Escolto la Suite n. 1 de violoncel de JS Bach. Toca l'instrument Ophélie Gaillard: em sembla una música dolça, ensimismada, on hi ha pauses i paciències, travessada per l'amor i també la lucidesa.
Quan acaba, la torno a posar sencera, però ara qui toca és Pau Casals: en surt foscor i passió, el so es recargola aspre i exasperat com un dolor imperiós, necessitat de manifestar-se.
Apago l'aparell i miro les caràtules, els rostres, durant una estona.
.jpg)
2 comentaris:
Ja ho diuen, que el rostre és el mirall de l'ànima.
Si.
Publica un comentari a l'entrada