Hi ha a Girona un pont del qual jo sabia, perquè un antic amic vivia sobre una de les ribes i perdia llargues estones a la balconada, que les parelles que hi passaven, quan arribaven a la meitat del trajecte i sota un petit arc prim i metàl·lic que el corona, solien aturar-se a fer-s'hi petons.
El pont dibuixa una sola volada llarga i sense pilones que té quelcom d'agosarat, i du tres noms, un de popular i dos d'oficials, el darrer dels quals esmenta una princesa. Anys enrere jo caminava sovint per aquest pont i normalment ho feia sol.
L'altra nit el vaig tornar a travessar després de força temps de no fer-ho, però aquest cop no anava sol. Arribant a la meitat, ens vàrem aturar. Era de nit i havia plogut, feia fred. Vam mirar cap amunt i quan ho vam fer cap avall vam poder veure i comptar una desena de petits candaus, col·locats a diferents alçades a les baranes, cadascun d'ells amb dos noms o inicials o àlies escrits, tots els candaus penjats i fermats sobre el metall rovellat, les claus absents, potser llençades a l'aigua i perdudes així per sempre.
.jpg)
8 comentaris:
M'agrada més la tradició del petó.
L'altra ve de la novel.la TINC GANES DE TU de Federico Moccia. Ho pots llegir aqui
Fantàstica la referència, Intransigent :)
!
prefereixo l'amor sense claus ni candaus ... amb l'aire pur i lliure que corre entremig de qualsevol pont del mòn.
Si, ja ho sé, Joanet.
I tu saps que a mi em passa el mateix.
i tant, i si vingués una mica contaminat
-l'airet- mira, tampoc no faria escarafalls, total...
Oh, Martolina, you again!
Doncs mira, si: abans l'aire una mica brut que un candau tancat i sense clau.
Al Facebook han parlat de l'escrit: Olivera Risteki, Albert Sánchez, Jordinho Nadal, Natalia González, Bernat Costa, Ramon Ponce i Olga Cassú.
Se'ls agraeix l'atenció.
Publica un comentari a l'entrada