29 d’octubre 2009

El color del cel


Pero ellos y yo sabemos
que el cielo tiene el color de la infancia muerta.

Alejandra Pizarnik

24 d’octubre 2009

El sopar

Vaig arribar sol, en taxi. A l'escala me'n vaig trobar tres, i després un quart. A dins n'hi havia un altre. Al cap de poc en varen arribar dos més i més tard un altre. Quan van dur el menjar, vam seure a taula. Érem nou: vuit i jo. Van passar dues, tres, quatre hores; potser cinc. Vam llevar-nos. Ens vam acomiadar. A baix, al carrer, encara érem jo i vuit més però quan vam pujar al cotxe, només érem quatre, tres i jo. En arribar davant de casa, dins el cotxe en quedàvem dos, un i jo. Vaig pujar a l'ascensor tot sol, vaig entrar. Fumar un cigarret, rentar-me les dents i despullar-me, ho vaig fer tot sol, però un cop al llit vaig veure que érem quatre, jo i tres més i ja m'estava bé però al mateix temps no podia ser. "Això no pot ser" -vaig dir, i llavors un va marxar. "Així que?" -vaig dir a continuació, i els altres dos també varen marxar, però de seguida em va saber greu. Al matí, fent el cafè érem tres, dos i jo. Aquest cop no vaig dir res; en el moment d'apagar el cigarret i llevar-me ja només érem dos, però el que no sabia era que a la cuina n'hi trobaria dos més. No en vaig fer cas. Vaig obrir les finestres i vaig esperar, potser un minut. Ara estava sol. Llavors vaig sortir però, just quan anava a tancar la porta, vaig veure com tres d'ells s'arreceraven contra una calaixera. Vaig tornar a entrar. Ho vaig dir ben alt i fent veu d'enfadat, però sense mirar-los perquè se m'escapava el riure: "Voleu fer el favor?".

14 d’octubre 2009

A les mans

Apago el cigarret i em miro les mans: els palmells.
Hi ha durícies.
Semblen buides.
Però si miro amb atenció, si persevero, se m'omplen, apareixen lentament les meves pertinences:
Tinc un cor esparracat i somnàmbul.
Tinc un grapat de gent que m'atabala i em salva.
Tinc una tendència ridícula al monòleg i al discurs.
Tinc una tendència absurda a escoltar en silenci.
Tinc un enyor estèril pel que ha quedat enrere i un desig suïcida pel que queda al davant.
Tinc una fe considerable però sóc infinitament descregut.
Tinc un odi ferotge per la mentida i l'engany.
Tinc una nul·la tolerància al melodrama, la queixa i la recriminació.
Tinc el terror de les veritats dites a boca de canó.
Tinc una fam, brusca i salvatge, de la pell que decideixo estimar.
Tinc l'esperança amarga de la terra, del descans implacable i dolcíssim.

Al vespre

No vaig trobar ànima vivent. Ja fosquejava. Vaig abraçar-me al silenci de la vida, amb una avidesa inexplicable.

Josep Pla
Contraban

01 d’octubre 2009

Els seients


De bon matí, m'enfilo a la trona i m'hi escarxofo. Contemplo els fidels. Instal·lat al meu setial, els faig el regal de la meva sola presència; reparteixo les prebendes; deixo que alguns, els més agosarats, em besin la mà.
Durant la tarda, m'estic assegut al pupitre, amb els llapissos a punt. Escolto amb atenció. Inclinat, escrupolós, prenc els apunts i faig els deures.
Quan arriba el capvespre, recollit a la banqueta, m'espero fins que vénen les notícies. Llavors, amb el cap cot i els ulls closos, escolto les sentències.