01 de novembre 2009

Com estàs?

Al món on jo vaig créixer -un món antic i desaparegut- es tractava d'una pregunta retòrica, de pura cortesia. Tothom responia, sempre, que tot anava bé, amb un automatisme que podia arribar a l'onomatopeia.
Ara no és així. Ara l'altre et pot contestar tranquil·lament que no està bé. Que està fatal. I aprofitant el teu silenci, argumentar-te els motius del seu disgust. I fer-ho llargament, perquè quan és l'interessat qui parla, resulta que la quantitat i magnitud dels patiments, maltractes, decepcions i injustícies suportats no coneix límits.
Les conseqüències són lamentables: la gent es passa mitja vida udolant i l'altra mitja escoltant els udols dels demés.
No sóc pas insensible als problemes aliens, potser més aviat al contrari. Justament per això he eliminat aquesta expressió del meu vocabulari.
Si algú ha d'explicar-me les seves misèries, que s'ho treballi.

4 comentaris:

martolina ha dit...

aquest aquí; però te'n deixo un altre al post que m'agrada més ;)

Kasku ha dit...

Mira, un comentari (i ara què?, ja no me'n recordo què es fa, amb un comentari).

PS: gràcies, ets una noia realment compassiva
PS2: ja he vist l'altre; te'l contesto allà

Barnum ha dit...

Escolti, m'agradaria udular una bona estona amb vostè. Què li sembla tot veient un partir del Barça?

Kasku ha dit...

Barnum: vés quin nom que s'ha posat, vostè!

PS: hi ha hagut apreciacions sobre el post per part de Mercè Cat, Albert Sánchez, Olga Cassú, Xavi Figueras i Maria Bruguera. Al Facebook.

Publica un comentari a l'entrada