puc saber-ho del tot, és clar; potser una mica d'un escrit que vaig llegir abans d'ahir i que us transcric a continuació -a veure si us contagio les preocupacions:


16 d’abril de 1918

De vegades em passejo pels carrers amb l’exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que passen. La cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!
Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia –de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls, se n’ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d’aventura, d’imponderable.

Josep Pla
El quadern gris



19 d’abril 2008

'No quiero salir más...'










Ahir a la nit vaig sortir.
Sopar, copes, copes... i aquest matí, el despertador.
Ara em ve al cap aquella cançó de quan era jove:

"Todo este sábado me lo voy a pasar
privando en mi casa hasta reventar
ya estoy harto no quiero salir más
siempre lo mismo, mierda de ciudad. "

Ai.
Què més puc dir?
A hores d'ara no se m'acut res més per començar aquest diari.
Tantes idees que -semblava- que tenia.
En fi.
Però, ara que hi penso, ja ho deia la mateixa cançoneta:

"No hace falta que nos lo diga nadie
ya sabemos que es un pataleo gratis
no cambiará nunca esta situación
siempre lo mismo, mierda de canción."