Amb un home així

Ah, ¿què es pot fer amb un home així? ¿Què es pot fer? Com es pot convèncer el seu ull perquè no busqui entre la multitud la galta amb acne, la mà malalta; com se li pot ensenyar a reaccionar davant la inestimable grandesa del gènere humà, la crua bellesa superficial de la vida; ¿com se'l pot obligar a posar el dit en les obstinades veritats davant les quals la por i l'horror són impotents? Aquell matí el mar era irisat i fosc. La meva dona i la meva germana nedaven -la Diana i la Helen-, i vaig veure els seus caps descoberts, negre i daurat en l'aigua fosca. Les vaig veure sortir i vaig veure que anaven nues, sense pudor, boniques, i plenes de gràcia, i vaig contemplar com les dones nues sortien del mar.

John Cheever
Adéu, germà

Tempo è dolore

'Tempo è dolore', que deia aquell, ni idea de qui era aquell.

Empenyo els dies amb esforç, confiant que qui dies passa, etc, i que n'arribaran de millors, de dies, i una mica avergonyit; perquè si alguna cosa he après és que tots i cadascú de nosaltres tenim el nostre, de dolor, i que el meu no serà mai més intens o important que el d'algú altre, excepte perquè és el meu i el sento jo; perquè sé que tinc i tindré plaers i dolçors que molts no han tingut ni tindran mai; perquè sé també que hi ha algú, aquí i allà, que pensa en mi i es preocupa, i vol que el meu dolor sigui petit o fins i tot que no sigui, la qual cosa no pot dir tothom; perquè jo mateix veig que les meves cabòries són cabòries de pijo i que això és la cosa més trista que es pot dir de les cabòries de ningú.

Segueixo escoltant la cançó, i lamentant-me: lamentablement.

Ara mateix i nua

Bicicleta per segon dia consecutiu. L'angoixa apaivagada. Sol a la pell, suor. Vi blanc, tabac, l'arròs bull. Ara mateix et voldria aquí, nua.

La font del dolor i de l'alegria

Pot ploure i pot haver-hi tempesta, no depèn d'això, sovint pot apoderar-se de tu una petita alegria en un dia de pluja i fer-te embogir de felicitat. Llavors et poses a mirar al teu voltant mentre rius en silenci. En què penses? En el vidre transparent d'una finestra, en un raig de sol en aquest vidre, en la visió d'un petit rierol i tal vegada en una franja blava de cel. No té per què ser més que això.

Altres vegades ni tan sols les vivències extraordinàries aconsegueixen treure't d'un estat d'ànim apàtic i anodí: pots estar-te assegut al mig del ball indiferent i fred, perquè és el teu propi interior allò que constitueix la font del dolor i de la alegria.

Knut Hamsun
Pan

Roques

Todo el castillo se hallaba en las rocas. La roca lo había parido y lo mantuvo durante varios siglos en su seno. Ahora la roca vuelve a ser la roca. Vuelve a crecer. Se renueva y cubre las formas del castillo. La gente aún vive en sus entrañas. Les Baux tiene una población de trescientas almas. De ellas, cien habitan las ruinas. Los niños nacen y se crían entre piedras feroces y monumentos históricos. Los jóvenes enamorados caminan al atardecer por las cavernas. Se abrazan sobre la creta. Engendran en tumbas vacías.

Joseph Roth
Las ciudades blancas

Decentment

Es necessita ésser molt elegant i molt ben construït per resistir, decentment, la vagància. És un estat que us arrassa l'esperit i la voluntat. Totes les il·lusions hi naufraguen i el volum d'aquest naufragi és proporcional al gruix de les il·lusions i de la sensibilitat que hom havia, de jove, presentat.

Josep Pla
Nocturn de primavera

Res millor

Des de la biologia als instints, no hi ha res més diferent que un home i una dona. És com si fossin espècies completament diferents, però que estan condemnades a viure juntes. Pitjor encara: viuen d'aquesta relació, i viuen per a ajuntar-se als seus semblants. Els homes es comprenen entre si, i les dones també, però, entre els uns i les altres, no aconsegueixen res millor que seduir-se.

JL Pio Abreu
Com tornar-se boig

El nen

El nen ha vingut avui a visitar-me. Ha sigut al capvespre: s'ha presentat amb l'abric gruixut, i tornava a anar despentinat. Duia els genolls pelats. Hola, ha dit, i després d'això no hem sabut què més dir-nos. Qui sap d'on vé, aquesta vegada, he pensat; no li he pas volgut preguntar. Hem caminat una estona pel mig de les fileres de cotxes aparcats, de les torres d'electricitat, mirant de reüll els grups d'ocells que passaven arran dels arbres, fins que s'ha aturat un moment i s'ha ajupit per cordar-se una sabata. Llavors he aprofitat per encendre un cigarret. Adéu, ha dit quan s'ha tornat a posar dret. Vés amb compte, li he dit jo, però la seva silueta ja es feia petita i començava a confondre's amb les d'altres nens que sortien, en grups, del gran supermercat, tots ells fent escarafalls, rient, carregats amb bosses i cistells de tots els colors i tamanys.

* dibuix de Marialamar

He perdut

Sé que he perdido tantas cosas que no podría contarlas y que esas perdiciones, ahora, son lo que es mío. Sé que he perdido el amarillo y el negro y pienso en esos imposibles colores como no piensan los que ven. Mi padre ha muerto y está siempre a mi lado. Cuando quiero escandir versos de Swinburne, lo hago, me dicen, con su voz. Sólo el que ha muerto es nuestro, sólo es nuestro lo que perdimos. Illión fue, pero Illión perdura en el hexametro que lo plañe. Israel fue cuando era una antigua nostalgia. Todo poema, con el tiempo, es una elegía. Nuestras son las mujeres que nos dejaron, ya no sujetos a la víspera, que es zozobra, y a las alarmas y terrores de la esperanza. No hay otros paraísos que los paraísos perdidos.

Jorge Luis Borges
Posesión del ayer

El Montgrí

L'Empordà -l'Alt i el Petit- fa com una roda de carro. El botó d'aquesta roda és la muntanya de Santa Caterina del Montgrí. És una muntanya seca, grisa, amb pampallugues morades i malves que de vegades sembla ratllada pel vol de les perdius. A sobre hi ha un castell de l'època reial, que fa un gran efecte. Des de qualsevol punt de l'Empordà veureu els seus carreus, la roda de carro que formen aquestes terres. Les parets del castell cúbic tanquen unes enormes cisternes. Davant de l'atracció que sento per aquest país, de la fatal tendència de la meva vida a donar voltes a aquesta roda, de vegades penso si el meu esperit no està lligat amb l'aigua freda, fosca, misteriosa, fascinadora, d'aquestes solitàries cisternes.

Josep Pla
Notes disperses

Una set tan gran

Aquí hi havia un desig difícil de mesurar, una set tan gran que totes les aigües del món s'hi assecaven com una sola gota.

Rainer Maria Rilke

Vida en família

La vida en família s'assemblava a una pel·lícula, emocionant, insòlita, de vegades avorrida. La vida en família evocava sense parar una història llegida ja feia temps, oblidada, amb passatges obscurs. La vida en família es composava d'esdeveniments, els esdeveniments passaven gairebé cada dia, fins i tot el diumenge. Els esdeveniments que succeïen en família es deien 'vida', una paraula moltes vegades usada i poques entesa. Tots teníem una gran confiança tant en aquesta paraula com en la realitat que aquesta paraula designava. Sempre pensàvem que la vida era encantadora, altres pensaven que la vida era una merda. Tot el que fèiem, a nosaltres ens semblava més bonic que als altres, i això no podíem canviar-ho. Érem una família.

Bora Cosic
El paper de la meva família a la revolució mundial

Desenvolupament

Les noies es desenvolupen de manera exageradament ràpida, i això els crea desequilibris emotius importants a partir dels vint anys. Els nois segueixen un procés més lent, però més segur, més harmònic, tot i que cal admetre que la majoria no aconsegueixen assolir mai una edat mental superior als vint anys.

Francesc Orteu
Dr. Soler: conflictes avançats de la parella

Alguna cosa millor

Tremolo, divago. La vida s'alça davant meu com un gegant. El vent s'endu el foli, estic com amb febre. La ploma es trenca, m'entra por. Necessito prendre l'aire, i així refrescar-me i sentir-me més superficial; si no, m'esvaeixo. Que pobre sóc en un mar d'estímuls. Però me n'alegro, doncs penso que només el pobre és capaç de desfer-se de la seva personalitat més immediata per a perdre's en alguna cosa millor, en el vaivé que ens fa joiosos, en el moviment que no cessa, en allò sublim que no deixa de créixer, en l'universal oscilant, en l'inextingible comú que ens sosté, fins que ens donin pau i sepultura.

Robert Walser
Carta d'amistat

Coses que et poden passar a Sardenya o a qualsevol altre lloc

Que per arribar a l’habitació de l’hotel que t’han donat hagis de travessar un passadís llarg i estret al fons del qual, al costat mateix de la porta, hi ha una imatge d’un sant crist els ulls del qual tenen una expressió insofrible d’estar-te perdonant tots els teus pecats.

Que hagis arribat buscant calor, descans, platja i solitud i al cap de vint-i-quatre hores estiguis renegant de la temperatura, avorrit de no tenir res a fer, de veure gent passant amunt i avall en banyador i de no tenir amb qui parlar.
Que el segon dia descobreixis al passeig marítim una atracció infantil que consisteix en què els nens donen voltes i voltes en petits cotxes en un circuit, xocant i provant d’avançar-se entre ells sense parar, fins que el cotxet se’ls para perquè s’ha acabat el temps, moment en el qual un empleat agafa el vehicle, amb el nen o nena encara a dins, i l’arracona per tal que no entorpeixi els altres, a l’espera que el pare o mare corresponent faci entendre al petit que la cosa s’ha acabat.
Que el tercer dia agafis un vaixell que et du a l’altra banda de la badia, on camines una estona enmig del grup dins d’unes grutes força impressionants, tot estalactites, estalagmites i humitat, fins que surts de nou a la superfície i, veient unes escales interessants que duen a un camí de ronda que segueix la costa, comences a pujar-les perquè la vista és cada cop més magnífica, fins que mirant cap a baix veus que el teu vaixell se’n va i penses per un instant que això vol dir que et quedaràs per sempre en aquest racó perdut enmig del mar, passejant sense objecte i posant-te implacablement moreno i alimentant-te d’herbes i llangardaixos, fins que reacciones i entens que hauràs d’esperar una hora fins que arribi el proper vaixell i mitja hora més per a que et dugui de retorn a la ciutat, o sigui que avui dinaràs tard, i decideixes asseure’t en un pedra, amb el sol del migdia caient-te a plom sobre l’espatlla, i fer-te un cigarret.
Que el quart dia, al final del dia, t’hagis estirat i hagis fet el gos i l’ànec en un total de tres platges diferents, en la companyia anònima d’altres turistes: italians de la península, espanyols, catalans, francesos, alemanys, anglesos i qui sap si algun altre gironí. Jo per si de cas vaig parlant en anglès a tothom tota l’estona, però els cambrers dels restaurants, molt bregats, quan deixen el plat a taula em diuen sempre 'bon appétit'.
Que el cinquè dia et trobis en un bar escoltant com dues valencianes s’expliquen l’una a l’altra que han vingut a l’illa buscant tranquil·litat i repòs però que fins ara no han trobat ni una cosa ni l’altra, i que mentre van argumentant perquè, pensis que de fet no en volien pas, de repòs i tranquil·litat, i que a continuació t’esforcis a no pensar què és el que en realitat esperaven trobar-hi, a l’illa.
Que el sisè dia, que és el teu darrer dia a l’illa, en el transcurs d’una sola hora tres turistes diferents et parin pel carrer i comencin a preguntar-te on és tal o qual cosa, prenent-te per un nadiu.

Soroll i resistència

La quantitat de soroll que un pot aguantar sense que li molesti està en proporció inversa a la seva capacitat mental.

Arthur Schopenhauer

Realitats i somnis

Sempre he somiat amb passió, però amb els sentits desperts. Mai he confós el somni amb la realitat. No obstant això, sóc capaç d'endinsar-me en les profunditats del somni fins al punt d'experimentar una segona realitat.

Joseph Roth
Les ciutats blanques

Falta cor

Sempre m'ha faltat cor. Des que sóc capaç de pensar, penso sense pietat.

Joseph Roth
Les ciutats blanques

Però així, on vares dormir el diumenge a la nit?

En un bar, dos fan un cafè.
-Però així, on vares dormir el diumenge a la nit?

-Ostres. Aquesta és una pregunta que a hores d’ara no estic en condicions de contestar, però tractant-se de tu, faré un esforç, company. Aquí va: la cosa va ser que, allà cap a dos quarts de vuit del vespre del referit dia, diumenge, després de passar-me gran part de la jornada (per no dir tota) en posició horitzontal (però sense companyia), em vaig trobar en la penosa situació de no tenir ja més tabac a casa. Sé que tu pots comprendre l’angoixa creixent que s’apodera d’un fumador en aquests casos. Així que em vaig guarnir mínimament per a l’ocasió (samarreta sense taques d’oli, pantalons llargs) i vaig procedir a baixar al carrer, disposat a arribar-me al restaurant que hi ha a la cantonada i aprovisionar-me convenientment d’una bona quantitat de droga legal: res, tres o quatre paquets. I fins aquí puc parlar: tan bon punt vaig travessar la plaça de sota casa meva va aparèixer a l’horitzó una llum encegadora que, valgui’m la redundància, em va encegar. Quan vaig alçar la vista, el vaig veure: un estranyíssim aparell volador, una mena de zeppelin de la mida del Camp Nou (no exagero, i potser em quedo curt) es trobava suspès a l’aire just a sobre meu. Amarat de pànic, vaig provar de fugir. Va ser en va. Recordo ara fugisserament unes escales metàl•liques (de color fúcsia), uns rostres estranys (de color verd), uns cossos encara més estranys però no per això del tot desagradables (o això em va semblar, no vaig tenir massa temps per fixar-m’hi), unes pantalles que feien pampallugues, uns cables que penjaven per tot arreu, una llitera enorme i molt acollidora on em van estirar, una són terrible que em va vèncer... i res més. Quan em vaig despertar ja era el dilluns al matí, jo anava en bicicleta cap a la feina i tot semblava normal. Em vaig aturar i vaig fer una, dues trucades; els que van respondre ho van fer en un to una mica sorneguer, i em varen preguntar si tot anava bé. I si, tot anava bé, vaig respondre jo. Bé, de fet, en tornar a pedalar, vaig notar unes petites molèsties o irritacions que, mira, de fet no eren res, perquè varen desaparèixer aquell mateix vespre, tan bon punt vaig arribar a casa i vaig localitzar una crema hidratant que ja fa temps em varen recomanar i que sempre tinc a mà, previsor que és un.

-Déu n'hi do. Escolta, em dónes un cigarret?
-Té.

El rostre i les músiques

Escolto la Suite n. 1 de violoncel de JS Bach. Toca l'instrument Ophélie Gaillard: em sembla una música dolça, ensimismada, on hi ha pauses i paciències, travessada per l'amor i també la lucidesa.

Quan acaba, la torno a posar sencera, però ara qui toca és Pau Casals: en surt foscor i passió, el so es recargola aspre i exasperat com un dolor imperiós, necessitat de manifestar-se.

Apago l'aparell i miro les caràtules, els rostres, durant una estona.