
Ara ja no queden excuses. Només els impacients sabem que el temps ho devora tot. Que el que està escrit no s'esborra. Que només és possible simular l'oblit.
Queda, això si, una vegada més, l'horitzó despullat. Queda, sempre i em temo que fins el final, saber que no hi ha més remei que seguir donant els passos i tornar a improvisar la cançó.
Queda, això si, una vegada més, l'horitzó despullat. Queda, sempre i em temo que fins el final, saber que no hi ha més remei que seguir donant els passos i tornar a improvisar la cançó.
-en memòria dels amors antics
9 comentaris:
Estem tovets el dia de l'aniversari, eh? Molt maco.
Una preciosa Oda a l’Amor, sí senyor.
Gran escrit. Bona partitura.
Si en el fons ets un romàntic
Si, Kasku, el que per sort ens queda és aquest "horitzó despullat" del que parleu...perquè l'oblit total ens abocaria a repetir el camí en un cercle tancat i el no oblit també.
I no és maco seguir donant passos? Ioia
David: si, semblo un mitja-nena.
Female: oda a l'amor? Buenu, si vostè ho diu.
Joanadark: vostè m'abruma.
Anònim(a): en el fons, però s'ha de gratar molt.
Ioia: és cansat, i cada vegada més.
Agraeixo aquí els comentaris fets al Facebook sobre aquest post, per part de Deborah Aguilera i Anna Batlle.
aquest era!
llegit en veu alta fa plorar tant com m'ha fet riure la versió reload... :)
Martolina, agraeixo el teu comentari per un doble motiu: el primer ja el saps, el segon és que m'has fet veure perquè abans tenia comentaris i ara no.
Publica un comentari a l'entrada