08 de novembre 2009

Recórrer el territori

Tot comença quan prens una decisió, compartida i aparentment assenyada, basada en criteris raonables. És una renúncia. Queda la promesa dels dies que vindran.
Llavors t'aixeques de la cadira. Mires i veus el que tens al davant. És un territori que saps que hauràs de recórrer; un espai format de temps, regulat pel calendari i sobretot pel rellotge. No vols encantar-te. Et calces les sabates noves. Agafes embranzida i comences a caminar-lo.
Saps que consisteix en rodejar-se d'activitat. És important no aturar-se gaire sovint, no pensar-s'ho més d'una vegada. Llavors, sense ni adonar-te'n, ja hi ets pel tros: parlar, menjar, moure un braç o una cama, encendre un altre cigarret, dir-li una grolleria al que tens més a prop, i a continuació afalagar-li les orelles al de més enllà. Tornassolar-se, pintar-se de colors diversos. Mirar el mòbil, encendre un altre cigarret o demanar més beure no és mai una mala idea. Abraçar-se al soroll de la vida, ensumar fort i sentir l'olor intensa, sentir l'orgull mític i trist de la prostituta orgullosa de ser-ho, passar d'unes mans a les següents sense un moment de dubte.
De nit, camines pels carrers amb la determinació del soldat innocent. Entres a cases que no coneixies. T'ofereixen un plat de pollastre amb mandonguilles just quan comença a apuntar el dia i te'l menges sabent que no ets digne d'aquest privilegi. Amb el dia ja assentat, t'arrossegues pels mateixos carrers d'abans, amb la tossuderia de qui no sap donar-se per vençut. Arribes a casa. Sents que la campana t'ha salvat. Però tu saps que no n'hi havia cap, de campana. Cap al migdia, et sembla que comences a entendre-hi alguna cosa. Però no. Només són insinuacions. En tot cas, sempre et tens a tu. La solitud et sembla, ara, un altre regal immerescut.
Finalment, jauràs al llit. Cauràs, allà, un cop més, a la trampa més funesta: fer balanç. El faràs. El resultat serà, com sempre, zero. Com que tens un amic que és comptable, penses que quan el vegis li preguntaràs si aquest resultat és bo o dolent, perquè tu, no ho saps. Saps que quan el vegis, no hi pensaràs a preguntar-li.
Després, ja a la cuina, rumiaràs que els espaguetis, que la carn de porc, que el vi blanc... Encendràs un altre cigarret. Posaràs un CD (però sempre és el mateix CD). Tornaràs a mirar el mòbil i et sentiràs absurd. Llavors és quan arribarà la darrera revelació, que de fet és la única: necessites més. Vols més. Engegaràs l'ordinador, miraràs el correu i allà ho tindràs.

3 comentaris:

albert ha dit...

És quan m'aturo que em veig perdut. Entre tanta pàtina a base de metacrilat i fibra òptica no s'hi val més allò de dir-se a un mateix "aviam, un moment". Ja ho dèia en Bruce Lee, aquell de l'anunci, "Be water my friend".

Anònim ha dit...

pitjor seria que el balanç sortís negatiu...

no?

en Kasku ha dit...

Meritxell Corominas, Olga Cassú i David Julià diuen 'M'agrada' al Facebook.
-No puc evitar dir-les, aquestes coses; sóc vanitós i infantil i visc dels comentaris-

Publica un comentari a l'entrada