31 de maig 2008

Estúpids!


Una tendència congènita a xerrar sense mesura i el costum (adquirit amb els anys) d’emetre sentències, combinats amb una temporada llarga fent de bibliotecari, han acabat per provocar seqüeles terribles en la meva persona. Els pocs amics i coneguts que em van quedant es veuen obligats a suportar-ho com bonament poden. A hores d’ara, tan bon punt obro la boca per dir qualsevol cosa, n’hi ha que ja s’esmunyen cap al lavabo o en direcció a la porta o finestra més propera; alguns, en absència d’elements arquitectònics salvadors, opten per obrir el diari, si és que en tenen algun a mà; d’altres comencen a estossegar de forma contundent.

Aquest estat de coses em va empènyer a obrir aquest espai: si no m’escolten potser em llegiran, vaig pensar. Un raonament càndid: avui en dia pocs escolten, però encara són menys els qui llegeixen.

Ah, com en puc ser d’estúpid.

Tot aquest preàmbul (ja que no se’m permet fotre rotllos verbalment ho he de fer per escrit, com ja he explicat més amunt) ve motivat pel darrer llibre que he tingut la fortuna de llegir: el recomano a qualsevol que no es consideri a si mateix una persona estúpida (!?).

L’autor és Carlo Maria Cipolla (1922-2000). Aquest senyor de cognom tan italià i tan suggeridor fou conegut com a historiador econòmic, amb força llibres publicats sobre la matèria, però ha acabat adquirint notorietat per un llibret d’assaig anomenat Allegro ma non troppo, en el qual s’inclou un text molt breu anomenat Las leyes fundamentales de la estupidez humana (no s'ha publicat en català, que jo sàpiga).

En quatre paraules l’autor ens aclareix tot allò referent a l’estupidesa i acaba determinant que les persones es poden dividir en quatre tipus essencials:

- incauts
- malvats
- estúpids
- intel·ligents

Ehem.

19 de maig 2008

L'equip de la ciutat

N’hi ha que diuen que "ser" d’un club esportiu és, abans que res, una alienació. Alhora, és sabut que en aquest tema hi intervenen factors molt poderosos, com ara el sentiment ancestral de pertinença a la tribu. Sentiments primitius, universals.
Prenem ara com a exemple un lloc: Girona.
I una data: ahir diumenge.
Avui hi ha bàsquet. L’equip de la ciutat té partit, de fet és el més important de l’any i contra un dels millors equips, el Joventut de Badalona. Són les eliminatòries finals de la lliga espanyola: l’anomenat playoff, és a dir que qui perd queda eliminat.
D'altra banda, enguany se celebra el 20è aniversari del club a la màxima categoria.
Al partit hi fan acte de presència uns quants gironins que, tot i que el pavelló és un dels més petits de tot el campionat, no acaben d’omplir-lo.
Es juga el partit i, contra pronòstic, l’equip de Girona el guanya. Queda, així, a una sola victòria de classificar-se com un dels quatre millors equips de l’estat espanyol.
El màxim responsable del club i alhora el seu patrocinador (un senyor de Barcelona que s’autodefineix com a ‘empresari del totxo’ i que du tres anys posant diners i fent-se càrrec dels dèficits crònics que arrossegava l’entitat) concedeix aquest mateix dia una entrevista, on explica que la situació econòmica és més que greu, terminal, fins el punt que si no s’arregla immediatament, el club perdrà la plaça que ocupa a la màxima categoria; manifesta també que n’esta tip que ningú (ni l’Ajuntament de Girona ni la Diputació de Girona ni la Caixa de Girona, ni cap empresari de Girona) l’ajudin a tirar el tema endavant; i diu finalment que si en el termini de dues setmanes segueixen sense fer-li cas se n’anirà, ell i els diners que encara no ha perdut, a un altre lloc.

12 de maig 2008

Connecteurs


En K, un home solter, funcionari i fumador, jau en una butaca, a casa seva, davant el televisor. És dijous, són ja prop de les dues de la matinada i en aquest moment acaba el documental del canal 33 sobre en Jimi Hendrix. El programa, una producció nord-americana, li ha semblat pueril i sensacionalista, gens bo, però s’hi ha lliurat alegrement per tal de no haver d’enfrontar-se a les llistes de Connecteurs de cause, conséquence, but et opposition, un estudi mínim de les quals seria recomanable de cares a la prova que haurà de fer demà a la tarda, corresponent al curs de Français IV que segueix a la universitat.
Es tomba cap a la tauleta, pren el paquet i comprova –horroritzat- que només li queda un Winston. L’encén, es posa uns pantalons i es calça de nou les sabates, apaga el televisor, agafa les claus i baixa al carrer.
Carrer de la Rutlla. S’hi està bé. La nit és agradable, ja no fa gens de vent. S’encamina cap al bar en el que sap que mai no tenen la màquina de tabac bloquejada i on, per tant, no cal pidolar prèviament a la barra.
Ha fet només unes passes i es creua amb un grup de joves. Són tres, dos nois i una noia que parlen amb entusiasme:
- Sí, tiu! –està dient un dels nois- és que és la meva xupa preferida, la porto sempre, sempre, saps? I si fa calor la duc al braç, veus?
- Ha, ha, ha, està penjat –li diu la noia a l’altre noi, que també riu.
- No, no! –continua el primer noi- Que sí, hòstia! Mireu: heu de pensar que una vegada me la vaig deixar al cotxe d’un col·lega i vaig tardar quatre mesos a recuperar-la. El tiu no me la tornava! Peaso xupa, nen! Mira, mira...
- Està penjat! –repeteix la noia.
Els tres s’allunyen i es perden a l’esquena d’en K, que ja no els pot sentir més. Segueix caminant. El que se li acosta ara és un home sol d’uns trenta anys, baix, moreno, samarreta vermella, texans i Adidas blanques que fa unes esses considerables. En K el cataloga d’immediat com a immigrant borratxo i valora la possibilitat que li demani un cigarret, demanda a la qual s’haurà de negar per raons òbvies. Però el que acaba passant és que -degut a que la vorera és estreta i també a que segurament l’ha encertada en la seva catalogació-, en creuar-se, l’home trontolla una mica, s’acosta massa a la paret i arrossega tot el braç dret per l’estucat. Es deu haver fet mal i tot, pensa en K, però no s’atura. Ni pensar-ho.
Arriba al final del carrer (Bisbe Tomàs de Lorenzana) i trenca a l’esquerra. El carrer (Migdia) se li apareix amb un cert esplendor, solcat aquí i allà per grups de joves que van amunt i avall i d’altres grups estàtics, recolzats en cotxes o asseguts a les voreres. Quina animació, pensa en K. El dijous és la nit de l’estudiant, sentencia internament. Creua cap a l’altra vorera i allà coincideix amb una parella de noies molt ben guarnides i pentinades que finalment deixen que passi ell primer i a continuació continuen caminant just al seu darrera:
- I mira, saps, de vegades, vaig a comprar i me ratllo i m’emprenyo tota sola i em vaig emprovant coses i cada vegada em veig pitjor i no compro res i m’agobio i torno a casa sense res i tal, saps?
- Si, nena, és un pal, no? Oi, si tia, a mi em passa igual. Tu, perquè no ens truquem un dia i...
- En canvi, saps? –continua de cop la primera-, de vegades el meu pare em diu va nena, te regalo uns pantalons, i llavors si vaig amb ell no em passa i no m’agobio i me compro un piló de coses, de guai i a sobre me les paga ell, saps? i... Ei, ties!!! Uaaa!!! Però de què aneu?
En K s’allunya de les dues noies, que han trobat un altre grup de noies conegudes i s’han aturat a parlar amb elles, i així es perden a la seva esquena fins que ja no les pot sentir més.
Més nois, i noies, i el nostre nocturn heroi, marxant enmig d’un eixam de gent vint anys més jove que ell. S’hi sent bé, en perfecte harmonia. És un sentiment fals i ho sap: si provés de parlar amb qualsevol d’ells, d’establir-hi qualsevol comunicació, es faria evident la distància i l’encant es trencaria d’immediat. Però això no arriba a amoïnar-lo perquè, de cop i volta, decideix establir que les coses no són mai el que són sinó el que un vol que siguin.
Il·luminat per aquesta reflexió, en K tomba a la dreta (Maluquer Salvador) i s’acosta al bar. Davant la porta hi ha una aglomeració, una dotzena bona de persones, tots homes. Quan arriba a l’alçada de la porta comprèn la raó. De fet son dues raons: els tius són magrebins i hi ha porter. S’atura darrera el grup, dubta, troba una escletxa i l’aprofita fins a quedar just davant de l’home de la porta, que li fa una ullada ràpida.
- Bona nit –diu en K, somrient.
- Bona nit –li contesta l’altre amb somriure igualment mecànic al mateix temps que li permet l’entrada.
El bar és ple. Hi ha música posada a un volum molt alt. Hi ha molt de fum. La gent és molt jove. La màquina del tabac és al fons.
Dos minuts més tard, en K surt del bar tot desembolicant un paquet de Winston i desitjant altre cop una bona nit al porter, que aquest cop no li contesta, de fet ni se’l mira. El grup de magrebins plantats davant de l’accés sembla haver augmentat, però potser és un efecte òptic.
Tomba a l’esquerra i travessa el carrer (Migdia), segueix recte (Maluquer Salvador), tomba de nou a l’esquerra (Travessia de la Creu). Allà s’atura i encén una cigarreta. Un cotxe aparca just al seu costat i en surten dos homes i dues dones, d’uns 35 a 40 anys, que es posen a caminar en quadre, els homes al davant amb les mans a les butxaques i les dones tocant-se els cabells i tancant la formació. Dos matrimonis, pensa en K. Fa un parell de calades ràpides i els segueix l’estela:
- Pues antes, no sé, haceeee.. diez o 15 años... bien que había paro, pero... o sea... eran todos españoles –diu un dels homes dirigint-se a l’altre.
- Mmm. Ya ves –li contesta l’altre.
Caminen tots cinc en silenci, en K uns metres al darrera. Una de les dones s’atura i doblega una mica una cama fins que es toca el turmell breument. Du unes sabates de taló que ressonen a cada passa. Arriben a la cantonada i allà (Joan Baptista la Salle) se separen, les parelles cap a l’esquerra i el nostre funcionari amic cap a l’esquerra. Els quatre s’allunyen i es perden a l’esquena d’en K, que ja no els pot sentir més. Però aquest cop li és igual perquè tampoc deien res.
Segueix fins a la cantonada següent (Rutlla) i llavors es penedeix una mica de no haver tornat per Migdia i Lorenzana, perquè Rutlla està en obres. Han aixecat l’asfalt i ara tota la part central és de terra tova, irregular i gens fiable, amb tot de tubs i fustes arreu, una superfície molt emprenyadora per a caminar-hi. Les voreres estan encara intactes, però passar-hi resulta igual de pesat degut a les tanques metàl·liques que les flanquegen i fan que en creuar-se amb algú hagis de posar-te pràcticament de perfil. En K tomba a l’esquerra i tria la vorera, amb l’esperança que en els prop de trenta metres que el separen del portal de casa seva no es creui amb ningú que vingui en sentit contrari. Sobretot amb cap immigrant solitari i oscil·lant. Té sort i arriba, així mateix, en solitari. Obre el portal, puja les escales –és un entresol-, obre la porta, entra i es descalça de nou.

En K, un home fumador, solter i funcionari, jau en una butaca, a casa seva, davant el televisor apagat. És dijous, de fet divendres, perquè són ja cap a dos quarts de tres de la matinada. Apaga la cigarreta i badalla. Quina son, pensa. S’aixeca de la butaca i es dirigeix al dormitori, sense mirar en cap moment cap a la seva dreta, per tal de no haver d’enfrontar-se a la visió de la taula damunt la qual hi ha el llibre que conté les llistes de Connecteurs de cause, conséquence, but et opposition, una mínima lectura de les quals hagués estat recomanable de cares a la prova que haurà de fer demà a la tarda, corresponent al curs de Français IV que segueix a la universitat.

08 de maig 2008

La primavera









El Barça trossejat al Bernabéu. Com ho aixecarem això?
En Zaplana i l'Acebes pleguen. Qui seran els dolents ara?
Quan vas per Girona, ja no pots pas parlar en català, si és que vols que algú t'entengui. Tu sabes, amigo?
Ai senyor, quina vida més gossa.
Caldrà refugiar-se, una vegada més, en els plaers primigenis: mmmh.

06 de maig 2008

Polacos (i moros, i xarnegos, i sudacas, i gabachos, i...)


Arribo a la biblioteca, engego l’ordinador. Miro el correu i després visito com cada dia a la meva blogger padrina (està bé, esmento també al padrí, que si no tot són gelosies) i m’assabento de l’escàndol: el diccionari Collins Concise Español-Inglés / Inglés-Español inclou, a l’entrada polaco –a, com a segona accepció, familiar, el següent: Catalan.

És curiós, sembla una conya i fa una mica de riure i tot. Enllaço i enllaço i de blog en blog, vaig veient les dimensions de l’enrenou que la cosa està provocant: indignació, crides al boicot, trompetes de rebel·lió, companys, tots units farem força.

Encuriosit i aprofitant que sóc en una biblioteca, consulto diversos diccionaris de castellà.

I el què em trobo és que en bastants (el Diccionario del Español Actual -Aguilar 1999- i el Maria Moliner Diccionario de uso del español -Gredos 1998- per citar-ne algun, i també en un altre d’Spanish-English / English-Spanish, l'Harrap's advanced dictionary -Harrap, 2000-) s’hi recull, més o menys, la mateixa realitat: que quan algú, en algun lloc, diu polaco (òbviament així, en castellà), no sempre es refereix a una persona habitant o natural de Polònia, sinó que potser s’està referint als... catalans!

No em negareu que es tracta d’un descobriment increïble, fabulós.

Esmaperdut, segueixo gratant i remenant diccionaris, fins que finalment em cau a les mans una autèntica troballa que fins ara no havia detectat: Diccionario del Insulto –Península, 2000-. Quina meravella. No vull deixar de reproduir una de les seves entrades:

“polaco –ca: Vocablo insultante contra los catalanes (válido también para los baleares), esencialmente en Madrid o Andalucía, probablemente por hablar una lengua que a los demás españoles les resulta incomprensible (...).”

Ja més relaxat, no puc estar-me, però, de fer una nova consulta.

Agafo altre cop l'Harrap's advanced dictionary, vaig girant pàgines, a, b, c, ch... aquí:

“charnego, -a: nm, f pey: person from another region of Spain who has settled in Catalonia.”

Torno ara a l’ordinador i, a l’enllaç del Collins on-line on (ignominiosament!) es pot teclejar polaco amb els resultats ja coneguts, procedeixo a escriure-hi, consecutivament, les paraules següents: moro, sudaca, charnego, gabacho, i constato que totes elles compten amb la seva entrada corresponent.

Deixo els diccionaris, apago l’ordinador, surto de la biblioteca.

Som ja al capvespre i mentre camino de tornada cap a casa, em prometo a mi mateix que, avui, abans de posar-me a dormir, pregaré a alguna deïtat inventada per tal que les persones que fan els diccionaris (editors, redactors, correctors...) no perdin la costum de reflectir-hi el que diu la gent, sigui en l’idioma que sigui, i sigui o no del meu gust.

D’altra banda, ben pensat... què té de dolent Polònia?