Com estàs?

Al món on jo vaig créixer -un món antic i desaparegut- es tractava d'una pregunta retòrica, de pura cortesia. Tothom responia, sempre, que tot anava bé, amb un automatisme que podia arribar a l'onomatopeia.

Ara no és així. Ara l'altre et pot contestar tranquil·lament que no està bé. Que està fatal. I aprofitant el teu silenci, argumentar-te els motius del seu disgust. I fer-ho llargament, perquè quan és l'interessat qui parla, resulta que la quantitat i magnitud dels patiments, maltractes, decepcions i injustícies suportats no coneix límits.

Les conseqüències són lamentables: la gent es passa mitja vida udolant i l'altra mitja escoltant els udols dels demés.

No sóc pas insensible als problemes aliens, potser més aviat al contrari. Justament per això he eliminat aquesta expressió del meu vocabulari.

Si algú ha d'explicar-me les seves misèries, que s'ho treballi.