Res millor

Des de la biologia als instints, no hi ha res més diferent que un home i una dona. És com si fossin espècies completament diferents, però que estan condemnades a viure juntes. Pitjor encara: viuen d'aquesta relació, i viuen per a ajuntar-se als seus semblants. Els homes es comprenen entre si, i les dones també, però, entre els uns i les altres, no aconsegueixen res millor que seduir-se.

JL Pio Abreu
Com tornar-se boig

El nen

El nen ha vingut avui a visitar-me. Ha sigut al capvespre: s'ha presentat amb l'abric gruixut, i tornava a anar despentinat. Duia els genolls pelats. Hola, ha dit, i després d'això no hem sabut què més dir-nos. Qui sap d'on vé, aquesta vegada, he pensat; no li he pas volgut preguntar. Hem caminat una estona pel mig de les fileres de cotxes aparcats, de les torres d'electricitat, mirant de reüll els grups d'ocells que passaven arran dels arbres, fins que s'ha aturat un moment i s'ha ajupit per cordar-se una sabata. Llavors he aprofitat per encendre un cigarret. Adéu, ha dit quan s'ha tornat a posar dret. Vés amb compte, li he dit jo, però la seva silueta ja es feia petita i començava a confondre's amb les d'altres nens que sortien, en grups, del gran supermercat, tots ells fent escarafalls, rient, carregats amb bosses i cistells de tots els colors i tamanys.

* dibuix de Marialamar

He perdut

Sé que he perdido tantas cosas que no podría contarlas y que esas perdiciones, ahora, son lo que es mío. Sé que he perdido el amarillo y el negro y pienso en esos imposibles colores como no piensan los que ven. Mi padre ha muerto y está siempre a mi lado. Cuando quiero escandir versos de Swinburne, lo hago, me dicen, con su voz. Sólo el que ha muerto es nuestro, sólo es nuestro lo que perdimos. Illión fue, pero Illión perdura en el hexametro que lo plañe. Israel fue cuando era una antigua nostalgia. Todo poema, con el tiempo, es una elegía. Nuestras son las mujeres que nos dejaron, ya no sujetos a la víspera, que es zozobra, y a las alarmas y terrores de la esperanza. No hay otros paraísos que los paraísos perdidos.

Jorge Luis Borges
Posesión del ayer

El Montgrí

L'Empordà -l'Alt i el Petit- fa com una roda de carro. El botó d'aquesta roda és la muntanya de Santa Caterina del Montgrí. És una muntanya seca, grisa, amb pampallugues morades i malves que de vegades sembla ratllada pel vol de les perdius. A sobre hi ha un castell de l'època reial, que fa un gran efecte. Des de qualsevol punt de l'Empordà veureu els seus carreus, la roda de carro que formen aquestes terres. Les parets del castell cúbic tanquen unes enormes cisternes. Davant de l'atracció que sento per aquest país, de la fatal tendència de la meva vida a donar voltes a aquesta roda, de vegades penso si el meu esperit no està lligat amb l'aigua freda, fosca, misteriosa, fascinadora, d'aquestes solitàries cisternes.

Josep Pla
Notes disperses