15 de desembre 2008

Lluny

Estar-se una setmana sense haver de treballar permet lliurar-se a la ganduleria més abjecta: passar-se moltes hores dormint com un deprimit solitari sense esma de res, o enfonsar-se davant l'ordinador jugant a jocs de batalletes com un adolescent granellut i solitari, o anar-se bevent ampolles de vi rosat com un solitari aprenent de Bukowski qualsevol, o mirar telesèries una darrera l'altra com una senyora Maria ansiolítica i solitària.
Al cinquè dia un compren que aquests refugis s'esgoten a si mateixos. I surt.
Davant de l'Hipercor apareix una dona que conec bé, amb la qual parlo una mica i que davant la meva actitud desmenjada m'agafa les galtes i em fa un petó als llavis ben fort.
A la cantonada següent apareix un àrab que conec, que ja no du espardenyes a quadres, però si uns guants de roba humida al tacte que em provoquen tristesa. Tiene' sigarro?
Travesso la carretera de Barcelona i d'entre un grup de romanesos se’n destaca un que se'm planta al davant amb una llauna de cervesa oberta a la mà. ¡Amigo, sin miedo, eh! Sin miedo, li dic. Llavors m'explica que el seu germà malalt, que a la nit el fred, que a la llauna no hi ha pas cervesa. Els ulls li brillen.
Entrant al carrer Migdia trobo un antic company d'escola. Es va casar i vaig saber que al cap de poc de tenir el primer fill es va separar. Du un trajo fosc i fuma amb ganes. Què, què, què dius?, diu. Però jo no li he dit res.
A l'alçada de la Plaça Marquès de Camps ja estic pensant que potser si hagués estat millor marxar uns dies. El dilluns al matí em preguntaran què he fet, on he anat per vacances i jo no sabré què dir. O els respondré amb mala llet que me l'he estada pelant i bevent vi rosat. Si, agafar un tren, deixar la ciutat, allunyar-se. Però ara ja és tard. Oh, és massa tard, si, i s'està fent fosc, i sembla que vol ploure, i fa fred, no tinc tabac i m'estic fent vell, i llavors una noia apareix al meu davant. És jove, molt jove, i fa cara d'amoïnada:
- Perdoni, sap on és l'estació?

21 de novembre 2008

Tornar-te a veure -reload-

M'agrada tornar-te a veure. Tocar-te nerviosament els pits i renegar, tu saps que mai no he après a descordar sostens. M'agrada veure't un altre cop sense haver de parlar de res. Vull veure't avui perquè és la cosa més normal. I seguir sense saber cap a on em porten els propis passos. Deixar passar l’estona amb un somriure encantador. Vull assaborir les coses com si fossin totes noves -és massa avorrit haver de repetir rituals. Continuar essent el frívol que sóc.
Ara només queden excuses. Només els inconscients sabem que els dies no passen. Que res no està escrit. Que sempre és possible l'oblit.
Queden, una vegada més, els teus pits despullats. Queda, ara i fins la propera, saber que no hi ha problemes i fer-te ballar els mugrons.
- en memòria dels amors antics

17 de novembre 2008

Tornar-te a veure

Ja m'agradaria, tornar-te a veure. Cantar-te nerviosament a cau d'orella i haver d'improvisar, tu saps que mai no vaig amb la cançó apresa. M'agradaria veure't un altre cop sense haver-te d'enganyar, ni prometre res. Voldria veure't avui una altra vegada, com si res hagués passat encara. Per a saber cap a on em porten els passos cada cop més vacil·lants que dono. Per a negar l'evidència i somriure despreocupat. Voldria no saber les coses que vaig sabent. És tan cansat haver de pensar-ho tot tantes vegades, ser tan seriós i tan savi. On és el jove que vaig ser?
Ara ja no queden excuses. Només els impacients sabem que el temps ho devora tot. Que el que està escrit no s'esborra. Que només és possible simular l'oblit.
Queda, això si, una vegada més, l'horitzó despullat. Queda, sempre i em temo que fins el final, saber que no hi ha més remei que seguir donant els passos i tornar a improvisar la cançó.
-en memòria dels amors antics

10 de novembre 2008

No mireu malament els borrissols

En un pis on vivia fa anys se m'hi va acumular tal quantitat de borrissols que, veient impossible eliminar-los, vaig optar per limitar-me a mirar-los malament. Així, quan arribava a casa s'amagaven sota el llit, als raconets, darrera els mobles.

Un dia, però, quan vaig arribar no els vaig trobar enlloc. Vaig pensar que havien fugit definitivament i vaig cantar, innocent, victòria.

Més tard, mentre feia el sopar, vaig obrir la porteta de sota la pica on hi tenia les escombraries: allà eren tots, arraulits contra el cubell, tremolant.

Crec que, per molts anys que passin, mai no podré oblidar aquella visió.
-dedicat a Jordi Álvarez Serra

05 de novembre 2008

Fragment d'una llarguíssima novel·la que per sort no escriuré

... traslladat a un nou pis, en K mira al seu voltant i troba mancances. Provant de posar una mica d’ordre, decideix que la prioritat és posar una rentadora: no té cap samarreta en condicions higièniques dignes. A tal efecte agafa el rotllo de cinta adhesiva especial que, previsorament, va adquirir el dia abans a fi i efecte d’efectuar la connexió del tub que alimenta d’aigua l’aparell. Un cop endollat i cargolat el tub, procedeix a embolicar amb molta cura tot l’entorn de l’esmentada connexió, i ho fa a consciència, fins el punt que potser es passa una mica i tot. Ara cal esperar uns cinc minuts, segons diuen les instruccions. Encén un cigarret i contempla la seva obra, satisfet del seu perfeccionisme. Apaga el cigarret i, no sense un punt d’impaciència, comença a girar la clau. Abans d’arribar a la meitat de seu recorregut, diversos dolls d’aigua, un d’ells de força cabdal, comencen a brollar de la connexió que tan amorosament ha efectuat uns moments abans.
L’aigua regalima sense aturador. En K s’ho mira durant uns segons i després tanca la clau. Encén un altre cigarret i, mentre veu els arbres de la vora del riu a través del balcó, pensa en la textura del pastís de carn que es va menjar ahir a l'hora de dinar, en la sintaxi malaltissa de 'tot mal cosit s'escampa', frase que va poder llegir de passada en un llibre que va fullejar a la biblioteca, en la manera estúpida de lladrar que te el gos d'un veí cada cop que algú s'acosta al portal, en el tacte de la part interior de les cuixes d'una dona que coneix, en el seguit de coses que pensava fer mentre la rentadora es fes i que ja no farà, i sent que la vida no és més que una successió de collonades. I just quan està a punt d'arribar a l'estat malenconiós en el que tant li agrada rebolcar-se, es veu obligat a dirigir-se cap al lavabo perquè els regalims d’aigua li han fet venir pixera...

14 d’octubre 2008

Les basses

Varem ser nens, te'n recordes? Bestioles eixelebrades que quan plovia corrien cap als carrers sense asfaltar i ballaven sobre les basses. Les botes eren de plàstic, l'aigua negre, tèrbola, i jo, amarat de misteri, volia submergir-me en aquella foscor.
Ara la casa és buida i ja ningú no juga, però recordem això.
Ara quan plou agafo el paraigües i esquivo les basses, les miro de reüll, però encara espero, algun dia, passar a través de l'aigua i desaparèixer dins la terra humida.

03 d’octubre 2008

Curiositat

Desig de conéixer
allò que no se sap,
desig de saber
allò que no ens convé,
alguna cosa neta, preciosa,
llaminera.

24 de setembre 2008

Buit, no res

Ahir vaig llegir un escrit en un diari, un article científic -jo, pobre de mi, que sóc de lletres. A Ginebra tenen una màquina anomenada LHC, és un accelerador de partícules que té la finalitat de sacsejar el buit. Tal com sona. L’objectiu i el desig dels científics és demostrar, mitjançant aquest procediment, que allò que solem anomenar com a absència de matèria (el buit) conté en realitat alguna cosa, una mena de substància, textualment una ‘densitat d’energia’.
Llegir això em va deixar absort, subjugat per la densa matèria formada pels meus propis pensaments durant bona part del dia, cosa que (encara que no llegeixi articles) sol passar-me sovint fins al punt de ser el meu estat habitual.
Pensar massa sobre aquests temes t’aboca a l’abisme, l’eternitat es fa present com una idea vertiginosa. Prou.
Quan la boira va fer una mica de clariana al meu cap, ja a casa, de nit, vaig descobrir que no havia trucat les dues persones que al matí m’havia proposat trucar: comunicació inexistent, el no res. Vaig comprovar també que a la nevera no hi havia menjar: era buida. Així que, una vegada més, cap al 'xino' que, sort en tinc, hi ha just al davant de casa i que començo a sospitar que és obert sempre: eternament.

18 de setembre 2008

Tantes coses pot un home absorbir dins de si mateix

“Tantes coses pot un home absorbir dins de si mateix i, així i tot, restar inalterats el seu cos, la seva manera de caminar i de comportar-se. Xarrupar en milions de recipients, no estar mai sadoll, tornassolar-se en totes les tonalitats com l’arc iris i, malgrat tot, ser sempre un arc iris amb la mateixa escala de colors.”
Joseph Roth – ‘Hotel Savoy’

Un home pot absorbir tantes coses...

... mirar com un dels seus amics balla a l'estil Travolta a ‘Saturday Night Fever’ davant l'atenta i riallera mirada de les tres dones menys agraciades (sóc amable, sóc diplomàtic) que hi ha en el bar, amb les quals (després de mirar-se totes les altres, totes força més agraciades, algunes molt) ell mateix ha contactat amb la seva simpatia i descaro habituals (...) ésser espectador privilegiat de com diverses persones (una dotzena), després de passar-se força mesos estudiant un temari estructurat en 40 parts, resolen el seu futur laboral en les transcurs d'una sola setmana farcida de proves escrites eliminatòries, després de la qual els quatre guanyadors entraran en una mena de sopor posttraumàtic i alguns dels perdedors en un dens procés de replantejaments existencials (...) tocar el plaer amb un altre cos ja conegut però que és nou i alhora antic i alhora sorprenent i alhora sabut (...) escoltar com una mare que passa li pregunta al nen que du de la mà, a la sortida del primer dia d'escola, si l'han pegat a l'hora del pati, i escoltar també com el nen li respon amb un to indiferent que només una miqueta (...) mirar-se durant uns moments a la mare (la seva) que dorm de cares a la paret, alimentada gràcies a la via que li han posat al canell, amb els braços prims, flàccids i vells, creuats davant del pit com una nena bleda, mirar-la només durant uns moments fins que ja n'hi ha prou i cal fer-li un petó a la galta (un petó que ella ja no sentirà, o potser si, però segurament no) i després sortir del centre, ben ràpid ...

... i restar inalterats el seu cos, la seva manera de caminar i de comportar-se?

03 de setembre 2008

Vacances (i III)

Si resulta que la vida és un somni, es pot dir que les vacances són un altre somni dins el primer; llavors un viatge durant les vacances és un altre somni dins el segon. Submergit en aquest joc de nines russes de somnis i realitats, decideixo acceptar la imprudent invitació d'una coneguda per tal de trobar-nos a Liverpool, on arribo el dissabte al matí i on sóc rebut i informat que durant el cap de setmana hi haurà celebracions relacionades amb els Beatles, la glòria cultural popular de la ciutat, equip de futbol a part.
A partir d'aquí els esdeveniments es precipiten, i el que puc dir és que molt aviat descobreixo que el concepte de diversió imperant entre els indígenes (i no només entre el jovent, hi participen igualment les famílies amb nens inclosos i la gent de mitjana edat, i mitjana-alta també) consisteix a passejar-se de bar en bar (i n'hi ha molts) dins d'una zona de la ciutat per tal d'escoltar grups que versionen les cançons clàssiques dels Beatles, i finalment, armats amb bosses de plàstic plenes de llaunes de cervesa i altres recipients amb alcohol, consumir-los pel carrer abans de les 7 de la tarda, que és quan la policia dicta el final de la disbauxa.
Ens integrem com bonament podem (sense bosses ni recipients, però) i podem així, atònits, contemplar escenes de descontrol alcohòlic pròpies d'altres hores de la matinada quan encara és mitja tarda i el sol (és un dir, això del sol) es troba ben alt a l'horitzó. Escoltem pel carrer de manera contínua la música dels Beatles i arribem a pensar que quaranta anys no són res. Admirem l'estil indescriptible de les noies angleses a l'hora de guarnir-se adequadament per a tals ocasions, consistent a dur faldilles salvatgement curtes i talons suïcidament alts, i acompanyant-ho amb bijuteria variada i pentinats impossibles.
Recordo, veient tot això, el que deia sempre un amic meu arqueòleg sobre certs pobles del nord d'Europa: que la romanització havia estat breu i incompleta en aquests llocs, és a dir, que són llocs on els habitants continuen essent, bàsicament, bàrbars.
A pesar de no veure massa la llum directa del sol durant cinc dies, l'home que ens du l'esmorzar (l'amic Bob) insisteix cada matí a manifestar que fa "a nice day", i un se'l creu fins que fa una ullada per la finestra i comprova que l'espessa capa de núvols -la que impedeix justament que faci un dia bonic- segueix al seu lloc.
Però tot i el que acabo de dir, aquests anglesos que he vist caminar amunt i avall aquests dies exhalen una mena de determinació, una espècie de trempera desesperada, que potser explica tot el que han arribat a voltar i molestar per tot el món al llarg de la història.
Constatem que les principals cafeteries que mereixen aquest nom, situades en els llocs més estratègics, són en realitat la mateixa cafeteria: Costa, però no un Costa català sinó italià, on serveixen uns expressos més que dignes, a diferència dels bars autòctons: no saben què és un cafè sol, aquests anglesos. Obrim un debat, no resolt a hores d'ara, sobre si el senyor Costa (al qual imaginarem com un senyor gras que fuma cigars i que s'asseu en un despatx amb molts de telèfons des d'on controla els seus locals) és un capitalista despietat amb pretensions monopolístiques o bé una mena de benefactor dels transeünts als quals ofereix generosament un espai de descans i alguna cosa per menjar i beure.
En n'adonem (almenys jo, no ho sabia), gràcies a l'afició d'un de nosaltres, de quants diners hi ha que volten per terra, monedes perdudes, caigudes o llençades que esperen que algú, compassivament, les reculli i les torni a la vida.
Dins d'un autobús, sobtadament, sóc animat, textualment, a "fer-me amic"; això em sorprèn perquè jo em pensava que ja ho era d'amic: si, sóc de Girona.
Arribats a aquest punt, s'ha d'assenyalar el delicat però reeixit exercici d'entesa que practiquem els protagonistes d'aquesta aventura: una senyora de Buenos Aires, psicoanalista i poeta, una jove filòsofa de la Catalunya interior i un bibliotecari gironí de mitjana edat, que passegen incessantment durant quatre dies per aquest estrany decorat portuari. Tots tres, de bon començament, comprovem que els anglesos, en el moment que t'hi acostes, comencen a parlar d'una forma estranya i no te fan cap cas si tu no parles també estrany com ells.
Veiem que els policies anglesos -almenys els que volten pel carrer-, efectivament, no duen armes de foc, però en canvi exhibeixen una mena de bastons de fusta de gran llargada i consistència considerable que fan mal només de mirar-los.
Aprenem (però això jo ja ho sabia) que pots passar-te tota una tarda caminant i buscant fins a la desesperació una cosa (un lloc, en aquest cas: una cafeteria) que quan la trobes te n'adones que, durant tota l'estona, la tenies ben bé al costat.
Experimentem la minuciositat -absurda?, absurda- dels aeroports anglesos en quan a la facturació dels equipatges.
Arribem a Girona. Arribo de nou a casa.
Miro els papers, tiquets, fulletons. Me n'adono (però ja ho sabia, també) que, a partir d’ara i mentre la memòria no em traeixi del tot, quan pel que sigui pensi en Liverpool apareixeran de seguida les cares de la Clelia i la Tate com a companyes de somni, un somni anglès amb núvols, cançons dels Beatles i monedes perdudes.
  • NOTA: la referida coneguda i companya de viatge ha redactat una crònica alternativa, de la qual podeu gaudir aquí.

21 d’agost 2008

Vacances (II)

Tot allò que els homes han assolit (i també totes les seves desgràcies) prové del fet que no són capaços de limitar-se a seure en una cadira tranquil·lament. Això ho va dir un savi en el seu dia, el que es diu ara és que l'home modern pateix pel fet d'haver de gestionar el seu oci; que no sap estar-se sense fer res, vaja. Fill i alhora víctima d'aquestes qüestions, me'n vaig uns dies de vacances.

Però, per a què?

- per a constatar que, increïblement, Arles i Avignon continuen estant al mateix lloc (França)
- per a seguir l'estela de l'ocellot de la imatge, que qui sap si em perseguirà a les nits en somnis o anirà treballant d'amagat a la part més fosca del meu pensament (en francès)
- per a caminar infinitament per una ciutat que no és la meva però ho és mentre la camino (afrancesadament)
- per a poder sentir constantment parlar una llengua que no és la meva i fins i tot parlar-la una mica (el francès) i veure que no n'hi ha per tant amb tot això de l'idioma
- per a fer-me un tip de mirar noies franceses (pel carrer, pels bars, per tot arreu) a les que sé que no veuré mai més
- per a adonar-me que tres anys enrere era una altra persona i anar donant-li voltes, obtusament, a la qüestió, mentre menjo una amanida amb formatge de cabra (francès)
- per a fer enfadar les mestresses (italianes) de les pensions xerrant en veu alta fins a la matinada
- per a adonar-me de lo molestos que són els turistes (francesos i no), una plaga que no fa més que dur nervis i cues a tot arreu
- per a fer-me advertir repetidament a tota mena de locals: "monsieur, on ne peut pas fumer ici"
- per a sopar en un lloc on pagarem 23 € menys del que marca el compte i d'on acabarem marxant enfadats i enmig de les disculpes del cambrer
- per a confirmar que els francesos són estranys (críptics), i a casa seva encara més
- per a saber que les misèries ferroviàries són un patrimoni internacional (i per tant, també francès)
- per a comprovar el grau extraordinari de paciència que pot arribar a exhibir el meu incaut i desafortunat (i empordanès) company de viatge
- per a tornar a casa quatre dies després, a les dotze de la nit, reconfortat per haver deixat tot això definitivament enrere i poder tornar a seure al sofà i engegar amb alegria el televisor per a veure els jocs olímpics.
  • NOTA: amb posterioritat a aquest escrit, l'esmentat i benaventurat company de viatge ha elaborat una contracrònica que podeu llegir aquí.

07 d’agost 2008

Vacances (I)

30°C + platja + cannabis = ∅

27 de juliol 2008

Una persona estranya

La veu m’arriba de molt a prop.
- Perdó, que em podria ajudar? A baix m’han donat això escrit, però, pobra de mi, no sé pas on trobar-los, els llibres.
Alço la vista de la pantalla i veig a la dona que m’ensenya el paper. L’hi agafo. Abans que pugui fer res més, la dona, que té uns seixanta anys i evita mirar-me els ulls, torna a parlar.
- Perdoni, eh? És que jo no sé pas on buscar, pobra de mi.
- Si, si, anem, –li contesto mentre m’aixeco i camino cap a la lleixa corresponent- és cap allà.
Arribem amb la dona al meu darrera. Veig que va una mica encongida i penso que potser pateix de l’esquena. Localitzo els dos llibres. Són dues biografies de Santa Teresa de Jesús, edicions de finals dels 80.
- Son aquests, tingui –li dic, i li allargo els dos volums.
Els agafa, se’ls mira un moment i em diu:
- Ai, moltes gràcies, però, sap què passa? És que tinc una reserva feta a la biblioteca de Llagostera, i, és clar...
- No hi fa res, senyora. Els comptes els fa cada biblioteca per separat. No hi problema, d’acord? Vagi a la planta baixa i allà li faran el préstec.
La senyora es queda parada. Es torna a mirar els dos llibres amb aprensió. Se m'acosta i abaixa una mica la veu.
- Però, quan arribi la reserva de Llagostera... què els diré?
Me la miro, sembla que ara va encara més encongida. La tinc molt a prop i sento la seva olor, que em recorda el bosc ombrívol, la terra humida, la molsa.
- No els ha de dir res, senyora. Vostè pot tenir llibres d’aquesta biblioteca, i al mateix temps en pot tenir de Llagostera. No hi ha pas cap problema. No li diran res. Vagi a baix i allà els hi apuntaran, d’acord?
- Així... puc tenir llibres de dues biblioteques diferents?
- Si, pot. A baix –li contesto, i abans de poder controlar-me veig que tinc el braç estès, que el dit assenyala l’escala.
Vaig cap al taulell i, quan hi arribo, veig que la dona afronta les darreres passes abans d’arribar al primer escaló de baixada; ara la puc veure des del darrera i comprovo que va amb l’esquena totalment dreta.

20 de juliol 2008

Oh, Ronaldinho (*)

(*) en veure aquesta foto he recordat un dia llunyà que jo anava pel carrer, somrient i xiulant de despreocupació i de lleugeresa quan vaig poder veure de sobte, casualment, una noia (ara la recordo més aviat com una nena) de la que sempre conservaré alguns records feliços i que em va arribar a fer sentir afortunat de poder tan sols tenir-la a prop, que va aconseguir també, al capdavall, que em sentís tan alliberat, tan content de no haver de veure-la més, i llavors aquesta noia em va rendir un últim servei quan, veient com un altre l’agafava de sobte pel braç (per fer-li petons: un, dos, fins a tres de seguits, als llavis somrients i despreocupats i lleugers d’ella), va agafar-me tan desprevingut aquella onada de recança que em queia per sobre.
Mantenir les passions infantils resulta esgotador.

13 de juliol 2008

El diumenge

Avui és diumenge i m'he llevat tard. Encenc un cigarret. L'assaboreixo, li trobo gust perquè acabo de fer certes coses que m'urgien: he llençat força papers, he posat una rentadora, m'he dutxat, m'he tallat les ungles de les mans. Bec cafè, estic sol.
Penso en algunes persones, provant d'imaginar què estan fent ara mateix. Al mòbil hi tinc un SMS d'1 enviat a les 4:22 am, explicant-me que m'estic perdent una sessió brutal de 2 a les carpes. És segur que ara estan somniant, aquests; ells i tots els que eren allà, mentre jo dormia el són dels justos, o potser és el dels que no han dormit prou durant la setmana, o de qui ha comès excessos qui sap si excessius per a la seva edat. En quan a 3, tan pot ser que sigui a Barcelona com que estigui llegint, al llit, dormint (o no), o esperant a menjar-se el que la seva mare li ha preparat per dinar, amb postres i tot. A Barcelona potser que hi sigui també 4, pensant a quin restaurant anar amb 4.1, o agafant ja un tren. 5 segur que mira la televisió. 6 deu voltar per la costa, submergint-se o bé renunciant a fer-ho, va ploure i això torna l'aigua tèrbola, poc adequada per a aventurar-s'hi, segons em va explicar. 7 va fer anys (pocs, és tan jove; els joves ho són cada cop més, és un fenomen curiós) i no encerto a imaginar què estarà fent ara, ni on. 8 té ara una gata, segons he sabut, que beu aigua a morro de l'aixeta. 9 ha obert un blog i espera, ja fa dies, que li expliqui com es fa per posar-hi enllaços. 10 no ha donat gaires senyals de vida últimament, i els pocs que ha donat suggereixen un estat de neguit mal dissimulat. 11: qui ho sap? Pel que fa a 12, val més no saber-ho. I 13?
Si, penso en ells. A la majoria espero veure'ls aviat. És segur que aviat li demanaré a algun d'ells. Però temo, alhora, que ho facin, i que em reclamin; que m'exigeixin veure'm.

04 de juliol 2008

Criden

Al carrer, la gent crida. Si, criden, ja s’ho poden creure. Hi ha dos adolescents recolzats en una moto, que gemeguen i s’empenyen i s’arrosseguen per terra quan passen noies, a la cantonada de l’institut, i quan les noies ja han passat es miren en silenci. Queda com un pòsit. Mastego el panet però tinc un forat al mig del pit. Això no m’ho prendran pas, penso, i és gran, de la mida d’un tractor. Treballo en una biblioteca. Em passo hores provant de mantenir el silenci, però de vegades ni tan sols aconsegueixo trobar-lo. La gent crida. Camino hieràtic, duc llibres a les mans, passo pel mig dels que llegeixen asseguts; sento els seus sospirs que s’arrosseguen, enmig de les lleixes farcides de llibres. Camino pel carrer. Quedo amb un conegut en un bar. S’hi està bé, tal i com m’ha advertit. Bevem i xerrem -jo xarrupo, ell parla: de diners que estan apuntats però que no hi són, de banquers porucs, d’empreses que sembla que guanyen però van perdent, de gent que compra allò que no pot comprar i que no pot vendre el que encara no és seu. S’acosten noies, gent coneguda. La gent crida. Fugim –ja poden riure, vostès farien igual-, però no serveix de gran cosa. La gent crida i, a més, persevera, la voluntat els domina; ens troben. Hi ha un tiu que canta, avui. M’hi acosto però hi ha massa gent (que crida), així que dono la volta fins que arribo al darrere de la tarima. Bec i escolto. Al meu costat arriben un noi i una noia. A ella la conec, i sé, xafarder com m’he tornat, que està interessada en un noi que no és el que va amb ella avui. El cantant para un moment i fa una broma, fa riure la gent i els fa entonar (¡Todos juntos!: Este chico no te conviene, no te conviene, no, no, no). La gent s’ho passa bé, crida. Torno amb el conegut. Bevem més. Encara xerrem, cada vegada menys. La nit s’escola així, com un sospir. Però la gent crida, és fatal i no hi poden fer res. S’acaba la nit, tan si vols com si no. Acabo la meva nit escridassat –no massa, la veritat, però ara també he cridat jo, què collons!- per una persona que l’únic que vol es poder tocar els altres com i quan li vingui de gust i que ningú no li retregui, per l’amor de déu. Vaig tirant cap a casa. Camino pel carrer. La gent crida.

27 de juny 2008

"But, who lives?"

Blade Runner (1982, Ridley Scott)

Aquests darrers dies sembla que m'encalcin fantasmes. Al meu voltant s'acumulen les notícies: s'ha mort tal, s'ha mort qual, saps qui s'ha mort?, t'en recordes de x? Doncs es va morir. Etcètera.
No sé pas què puc -podem- dir davant d'això. Només frases del tipus 'no som res', o 'pobret/a, tan jove'.
Perquè, al capdavall, qui és que viu?

21 de juny 2008

Quan et fas gran, per sort

Vaig néixer l’any 1965, en una ciutat anomenada Gerona. A casa meva, en canvi, li’n dèiem Girona. Llavors era una ciutat petita i descolorida, no com ara. Allà vaig anar a l’escola: entre 1971 i 1979, vaig cursar l’ EGB (Enseñanza General Básica), segons disposaven els plans educatius de l’època. Els primers anys vàrem aprendre, els altres nens i jo, moltes coses: a sumar i a restar, a multiplicar i, finalment, a dividir.
També em varen ensenyar a llegir i a escriure. Recordo la fascinació que em produïa, els primers dies –de fet encara em dura, hi ha coses que un no supera mai-, agafar el llapis i començar a dibuixar aquells estranys signes sobre el paper. Resultava, segons ens va dir la senyoreta, que aquells gargots eren lletres, i que les lletres ajuntades formaven les paraules, les mateixes coses que ens dèiem als uns als altres. Hi havia, doncs, el llenguatge parlat i el que es dibuixava, que es corresponien.
Bé, es corresponien, si, però segons com ho miressis no. Era doblement estrany, tot plegat. Per exemple, quan a casa parlava amb la mare, per tal de cridar-li l’atenció li deia: –Mare, mare! Saps què hem fet avui a l’escola?, mentre que al paper, si ho volia escriure, no era ben bé igual, al final quedava una cosa com: -¡Madre, madre! ¿Sabes qué hemos hecho hoy en la escuela? Era força curiós: era una manera una mica diferent, però tampoc del tot. L’havies de fer servir sovint a l’hora de parlar, també: durant la classe, quan la senyoreta ens explicava alguna cosa, ho explicava així. Si et preguntava, li contestaves igualment d’aquesta forma.
I també ho fèiem així amb aquells nois (n’hi havia 6 o 7, a la classe) que no sabien dir mare, ni cadira, ni res, i en canvi deien sempre madre, silla i així tot. A aquests nois els dèiem els castellans; algun cop també els dèiem d’altres maneres, però no gaire sovint, perquè alguns s’enfadaven i de vegades hi havia raons, i fins i tot pinyes i, ostres, tampoc no valia la pena perquè eren companys de classe igual que els demés, en fi, tot plegat eren collonades, burrades de quan ets petit.
Són aquella mena de qüestions a les quals, quan et fas gran, per sort, acabes traient importància.

17 de juny 2008

Les dones i els nens (i III)

Havia caigut la tarda, i el conegut i jo vàrem anar fent via. Travessarem el centre. Barrejats amb els que tornaven, tots plegats enfilàvem els respectius trajectes diaris cap a casa, cap a la rendició i el balanç. Caminar en silenci resulta una mica complicat, sobretot per a dos homes joves o ja no tant i a sobre solters, i ara un, ara l’altre, llançàvem alguna frase desfilada, i així bastíem un simulacre decorós de conversa. Vàrem arribar d’aquesta manera a algunes conclusions terribles, però ara no és moment de parlar-ne. Ara és precís admetre que aquest és ja el tercer escrit de la petita i obtusa trilogia que vaig, en mal moment, tenir la gosadia de creure que havia de, o podia escriure, i no només escriure sinó mostrar, i que vaig, irreflexiu com sóc, titular Les dones i els nens. Cal també adonar-se que a hores d’ara encara no n’he pas parlat de dones. Només de nens. Hi han hagut nens, homes i homes que són nens i nens que no podran, ja s’hi poden esforçar, ser mai homes. I les dones, què? Les dones, que són, avui en dia és una mica perillós dir-ho, les nostres mares? Ja se sap. Però tampoc no es pot negar que és molt arriscat, irresponsable a gran escala i de cap manera tolerable permetre’s pensar que algun dia anirem de la mà d’un nen. No veig pas com podríem deixar de ser l’infant que de fet sempre som, només per passar a ser (ja seria hora, companys, s’atreveixen alguns a dir) un pare, la única alternativa que ens deixen: arribar a l’escaló següent, esdevenir el progenitor discret que passeja el cotxet i que comprova, atònit, com la seva dona ja no és la seva dona sinó la mare del seu fill, o filla: un nadó. Un nen que, en el millor dels casos, no faria sinó repetir el mateix sorprenent camí esgotador i implacable que ens porta al balanç i a la rendició, que tan sols ens confirmaria el que ja sabem però ens passem tota la estona provant d’amagar sota la catifa. I al qual, si per alguna estranya casualitat o audàcia ens atrevíssim algun dia a mirar a la cara, potser ja no reconeixeríem. O, encara pitjor, reconeixeríem a l’instant.

11 de juny 2008

Les dones i els nens (II)

Anava passant l’estona. El conegut i jo, un cop esgotats els temes de conversa, contemplàvem la desfilada de passavolants, integrada en gran part per parelles joves amb cotxet, amb nen.
Nens de tots colors, amb cabells de tots colors, sense cabell, amb roba de tota mena, guarnits a botigues cares o malgirbats, alguns anaven bruts. Nens prims i nens gruixuts, nens ploraners o endormiscats, torracollons, una orgia de nens gironins, encisadors, nens lletjos i nens hipnòtics. Diversos com eren, una cosa, però, els unia: es comportaven, sense excepció, de forma estúpida i egocèntrica: s’emprenyaven per petiteses, s’excitaven amb collonades, els objectes els queien de les mans, cridaven o s’irritaven per no res. No tenien cap comprensió de les coses. I no eren els únics: hi havia, també, els pares.
Els homes. La majoria d’ells tenien alguna cosa malaltissa en les seves actituds. N’hi havia que empenyien el cotxet amb un ànsia estranya, diligents, amb el cap baix, com si volguessin acabar aviat amb una tasca molesta. D’altres exhibien un somriure fix, que contrastava amb l’expressió buida dels ulls. Un que em va passar jut pel costat mirava al seu voltant com si tot li provoqués espant. Alguns no podien dissimular un cert posat de víctima d’una estafa, o d’una broma imperdonable.
El cambrer havia començat a recollir; s’enduia, una a una, les taules cap a l’interior i aprofitava per fer tot l’escàndol que podia. I ara què?, -li vaig dir al conegut, que es va encongir dins la cadira i va sospirar.
Una de les parelles amb cotxet es va aturar davant nostre, i la dona es va posar a eixugar-li la boca al nen, que havia vessat el gelat sobre el jerseiet. El pare s’ho mirava, amb les mans sobre el manillar del cotxet, emmurriat. Semblava com si reprimís un udol.

05 de juny 2008

Les dones i els nens (I)


El divendres a la tarda vaig passar una llarga estona assegut en una taula, a la Rambla, tot fent un cafè amb un conegut. Mentre xerràvem, anaven passant un munt de parelles joves que empenyien cotxets. Nadons, pares i mares desfilaven, infinits, repetint-se amb una monotonia implacable, fins que (oh, si, misteris de l'associació d'idees) em va acabar venint a la memòria una seqüència d'una pel·lícula d'en François Truffaut (L'homme qui aimait les femmes): el protagonista, passats de llarg els quaranta i solter, segueix una noieta pel carrer fins que veu com ella deixa un anunci en un tauler. Espera que ella marxi, s'acosta i el llegeix: la noia s'ofereix com a cangur. El bon home busca tot seguit una cabina telefònica i truca la noieta per contractar-la. El vespre ella pica a la porta i ell la fa passar, neguitós. Quan ella pregunta pel nen ell fuig d'estudi, li explica que està dormint i li ofereix alguna cosa per beure. Quan l'home se'n va cap a la cuina, la cangur entra a l'habitació, aparta la manta, i se n'adona que el suposat nadó és en realitat un ninot. Davant les preguntes indignades de la noia, el nostre heroi dubta, fins que finalment aixeca la mirada i li contesta: 'El nen sóc jo'.

31 de maig 2008

Estúpids!


Una tendència congènita a xerrar sense mesura i el costum (adquirit amb els anys) d’emetre sentències, combinats amb una temporada llarga fent de bibliotecari, han acabat per provocar seqüeles terribles en la meva persona. Els pocs amics i coneguts que em van quedant es veuen obligats a suportar-ho com bonament poden. A hores d’ara, tan bon punt obro la boca per dir qualsevol cosa, n’hi ha que ja s’esmunyen cap al lavabo o en direcció a la porta o finestra més propera; alguns, en absència d’elements arquitectònics salvadors, opten per obrir el diari, si és que en tenen algun a mà; d’altres comencen a estossegar de forma contundent.

Aquest estat de coses em va empènyer a obrir aquest espai: si no m’escolten potser em llegiran, vaig pensar. Un raonament càndid: avui en dia pocs escolten, però encara són menys els qui llegeixen.

Ah, com en puc ser d’estúpid.

Tot aquest preàmbul (ja que no se’m permet fotre rotllos verbalment ho he de fer per escrit, com ja he explicat més amunt) ve motivat pel darrer llibre que he tingut la fortuna de llegir: el recomano a qualsevol que no es consideri a si mateix una persona estúpida (!?).

L’autor és Carlo Maria Cipolla (1922-2000). Aquest senyor de cognom tan italià i tan suggeridor fou conegut com a historiador econòmic, amb força llibres publicats sobre la matèria, però ha acabat adquirint notorietat per un llibret d’assaig anomenat Allegro ma non troppo, en el qual s’inclou un text molt breu anomenat Las leyes fundamentales de la estupidez humana (no s'ha publicat en català, que jo sàpiga).

En quatre paraules l’autor ens aclareix tot allò referent a l’estupidesa i acaba determinant que les persones es poden dividir en quatre tipus essencials:

- incauts
- malvats
- estúpids
- intel·ligents

Ehem.

19 de maig 2008

L'equip de la ciutat

N’hi ha que diuen que "ser" d’un club esportiu és, abans que res, una alienació. Alhora, és sabut que en aquest tema hi intervenen factors molt poderosos, com ara el sentiment ancestral de pertinença a la tribu. Sentiments primitius, universals.
Prenem ara com a exemple un lloc: Girona.
I una data: ahir diumenge.
Avui hi ha bàsquet. L’equip de la ciutat té partit, de fet és el més important de l’any i contra un dels millors equips, el Joventut de Badalona. Són les eliminatòries finals de la lliga espanyola: l’anomenat playoff, és a dir que qui perd queda eliminat.
D'altra banda, enguany se celebra el 20è aniversari del club a la màxima categoria.
Al partit hi fan acte de presència uns quants gironins que, tot i que el pavelló és un dels més petits de tot el campionat, no acaben d’omplir-lo.
Es juga el partit i, contra pronòstic, l’equip de Girona el guanya. Queda, així, a una sola victòria de classificar-se com un dels quatre millors equips de l’estat espanyol.
El màxim responsable del club i alhora el seu patrocinador (un senyor de Barcelona que s’autodefineix com a ‘empresari del totxo’ i que du tres anys posant diners i fent-se càrrec dels dèficits crònics que arrossegava l’entitat) concedeix aquest mateix dia una entrevista, on explica que la situació econòmica és més que greu, terminal, fins el punt que si no s’arregla immediatament, el club perdrà la plaça que ocupa a la màxima categoria; manifesta també que n’esta tip que ningú (ni l’Ajuntament de Girona ni la Diputació de Girona ni la Caixa de Girona, ni cap empresari de Girona) l’ajudin a tirar el tema endavant; i diu finalment que si en el termini de dues setmanes segueixen sense fer-li cas se n’anirà, ell i els diners que encara no ha perdut, a un altre lloc.

12 de maig 2008

Connecteurs


En K, un home solter, funcionari i fumador, jau en una butaca, a casa seva, davant el televisor. És dijous, són ja prop de les dues de la matinada i en aquest moment acaba el documental del canal 33 sobre en Jimi Hendrix. El programa, una producció nord-americana, li ha semblat pueril i sensacionalista, gens bo, però s’hi ha lliurat alegrement per tal de no haver d’enfrontar-se a les llistes de Connecteurs de cause, conséquence, but et opposition, un estudi mínim de les quals seria recomanable de cares a la prova que haurà de fer demà a la tarda, corresponent al curs de Français IV que segueix a la universitat.
Es tomba cap a la tauleta, pren el paquet i comprova –horroritzat- que només li queda un Winston. L’encén, es posa uns pantalons i es calça de nou les sabates, apaga el televisor, agafa les claus i baixa al carrer.
Carrer de la Rutlla. S’hi està bé. La nit és agradable, ja no fa gens de vent. S’encamina cap al bar en el que sap que mai no tenen la màquina de tabac bloquejada i on, per tant, no cal pidolar prèviament a la barra.
Ha fet només unes passes i es creua amb un grup de joves. Són tres, dos nois i una noia que parlen amb entusiasme:
- Sí, tiu! –està dient un dels nois- és que és la meva xupa preferida, la porto sempre, sempre, saps? I si fa calor la duc al braç, veus?
- Ha, ha, ha, està penjat –li diu la noia a l’altre noi, que també riu.
- No, no! –continua el primer noi- Que sí, hòstia! Mireu: heu de pensar que una vegada me la vaig deixar al cotxe d’un col·lega i vaig tardar quatre mesos a recuperar-la. El tiu no me la tornava! Peaso xupa, nen! Mira, mira...
- Està penjat! –repeteix la noia.
Els tres s’allunyen i es perden a l’esquena d’en K, que ja no els pot sentir més. Segueix caminant. El que se li acosta ara és un home sol d’uns trenta anys, baix, moreno, samarreta vermella, texans i Adidas blanques que fa unes esses considerables. En K el cataloga d’immediat com a immigrant borratxo i valora la possibilitat que li demani un cigarret, demanda a la qual s’haurà de negar per raons òbvies. Però el que acaba passant és que -degut a que la vorera és estreta i també a que segurament l’ha encertada en la seva catalogació-, en creuar-se, l’home trontolla una mica, s’acosta massa a la paret i arrossega tot el braç dret per l’estucat. Es deu haver fet mal i tot, pensa en K, però no s’atura. Ni pensar-ho.
Arriba al final del carrer (Bisbe Tomàs de Lorenzana) i trenca a l’esquerra. El carrer (Migdia) se li apareix amb un cert esplendor, solcat aquí i allà per grups de joves que van amunt i avall i d’altres grups estàtics, recolzats en cotxes o asseguts a les voreres. Quina animació, pensa en K. El dijous és la nit de l’estudiant, sentencia internament. Creua cap a l’altra vorera i allà coincideix amb una parella de noies molt ben guarnides i pentinades que finalment deixen que passi ell primer i a continuació continuen caminant just al seu darrera:
- I mira, saps, de vegades, vaig a comprar i me ratllo i m’emprenyo tota sola i em vaig emprovant coses i cada vegada em veig pitjor i no compro res i m’agobio i torno a casa sense res i tal, saps?
- Si, nena, és un pal, no? Oi, si tia, a mi em passa igual. Tu, perquè no ens truquem un dia i...
- En canvi, saps? –continua de cop la primera-, de vegades el meu pare em diu va nena, te regalo uns pantalons, i llavors si vaig amb ell no em passa i no m’agobio i me compro un piló de coses, de guai i a sobre me les paga ell, saps? i... Ei, ties!!! Uaaa!!! Però de què aneu?
En K s’allunya de les dues noies, que han trobat un altre grup de noies conegudes i s’han aturat a parlar amb elles, i així es perden a la seva esquena fins que ja no les pot sentir més.
Més nois, i noies, i el nostre nocturn heroi, marxant enmig d’un eixam de gent vint anys més jove que ell. S’hi sent bé, en perfecte harmonia. És un sentiment fals i ho sap: si provés de parlar amb qualsevol d’ells, d’establir-hi qualsevol comunicació, es faria evident la distància i l’encant es trencaria d’immediat. Però això no arriba a amoïnar-lo perquè, de cop i volta, decideix establir que les coses no són mai el que són sinó el que un vol que siguin.
Il·luminat per aquesta reflexió, en K tomba a la dreta (Maluquer Salvador) i s’acosta al bar. Davant la porta hi ha una aglomeració, una dotzena bona de persones, tots homes. Quan arriba a l’alçada de la porta comprèn la raó. De fet son dues raons: els tius són magrebins i hi ha porter. S’atura darrera el grup, dubta, troba una escletxa i l’aprofita fins a quedar just davant de l’home de la porta, que li fa una ullada ràpida.
- Bona nit –diu en K, somrient.
- Bona nit –li contesta l’altre amb somriure igualment mecànic al mateix temps que li permet l’entrada.
El bar és ple. Hi ha música posada a un volum molt alt. Hi ha molt de fum. La gent és molt jove. La màquina del tabac és al fons.
Dos minuts més tard, en K surt del bar tot desembolicant un paquet de Winston i desitjant altre cop una bona nit al porter, que aquest cop no li contesta, de fet ni se’l mira. El grup de magrebins plantats davant de l’accés sembla haver augmentat, però potser és un efecte òptic.
Tomba a l’esquerra i travessa el carrer (Migdia), segueix recte (Maluquer Salvador), tomba de nou a l’esquerra (Travessia de la Creu). Allà s’atura i encén una cigarreta. Un cotxe aparca just al seu costat i en surten dos homes i dues dones, d’uns 35 a 40 anys, que es posen a caminar en quadre, els homes al davant amb les mans a les butxaques i les dones tocant-se els cabells i tancant la formació. Dos matrimonis, pensa en K. Fa un parell de calades ràpides i els segueix l’estela:
- Pues antes, no sé, haceeee.. diez o 15 años... bien que había paro, pero... o sea... eran todos españoles –diu un dels homes dirigint-se a l’altre.
- Mmm. Ya ves –li contesta l’altre.
Caminen tots cinc en silenci, en K uns metres al darrera. Una de les dones s’atura i doblega una mica una cama fins que es toca el turmell breument. Du unes sabates de taló que ressonen a cada passa. Arriben a la cantonada i allà (Joan Baptista la Salle) se separen, les parelles cap a l’esquerra i el nostre funcionari amic cap a l’esquerra. Els quatre s’allunyen i es perden a l’esquena d’en K, que ja no els pot sentir més. Però aquest cop li és igual perquè tampoc deien res.
Segueix fins a la cantonada següent (Rutlla) i llavors es penedeix una mica de no haver tornat per Migdia i Lorenzana, perquè Rutlla està en obres. Han aixecat l’asfalt i ara tota la part central és de terra tova, irregular i gens fiable, amb tot de tubs i fustes arreu, una superfície molt emprenyadora per a caminar-hi. Les voreres estan encara intactes, però passar-hi resulta igual de pesat degut a les tanques metàl·liques que les flanquegen i fan que en creuar-se amb algú hagis de posar-te pràcticament de perfil. En K tomba a l’esquerra i tria la vorera, amb l’esperança que en els prop de trenta metres que el separen del portal de casa seva no es creui amb ningú que vingui en sentit contrari. Sobretot amb cap immigrant solitari i oscil·lant. Té sort i arriba, així mateix, en solitari. Obre el portal, puja les escales –és un entresol-, obre la porta, entra i es descalça de nou.

En K, un home fumador, solter i funcionari, jau en una butaca, a casa seva, davant el televisor apagat. És dijous, de fet divendres, perquè són ja cap a dos quarts de tres de la matinada. Apaga la cigarreta i badalla. Quina son, pensa. S’aixeca de la butaca i es dirigeix al dormitori, sense mirar en cap moment cap a la seva dreta, per tal de no haver d’enfrontar-se a la visió de la taula damunt la qual hi ha el llibre que conté les llistes de Connecteurs de cause, conséquence, but et opposition, una mínima lectura de les quals hagués estat recomanable de cares a la prova que haurà de fer demà a la tarda, corresponent al curs de Français IV que segueix a la universitat.

08 de maig 2008

La primavera









El Barça trossejat al Bernabéu. Com ho aixecarem això?
En Zaplana i l'Acebes pleguen. Qui seran els dolents ara?
Quan vas per Girona, ja no pots pas parlar en català, si és que vols que algú t'entengui. Tu sabes, amigo?
Ai senyor, quina vida més gossa.
Caldrà refugiar-se, una vegada més, en els plaers primigenis: mmmh.

06 de maig 2008

Polacos (i moros, i xarnegos, i sudacas, i gabachos, i...)


Arribo a la biblioteca, engego l’ordinador. Miro el correu i després visito com cada dia a la meva blogger padrina (està bé, esmento també al padrí, que si no tot són gelosies) i m’assabento de l’escàndol: el diccionari Collins Concise Español-Inglés / Inglés-Español inclou, a l’entrada polaco –a, com a segona accepció, familiar, el següent: Catalan.

És curiós, sembla una conya i fa una mica de riure i tot. Enllaço i enllaço i de blog en blog, vaig veient les dimensions de l’enrenou que la cosa està provocant: indignació, crides al boicot, trompetes de rebel·lió, companys, tots units farem força.

Encuriosit i aprofitant que sóc en una biblioteca, consulto diversos diccionaris de castellà.

I el què em trobo és que en bastants (el Diccionario del Español Actual -Aguilar 1999- i el Maria Moliner Diccionario de uso del español -Gredos 1998- per citar-ne algun, i també en un altre d’Spanish-English / English-Spanish, l'Harrap's advanced dictionary -Harrap, 2000-) s’hi recull, més o menys, la mateixa realitat: que quan algú, en algun lloc, diu polaco (òbviament així, en castellà), no sempre es refereix a una persona habitant o natural de Polònia, sinó que potser s’està referint als... catalans!

No em negareu que es tracta d’un descobriment increïble, fabulós.

Esmaperdut, segueixo gratant i remenant diccionaris, fins que finalment em cau a les mans una autèntica troballa que fins ara no havia detectat: Diccionario del Insulto –Península, 2000-. Quina meravella. No vull deixar de reproduir una de les seves entrades:

“polaco –ca: Vocablo insultante contra los catalanes (válido también para los baleares), esencialmente en Madrid o Andalucía, probablemente por hablar una lengua que a los demás españoles les resulta incomprensible (...).”

Ja més relaxat, no puc estar-me, però, de fer una nova consulta.

Agafo altre cop l'Harrap's advanced dictionary, vaig girant pàgines, a, b, c, ch... aquí:

“charnego, -a: nm, f pey: person from another region of Spain who has settled in Catalonia.”

Torno ara a l’ordinador i, a l’enllaç del Collins on-line on (ignominiosament!) es pot teclejar polaco amb els resultats ja coneguts, procedeixo a escriure-hi, consecutivament, les paraules següents: moro, sudaca, charnego, gabacho, i constato que totes elles compten amb la seva entrada corresponent.

Deixo els diccionaris, apago l’ordinador, surto de la biblioteca.

Som ja al capvespre i mentre camino de tornada cap a casa, em prometo a mi mateix que, avui, abans de posar-me a dormir, pregaré a alguna deïtat inventada per tal que les persones que fan els diccionaris (editors, redactors, correctors...) no perdin la costum de reflectir-hi el que diu la gent, sigui en l’idioma que sigui, i sigui o no del meu gust.

D’altra banda, ben pensat... què té de dolent Polònia?

29 d’abril 2008

La nit gironina


Homes joves i descarriats

Girona, dissabte 26/04/08, 04:00 A.M. aproximadament.
La vida nocturna produeix estranys fruits.
Quin jovent...

24 d’abril 2008

Ulls -de peix bullit-










Ahir al matí, davant el mirall del lavabo.
A dins, òbviament, jo.
Espantat.
Quina cara.
I sobretot, quins ulls.
Aquest esguard matinal, de peix bullit, o passat.
Jo no sóc així, m'he dit.
No, no, no.
Però d'on vé aquest pànic ridícul?
No puc saber-ho del tot, és clar; potser una mica d'un escrit que vaig llegir abans d'ahir i que us transcric a continuació -a veure si us contagio les preocupacions:


16 d’abril de 1918

De vegades em passejo pels carrers amb l’exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que passen. La cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!
Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia –de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls, se n’ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d’aventura, d’imponderable.

Josep Pla
El quadern gris



19 d’abril 2008

'No quiero salir más...'










Ahir a la nit vaig sortir.
Sopar, copes, copes... i aquest matí, el despertador.
Ara em ve al cap aquella cançó de quan era jove:

"Todo este sábado me lo voy a pasar
privando en mi casa hasta reventar
ya estoy harto no quiero salir más
siempre lo mismo, mierda de ciudad. "

Ai.
Què més puc dir?
A hores d'ara no se m'acut res més per començar aquest diari.
Tantes idees que -semblava- que tenia.
En fi.
Però, ara que hi penso, ja ho deia la mateixa cançoneta:

"No hace falta que nos lo diga nadie
ya sabemos que es un pataleo gratis
no cambiará nunca esta situación
siempre lo mismo, mierda de canción."