30 de gener 2010

Vestimentes


Pablo Picasso - 1906

"M'agrada això de cordar-me el davantal", va dir ella tot somrient.

"Doncs a mi m'agrada -va dir ell- posar-me una camisa vella, recosida i passada de moda que va ser del meu pare: així recordo que vinc d'una família molt humil.
I de vegades duc un barret de copa, per tal que els altres puguin burlar-se de mi pel carrer: així m'abaixo els fums i faig que riguin, i que oblidin durant una estona la infelicitat que arrosseguen.
També hi ha dies, pocs, que vaig despullat: llavors, per un moment, imagino que sé qui sóc."

18 de gener 2010

Lluny, en el record


És fascinant veure quant lluny en el record podem arribar a situar la infantesa. Però el nen sempre és molt a prop, ens fa companyia, la majoria dels casos sense que ens n'adonem i encara més quan el neguem, o quan provem de matar-lo.
Incrustat en el present (això tan mentider que tothom ens diu que ens hem de creure), el món propi del nen que vàrem ser resta intacte, i ens persegueix des de dins de nosaltres mateixos.

11 de gener 2010

Fotografies

Epíleg de Llenguatge

Abans de l'època dels dinars, l'avi Pep s'havia vist més d'una vegada amb la seva dona i els seus dos fills: l'àvia Pilar, l'oncle Martí i la meva mare. Es veu que algunes d'aquestes trobades havien estat casuals i sempre totes molt aspres.
Quan l'avi va morir jo encara era un nen. Va ser en un accident de trànsit, en un revolt, atropellat a la matinada. Poc després va morir l'oncle Martí en un altre accident, potser també de nit. No recordo gaire res més, ni com va anar; però sé que pel que fa a ella, la mare, les coses varen canviar.
Ja li passarà, deien.
Va posar les imatges de tots tres (la mare, el pare, el germà) sobre una calaixera del dormitori. Eren unes fotografies petites i desiguals encaixades en uns marcs lletjos, malgirbats. A partir d'aquell moment, de tant en tant, el meu pare o jo mateix la trobàvem allà peuplantada, mirant-se-les, fent que no amb el cap i fregant-se les mans mentre remugava amb un fil de veu.


* la imatge és un dibuix cedit
per Marialamar

05 de gener 2010

Petits candaus

Hi ha a Girona un pont del qual jo sabia, perquè un antic amic vivia sobre una de les ribes i perdia llargues estones a la balconada, que les parelles que hi passaven, quan arribaven a la meitat del trajecte i sota un petit arc prim i metàl·lic que el corona, solien aturar-se a fer-s'hi petons.
El pont dibuixa una sola volada llarga i sense pilones que té quelcom d'agosarat, i du tres noms, un de popular i dos d'oficials, el darrer dels quals esmenta una princesa. Anys enrere jo caminava sovint per aquest pont i normalment ho feia sol.
L'altra nit el vaig tornar a travessar després de força temps de no fer-ho, però aquest cop no anava sol. Arribant a la meitat, ens vàrem aturar. Era de nit i havia plogut, feia fred. Vam mirar cap amunt i quan ho vam fer cap avall vam poder veure i comptar una desena de petits candaus, col·locats a diferents alçades a les baranes, cadascun d'ells amb dos noms o inicials o àlies escrits, tots els candaus penjats i fermats sobre el metall rovellat, les claus absents, potser llençades a l'aigua i perdudes així per sempre.