Vida en família

La vida en família s'assemblava a una pel·lícula, emocionant, insòlita, de vegades avorrida. La vida en família evocava sense parar una història llegida ja feia temps, oblidada, amb passatges obscurs. La vida en família es composava d'esdeveniments, els esdeveniments passaven gairebé cada dia, fins i tot el diumenge. Els esdeveniments que succeïen en família es deien 'vida', una paraula moltes vegades usada i poques entesa. Tots teníem una gran confiança tant en aquesta paraula com en la realitat que aquesta paraula designava. Sempre pensàvem que la vida era encantadora, altres pensaven que la vida era una merda. Tot el que fèiem, a nosaltres ens semblava més bonic que als altres, i això no podíem canviar-ho. Érem una família.

Bora Cosic
El paper de la meva família a la revolució mundial

Desenvolupament

Les noies es desenvolupen de manera exageradament ràpida, i això els crea desequilibris emotius importants a partir dels vint anys. Els nois segueixen un procés més lent, però més segur, més harmònic, tot i que cal admetre que la majoria no aconsegueixen assolir mai una edat mental superior als vint anys.

Francesc Orteu
Dr. Soler: conflictes avançats de la parella

Alguna cosa millor

Tremolo, divago. La vida s'alça davant meu com un gegant. El vent s'endu el foli, estic com amb febre. La ploma es trenca, m'entra por. Necessito prendre l'aire, i així refrescar-me i sentir-me més superficial; si no, m'esvaeixo. Que pobre sóc en un mar d'estímuls. Però me n'alegro, doncs penso que només el pobre és capaç de desfer-se de la seva personalitat més immediata per a perdre's en alguna cosa millor, en el vaivé que ens fa joiosos, en el moviment que no cessa, en allò sublim que no deixa de créixer, en l'universal oscilant, en l'inextingible comú que ens sosté, fins que ens donin pau i sepultura.

Robert Walser
Carta d'amistat

Coses que et poden passar a Sardenya o a qualsevol altre lloc

Que per arribar a l’habitació de l’hotel que t’han donat hagis de travessar un passadís llarg i estret al fons del qual, al costat mateix de la porta, hi ha una imatge d’un sant crist els ulls del qual tenen una expressió insofrible d’estar-te perdonant tots els teus pecats.

Que hagis arribat buscant calor, descans, platja i solitud i al cap de vint-i-quatre hores estiguis renegant de la temperatura, avorrit de no tenir res a fer, de veure gent passant amunt i avall en banyador i de no tenir amb qui parlar.
Que el segon dia descobreixis al passeig marítim una atracció infantil que consisteix en què els nens donen voltes i voltes en petits cotxes en un circuit, xocant i provant d’avançar-se entre ells sense parar, fins que el cotxet se’ls para perquè s’ha acabat el temps, moment en el qual un empleat agafa el vehicle, amb el nen o nena encara a dins, i l’arracona per tal que no entorpeixi els altres, a l’espera que el pare o mare corresponent faci entendre al petit que la cosa s’ha acabat.
Que el tercer dia agafis un vaixell que et du a l’altra banda de la badia, on camines una estona enmig del grup dins d’unes grutes força impressionants, tot estalactites, estalagmites i humitat, fins que surts de nou a la superfície i, veient unes escales interessants que duen a un camí de ronda que segueix la costa, comences a pujar-les perquè la vista és cada cop més magnífica, fins que mirant cap a baix veus que el teu vaixell se’n va i penses per un instant que això vol dir que et quedaràs per sempre en aquest racó perdut enmig del mar, passejant sense objecte i posant-te implacablement moreno i alimentant-te d’herbes i llangardaixos, fins que reacciones i entens que hauràs d’esperar una hora fins que arribi el proper vaixell i mitja hora més per a que et dugui de retorn a la ciutat, o sigui que avui dinaràs tard, i decideixes asseure’t en un pedra, amb el sol del migdia caient-te a plom sobre l’espatlla, i fer-te un cigarret.
Que el quart dia, al final del dia, t’hagis estirat i hagis fet el gos i l’ànec en un total de tres platges diferents, en la companyia anònima d’altres turistes: italians de la península, espanyols, catalans, francesos, alemanys, anglesos i qui sap si algun altre gironí. Jo per si de cas vaig parlant en anglès a tothom tota l’estona, però els cambrers dels restaurants, molt bregats, quan deixen el plat a taula em diuen sempre 'bon appétit'.
Que el cinquè dia et trobis en un bar escoltant com dues valencianes s’expliquen l’una a l’altra que han vingut a l’illa buscant tranquil·litat i repòs però que fins ara no han trobat ni una cosa ni l’altra, i que mentre van argumentant perquè, pensis que de fet no en volien pas, de repòs i tranquil·litat, i que a continuació t’esforcis a no pensar què és el que en realitat esperaven trobar-hi, a l’illa.
Que el sisè dia, que és el teu darrer dia a l’illa, en el transcurs d’una sola hora tres turistes diferents et parin pel carrer i comencin a preguntar-te on és tal o qual cosa, prenent-te per un nadiu.