El sopar

Vaig arribar sol, en taxi. A l'escala me'n vaig trobar tres, i després un quart. A dins n'hi havia un altre. Al cap de poc en varen arribar dos més i més tard un altre. Quan van dur el menjar, vam seure a taula. Érem nou: vuit i jo. Van passar dues, tres, quatre hores; potser cinc. Vam llevar-nos. Ens vam acomiadar. A baix, al carrer, encara érem jo i vuit més però quan vam pujar al cotxe, només érem quatre, tres i jo. En arribar davant de casa, dins el cotxe en quedàvem dos, un i jo. Vaig pujar a l'ascensor tot sol, vaig entrar. Fumar un cigarret, rentar-me les dents i despullar-me, ho vaig fer tot sol, però un cop al llit vaig veure que érem quatre, jo i tres més i ja m'estava bé però al mateix temps no podia ser. "Això no pot ser" -vaig dir, i llavors un va marxar. "Així que?" -vaig dir a continuació, i els altres dos també varen marxar, però de seguida em va saber greu. Al matí, fent el cafè érem tres, dos i jo. Aquest cop no vaig dir res; en el moment d'apagar el cigarret i llevar-me ja només érem dos, però el que no sabia era que a la cuina n'hi trobaria dos més. No en vaig fer cas. Vaig obrir les finestres i vaig esperar, potser un minut. Ara estava sol. Llavors vaig sortir però, just quan anava a tancar la porta, vaig veure com tres d'ells s'arreceraven contra una calaixera. Vaig tornar a entrar. Ho vaig dir ben alt i fent veu d'enfadat, però sense mirar-los perquè se m'escapava el riure: "Voleu fer el favor?".