No tenim res de res, Arthur!

Tots hem nascut a Arcàdia, és a dir, entrem en el món plens d'aspiracions a la felicitat i al gaudi i conservem la insensata esperança de realitzar-les, fins que el destí ens atrapa amb rudesa i ens mostra que res és nostre, sinó que tot és seu, ja que no només té un dret indiscutible sobre totes les nostres possessions, sinó també els braços i les cames, els ulls i les orelles, fins sobre el nas enmig de la cara.

Arthur Schopenhauer

Passen els dies com borrissols

Avui al migdia, cap a l'hora de dinar, el meu borrissol ha tornat.

L'he vist més fet, més segur de si mateix, i també una mica més trist. Aquesta vegada no ha vingut sol, i m'ha volgut presentar una seva amiga. Aquesta vegada era jo que no sabia què dir-li, així que els he fet fotos, tres:

Ai senyor, com passen els dies.

-ja tornem a ser-hi-

Xai sentimental

Apropo els dits i sento l'últim cigarret: i tots els cigarrets són un de sol, el mateix de sempre. Fumo i torno a fumar però el deix que s'obre pas és de cop i volta un altre. Poden haver passat dies, minuts o mesos, això no importa gens, perquè igualment només hi ha una dona, i sempre sembla la mateixa.
Ara voldria poder plorar. Sona la música però estic cansat. La llum del dia es filtra, molesta. Dormiré. M'estalviaré de continuar masegant aquestes imatges fàcils, aquests pensaments equivocats.
Si: sóc un xai sentimental. Almenys ara ho sé i no hi ha res a fer. Dormiré i somiaré. Comprendré una vegada més que tot és mentida. Dormiré, somiaré, reposaré, i més tard, quan torni la vigília, em sentiré agraït.

* dibuix: Marialamar

Viena, Girona

"(...) i pensava mentre corria que aquella ciutat per la que corria, per espantosa que la trobi sempre, és per a mi, però, la millor de les ciutats, aquesta Viena odiada, sempre odiada per mi, era una altra vegada de cop i volta per a mi estimada, la meva estimada Viena, i que aquelles gents que sempre he odiat i que odio i que sempre odiaré són però les millors gents, que les odio, però són commovedores, que odio Viena i, tanmateix, és commovedora, que maleeixo aquestes gents i, en canvi, he d'estimar-les i que odio aquesta Viena i, no obstant, he d'estimar-la i pensava, mentre corria ja pel centre de la ciutat, que aquesta ciutat és, però, la meva ciutat i sempre serà la meva ciutat i que aquestes gents són les meves gents i sempre seran les meves gents i corria i corria i pensava (...)"

Thomas Bernhard
Tala

Un borrissol que parla

Fa un moment, mentre acabava de dinar, un borrissol gris s'ha enfilat a la taula i ha començat a parlar-me.

-ja tornem a ser-hi-

Silenci, si us plau

Després d'haver xerrotejat durant hores, sentir-se envaït pel buit. Pel buit i per la vergonya. ¿No és indecent exposar els nostres secrets, divulgar el nostre ésser mateix, contar i contar-se, quan els moments més plens de la nostra vida els hem conegut durant el silenci, durant la percepció del silenci?

E.M Cioran
Aquest maleït jo