Vacances (II)

Tot allò que els homes han assolit (i també totes les seves desgràcies) prové del fet que no són capaços de limitar-se a seure en una cadira tranquil·lament. Això ho va dir un savi en el seu dia, el que es diu ara és que l'home modern pateix pel fet d'haver de gestionar el seu oci; que no sap estar-se sense fer res, vaja. Fill i alhora víctima d'aquestes qüestions, me'n vaig uns dies de vacances.

Però, per a què?

- per a constatar que, increïblement, Arles i Avignon continuen estant al mateix lloc (França)
- per a seguir l'estela de l'ocellot de la imatge, que qui sap si em perseguirà a les nits en somnis o anirà treballant d'amagat a la part més fosca del meu pensament (en francès)
- per a caminar infinitament per una ciutat que no és la meva però ho és mentre la camino (afrancesadament)
- per a poder sentir constantment parlar una llengua que no és la meva i fins i tot parlar-la una mica (el francès) i veure que no n'hi ha per tant amb tot això de l'idioma
- per a fer-me un tip de mirar noies franceses (pel carrer, pels bars, per tot arreu) a les que sé que no veuré mai més
- per a adonar-me que tres anys enrere era una altra persona i anar donant-li voltes, obtusament, a la qüestió, mentre menjo una amanida amb formatge de cabra (francès)
- per a fer enfadar les mestresses (italianes) de les pensions xerrant en veu alta fins a la matinada
- per a adonar-me de lo molestos que són els turistes (francesos i no), una plaga que no fa més que dur nervis i cues a tot arreu
- per a fer-me advertir repetidament a tota mena de locals: "monsieur, on ne peut pas fumer ici"
- per a sopar en un lloc on pagarem 23 € menys del que marca el compte i d'on acabarem marxant enfadats i enmig de les disculpes del cambrer
- per a confirmar que els francesos són estranys (críptics), i a casa seva encara més
- per a saber que les misèries ferroviàries són un patrimoni internacional (i per tant, també francès)
- per a comprovar el grau extraordinari de paciència que pot arribar a exhibir el meu incaut i desafortunat (i empordanès) company de viatge
- per a tornar a casa quatre dies després, a les dotze de la nit, reconfortat per haver deixat tot això definitivament enrere i poder tornar a seure al sofà i engegar amb alegria el televisor per a veure els jocs olímpics.

• NOTA: amb posterioritat a aquest escrit, l'esmentat i benaventurat company de viatge ha elaborat una contracrònica que podeu llegir aquí.

Vacances (I)

30°C + platja + cannabis = ∅

Una persona estranya

La veu m’arriba de molt a prop.

- Perdó, que em podria ajudar? A baix m’han donat això escrit, però, pobra de mi, no sé pas on trobar-los, els llibres.

Alço la vista de la pantalla i veig a la dona que m’ensenya el paper. L’hi agafo. Abans que pugui fer res més, la dona, que té uns seixanta anys i evita mirar-me els ulls, torna a parlar.

- Perdoni, eh? És que jo no sé pas on buscar, pobra de mi.

- Si, si, anem, –li contesto mentre m’aixeco i camino cap a la lleixa corresponent- és cap allà.

Arribem amb la dona al meu darrera. Veig que va una mica encongida i penso que potser pateix de l’esquena. Localitzo els dos llibres. Són dues biografies de Santa Teresa de Jesús, edicions de finals dels 80.

- Son aquests, tingui –li dic, i li allargo els dos volums.

Els agafa, se’ls mira un moment i em diu:

- Ai, moltes gràcies, però, sap què passa? És que tinc una reserva feta a la biblioteca de Llagostera, i, és clar...

- No hi fa res, senyora. Els comptes els fa cada biblioteca per separat. No hi problema, d’acord? Vagi a la planta baixa i allà li faran el préstec.

La senyora es queda parada. Es torna a mirar els dos llibres amb aprensió. Se m'acosta i abaixa una mica la veu.
- Però, quan arribi la reserva de Llagostera... què els diré?
Me la miro, sembla que ara va encara més encongida. La tinc molt a prop i sento la seva olor, que em recorda el bosc ombrívol, la terra humida, la molsa.

- No els ha de dir res, senyora. Vostè pot tenir llibres d’aquesta biblioteca, i al mateix temps en pot tenir de Llagostera. No hi ha pas cap problema. No li diran res. Vagi a baix i allà els hi apuntaran, d’acord?

- Així... puc tenir llibres de dues biblioteques diferents?

- Si, pot. A baix –li contesto, i abans de poder controlar-me veig que tinc el braç estès, que el dit assenyala l’escala.

Vaig cap al taulell i, quan hi arribo, veig que la dona afronta les darreres passes abans d’arribar al primer escaló de baixada; ara la puc veure des del darrera i comprovo que va amb l’esquena totalment dreta.

Oh, Ronaldinho (*)

(*) en veure aquesta foto he recordat un dia llunyà que jo anava pel carrer, somrient i xiulant de despreocupació i de lleugeresa quan vaig poder veure de sobte, casualment, una noia (ara la recordo més aviat com una nena) de la que sempre conservaré alguns records feliços i que em va arribar a fer sentir afortunat de poder tan sols tenir-la a prop, que va aconseguir també, al capdavall, que em sentís tan alliberat, tan content de no haver de veure-la més, i llavors aquesta noia em va rendir un últim servei quan, veient com un altre l’agafava de sobte pel braç (per fer-li petons: un, dos, fins a tres de seguits, als llavis somrients i despreocupats i lleugers d’ella), va agafar-me tan desprevingut aquella onada de recança que em queia per sobre.

Mantenir les passions infantils resulta esgotador.