30 de gener 2010

Vestimentes


Pablo Picasso - 1906

"M'agrada això de cordar-me el davantal", va dir ella tot somrient.

"Doncs a mi m'agrada -va dir ell- posar-me una camisa vella, recosida i passada de moda que va ser del meu pare: així recordo que vinc d'una família molt humil.
I de vegades duc un barret de copa, per tal que els altres puguin burlar-se de mi pel carrer: així m'abaixo els fums i faig que riguin, i que oblidin durant una estona la infelicitat que arrosseguen.
També hi ha dies, pocs, que vaig despullat: llavors, per un moment, imagino que sé qui sóc."

5 comentaris:

Frannia ha dit...

Bellíssim!

una q passejava per aquí... ha dit...

el breu instant entre la vigília i els somnis... quan l'abraçada a la persona q t'acompanya al llit encara pot ser lleugera, neta de pors i artificis.

és el meu moment de nuesa preferit, ves per on.

m'agrada el teu blog!

rhanya2 ha dit...

El teu relat sembla un quadre de Calsina. Intel·ligent i català.

Kasku ha dit...

Frannia: Merci!

Una q passejava...: Gràcies: passeja-hi quan vulguis.

Violette: Oh. No coneixia aquest pintor: és molt bo! Quedo en deute amb tu, :)

Kasku ha dit...

Olga Cassú, Albert Sánchez, Natalia González, Mercè Cat, Maria Costales i 'El Llop Ferotge' han tingut la gentilesa de manifestar-se en referència al present escrit. Ehem. Al Facebook, of course.

Publica un comentari a l'entrada