Però així, on vares dormir el diumenge a la nit?

En un bar, dos fan un cafè.
-Però així, on vares dormir el diumenge a la nit?

-Ostres. Aquesta és una pregunta que a hores d’ara no estic en condicions de contestar, però tractant-se de tu, faré un esforç, company. Aquí va: la cosa va ser que, allà cap a dos quarts de vuit del vespre del referit dia, diumenge, després de passar-me gran part de la jornada (per no dir tota) en posició horitzontal (però sense companyia), em vaig trobar en la penosa situació de no tenir ja més tabac a casa. Sé que tu pots comprendre l’angoixa creixent que s’apodera d’un fumador en aquests casos. Així que em vaig guarnir mínimament per a l’ocasió (samarreta sense taques d’oli, pantalons llargs) i vaig procedir a baixar al carrer, disposat a arribar-me al restaurant que hi ha a la cantonada i aprovisionar-me convenientment d’una bona quantitat de droga legal: res, tres o quatre paquets. I fins aquí puc parlar: tan bon punt vaig travessar la plaça de sota casa meva va aparèixer a l’horitzó una llum encegadora que, valgui’m la redundància, em va encegar. Quan vaig alçar la vista, el vaig veure: un estranyíssim aparell volador, una mena de zeppelin de la mida del Camp Nou (no exagero, i potser em quedo curt) es trobava suspès a l’aire just a sobre meu. Amarat de pànic, vaig provar de fugir. Va ser en va. Recordo ara fugisserament unes escales metàl•liques (de color fúcsia), uns rostres estranys (de color verd), uns cossos encara més estranys però no per això del tot desagradables (o això em va semblar, no vaig tenir massa temps per fixar-m’hi), unes pantalles que feien pampallugues, uns cables que penjaven per tot arreu, una llitera enorme i molt acollidora on em van estirar, una són terrible que em va vèncer... i res més. Quan em vaig despertar ja era el dilluns al matí, jo anava en bicicleta cap a la feina i tot semblava normal. Em vaig aturar i vaig fer una, dues trucades; els que van respondre ho van fer en un to una mica sorneguer, i em varen preguntar si tot anava bé. I si, tot anava bé, vaig respondre jo. Bé, de fet, en tornar a pedalar, vaig notar unes petites molèsties o irritacions que, mira, de fet no eren res, perquè varen desaparèixer aquell mateix vespre, tan bon punt vaig arribar a casa i vaig localitzar una crema hidratant que ja fa temps em varen recomanar i que sempre tinc a mà, previsor que és un.

-Déu n'hi do. Escolta, em dónes un cigarret?
-Té.