26 de novembre 2009

Deu per tres: trenta


Abans d’ahir (a la botiga)

Fa una setmana vaig comprar dos jerseis. La dependenta em va dir que si comprava una altra peça tindria un descompte sobre el total, però com que no m’acabava de decidir va somriure tot fent un gargot a la factura i me l’allargà: si tornava un altre dia a comprar la tercera peça, me’l faria igualment, el descompte. Abans d’ahir vaig anar-hi.
Somriures, més somriures, i jo que compro una camisa molt bonica. Em sembla cara però calculo que el descompte la convertirà en barata. La noia passa el lector i em diu què dec. Li responc una mica brusc. Quan m’ensenya l’etiqueta amb el preu confirmo que m’està aplicant el descompte però només sobre la camisa. Li faig notar amb un somriure als llavis i tot el glaç que puc al ulls –fer això em va costar d’aprendre però ara ho faig prou bé.
Surto pensant: em volien estafar 10 euros però no han pogut.


Ahir (a l’estació)

Ahir vaig tornar en tren a Girona des de Tarragona.
Compro el bitllet a la finestreta, on ensenyo el resguard del d’anada perquè recordo que algú em va dir que fan descompte. Ja a l’andana veig que no me l’han fet, així que torno a la finestreta on el mateix noi que m’ha venut el bitllet m’informa, sense deixar de mirar la pantalla, que ara ja no hi pot fer res. Grapa els dos bitllets, hi fa un gargot i em diu que a Girona m’abonaran la diferència.
Un cop a l’estació de Girona vaig a la taula d’informació, on parlo primer amb una senyora, després amb una segona senyora i finalment amb totes dues alhora, sempre amb un somriure als llavis i tot el glaç que puc al ulls –fer això em va costar d’aprendre però ara em surt força bé.
Surto amb una frase al cap: em volien fotre 10 euros però ho he impedit.


Avui (al restaurant)

Aquest migdia he anat a dinar al restaurant que vaig sempre els dilluns; el menjar és variat, m’agrada el servei -és autoservei- i no és gens car.
A la caixa, pago amb un bitllet. La noia, que està fent vàries coses alhora o això sembla, em torna el canvi. No hi és tot. Li he donat un bitllet de vint i el canvi que em torna és de deu, així que li comento la circumstància amb un somriure als llavis i tot el glaç que puc al ulls -em va costar d’aprendre’n però us asseguro que ara ho faig a la perfecció.
Surto i encenc un cigarret tot rumiant: em volien cardar 10 euros i m’he defensat.


Avui a la nit (a casa)

Aquest vespre he anat al supermercat que tinc davant de casa, on he comprat menjar tenint com a únic criteri el de deixar-me portar pel plaer d’assaborir anticipadament un assortiment de formatges, un vi negre, ja sabeu, aquesta mena d’hedonismes en què diuen que solem caure els qui vivim sols.
No ha estat fins després d’endreçar-ho tot, a la cuina i amb el tiquet a les mans, quan me n’he adonat que la compra havia pujat 30 euros i 6 cèntims.

13 de novembre 2009

Tremolors

El senyor de l'americana té calor. És una americana gruixuda i de les antigues. Sospira i se la treu, i li costa una mica, perquè és un senyor molt vell. Jo m'espero.
A continuació em demana si tenim un llibre. Consulto l'ordinador; li dic que no, que si vol puc encarregar que li portin des de l'altra biblioteca, però trigarà uns dies. Em dóna les gràcies. Em diu que no caldrà. Perquè era fullejar-lo ara, el que volia.
Deixem de mirar-nos però no del tot, ja m'enteneu, així que puc veure com lluita per tornar-se a posar l'americana: fa força i empeny, empeny fins que tot ell tremola, però el braç no entra. No es tracta pas d'ajudar-lo. M'espero. Tot plegat dura uns quants segons que a mi em semblen molts.

08 de novembre 2009

Recórrer el territori

Tot comença quan prens una decisió, compartida i aparentment assenyada, basada en criteris raonables. És una renúncia. Queda la promesa dels dies que vindran.
Llavors t'aixeques de la cadira. Mires i veus el que tens al davant. És un territori que saps que hauràs de recórrer; un espai format de temps, regulat pel calendari i sobretot pel rellotge. No vols encantar-te. Et calces les sabates noves. Agafes embranzida i comences a caminar-lo.
Saps que consisteix en rodejar-se d'activitat. És important no aturar-se gaire sovint, no pensar-s'ho més d'una vegada. Llavors, sense ni adonar-te'n, ja hi ets pel tros: parlar, menjar, moure un braç o una cama, encendre un altre cigarret, dir-li una grolleria al que tens més a prop, i a continuació afalagar-li les orelles al de més enllà. Tornassolar-se, pintar-se de colors diversos. Mirar el mòbil, encendre un altre cigarret o demanar més beure no és mai una mala idea. Abraçar-se al soroll de la vida, ensumar fort i sentir l'olor intensa, sentir l'orgull mític i trist de la prostituta orgullosa de ser-ho, passar d'unes mans a les següents sense un moment de dubte.
De nit, camines pels carrers amb la determinació del soldat innocent. Entres a cases que no coneixies. T'ofereixen un plat de pollastre amb mandonguilles just quan comença a apuntar el dia i te'l menges sabent que no ets digne d'aquest privilegi. Amb el dia ja assentat, t'arrossegues pels mateixos carrers d'abans, amb la tossuderia de qui no sap donar-se per vençut. Arribes a casa. Sents que la campana t'ha salvat. Però tu saps que no n'hi havia cap, de campana. Cap al migdia, et sembla que comences a entendre-hi alguna cosa. Però no. Només són insinuacions. En tot cas, sempre et tens a tu. La solitud et sembla, ara, un altre regal immerescut.
Finalment, jauràs al llit. Cauràs, allà, un cop més, a la trampa més funesta: fer balanç. El faràs. El resultat serà, com sempre, zero. Com que tens un amic que és comptable, penses que quan el vegis li preguntaràs si aquest resultat és bo o dolent, perquè tu, no ho saps. Saps que quan el vegis, no hi pensaràs a preguntar-li.
Després, ja a la cuina, rumiaràs que els espaguetis, que la carn de porc, que el vi blanc... Encendràs un altre cigarret. Posaràs un CD (però sempre és el mateix CD). Tornaràs a mirar el mòbil i et sentiràs absurd. Llavors és quan arribarà la darrera revelació, que de fet és la única: necessites més. Vols més. Engegaràs l'ordinador, miraràs el correu i allà ho tindràs.

01 de novembre 2009

Com estàs?

Al món on jo vaig créixer -un món antic i desaparegut- es tractava d'una pregunta retòrica, de pura cortesia. Tothom responia, sempre, que tot anava bé, amb un automatisme que podia arribar a l'onomatopeia.
Ara no és així. Ara l'altre et pot contestar tranquil·lament que no està bé. Que està fatal. I aprofitant el teu silenci, argumentar-te els motius del seu disgust. I fer-ho llargament, perquè quan és l'interessat qui parla, resulta que la quantitat i magnitud dels patiments, maltractes, decepcions i injustícies suportats no coneix límits.
Les conseqüències són lamentables: la gent es passa mitja vida udolant i l'altra mitja escoltant els udols dels demés.
No sóc pas insensible als problemes aliens, potser més aviat al contrari. Justament per això he eliminat aquesta expressió del meu vocabulari.
Si algú ha d'explicar-me les seves misèries, que s'ho treballi.