Es fa tard

Es va fent cada cop més tard i l'autobús que no passa quan les veig acostant-se a poc a poc, fent esses i empenyent-se, rient de vés a saber què. S'asseuen al banc i xerren en el seu llenguatge pobre i enginyós. L'una és prima, du roba ampla i fa un posat encongit. L'altra, grassoneta, esbufega i es posa a mirar el plànol que hi ha al vidre. 'On és Vilarroja?'.
Si, es va fent tard i jo les miro més i més. Segur que se n'adonen. La parada desapareix per moments. Imagino, imagino.

L'autobús arriba amb un grinyol escandalós.
Pugem tots tres. Elles seuen de seguida però jo vaig cap al fons.
L'autobús arranca. Avancem penosament, a batzegades.
L'autobús s'atura fent un brunzit desolador.
Baixo i ressegueixo el lateral fins a la porta davantera. Entre els nous passatgers que pugen les veig. S'estan molt quietes, allà, assegudes i dòcils, esperant.
Abans de continuar em cordo l'abric i em poso els guants, perquè s'ha girat fred i es va fent cada cop més tard.

La polla

Pujo a l'autobús i m'assec. La frase està escrita a la part posterior del respatller del seient del davant:

La polla de Moha
es grande

No serà tant Moha, penso, però de seguida se m'acut que potser no és en Moha qui ha escrit això. Potser ha estat algú que va tenir alguna experiència amb la seva polla, algun tipus de contacte, ni que fós visual. O que siguin dos els autors, vist el diferent tamany de les dues parts de la frase, encara que els tipus de tinta i de lletra semblen coincidir. En tot cas, què persegueix l'autor? Expressa admiració o és només constatar un fet? Es tracta d'impressionar les lectores? Ara les dones ja no s'impressionen de res. Si canviem la part del cos, el sentit sembla un altre: La cabeza de Moha es grande. La clavícula de Moha es grande. D'altra banda, és realment gran la polla d'en Moha? A partir de quin tamany podem dir que una polla es gran? És important saber que la polla d'en Moha es gran? Qui és en Moha?
L'avorriment és fatal. Quantes coses es diuen per fugir del silenci, per escapar del no res. Coses que no interessen a ningú. Com ara mateix jo, aquí, escrivint aquesta colla de paraules irrellevants. Quina pèrdua de temps. Potser a partir d'ara m'hauria de dedicar a escriure sobre els seients dels autobusos, missatges breus i potents, petites explosions sintàctiques:

La polla d'en Kasku
és molt grossa

Diaris

Prometo no tornar-ho a fer, però quan els vaig veure caminant tant juntets, tan ben compassats, tan segurs del seu vincle, els vaig seguir fins a la cafeteria i vaig seure a la taula del costat per poder-los contemplar de prop. Ara ja no parlaven. Llegien cadascú el seu diari. Vaig disposar d'alguns minuts per imaginar què els trencaria: podia ser l'avorriment, o l'angúnia, alguna deixadesa per part d'ella, o un sobtat interès il·lícit per part d'ell, o seria algú altre, els fills, potser no hi hauria culpable. Vaig establir així que el pas dels temps els derrotaria. Ja m’aixecava per marxar quan ella va alçar una mà i va dir alguna cosa. Ell li va contestar d'immediat gairebé sense moure's, només torçant una mica les celles. Llavors la roda va girar embogida, el Gran Rellotge va accelerar sense mida. Havien passat trenta anys de cop però jo seguia allà mirant i ells continuaven igual de junts, llegint els seus diaris, parlant-se sense haver-se de mirar, i vaig sentir tendresa i també horror, a parts iguals.

Màquina de begudes calentes

L'avi Marcel·lí fou un nen petit, silenciós i sense germans, que jugava massa sovint amb les basses i les formigues. A la seva joventut el seu aspecte discret va fer que les dones l’ignoressin i va haver d'acudir massa vegades a les cases de cites. Es va casar als quaranta amb una noieta mel·líflua i de fama incerta que el va abandonar al cap de poc, i va haver de passar massa vespres a les tavernes. Més endavant, la màquina de begudes calentes que hi havia al vestíbul del geriàtric li oferí impensades alegries, des del cafè llarg fins al capuccino, sempre amb doble sucre, que ell, després de proveir-se de totes les monedes que podia, no deixà, tarda rere tarda, de gaudir.

Un dia va aparèixer una furgoneta retolada d’on varen baixar dos homes vestits de blau que varen carregar-hi la màquina i se la van endur sota la mirada monòtona de l'avi Marcel·lí, que es va retirar a la seva habitació. Quan el varen anar a buscar, en veure que no baixava a sopar, el trobaren sobre el llit envoltat d’una gran quantitat de monedes, que ara ja li resultaven del tot inútils.