En un pis on vivia fa anys se m'hi va acumular tal quantitat de borrissols que, veient impossible eliminar-los, vaig optar per limitar-me a mirar-los malament. Així, quan arribava a casa s'amagaven sota el llit, als raconets, darrera els mobles.
Un dia, però, quan vaig arribar no els vaig trobar enlloc. Vaig pensar que havien fugit definitivament i vaig cantar, innocent, victòria.
Més tard, mentre feia el sopar, vaig obrir la porteta de sota la pica on hi tenia les escombraries: allà eren tots, arraulits contra el cubell, tremolant.
Crec que, per molts anys que passin, mai no podré oblidar aquella visió.
-dedicat a Jordi Álvarez Serra
15 comentaris:
Kasku: els borrissols són "nius" de vida... i aquest dia ho vàreu percebre. Ioia
Una visió de desert a l'oest americà, oi?
Són de generació espontània...
Kasku: Estic emocionada per la vostra pulcre i continguda tendresa en la vostra relació: Ohhh! es dediquen textos! OOOh!
(ai, em .. rodola una llàgrima, m'he emocionat: sniff!)
(Ironies a part: Visca l'amistat!)
Amb aquesta foto, on el borrissolet es veu tan entranyable, tan a casa -sobre el sofà?-... se’ns fa difícil no mirar-lo amb tendresa ... però... borrissols suïcides?? Què vol que li digui, jove, em costa de creure.
Joanadark: en començar a llegir he cregut que es referia a la meva tendra relació... amb els borrissols.
Female: els borrissols de l'escrit no se suïciden pas; només ho insinuen.
Ioia: nius de vida? Òstia.
Alegria de la huerta: doncs si, surten del no res, eh?
Escolteu Ksk1... Heu pensat mai en dedicar-vos a la política o a la diplomàcia, Vos? Faríeu carrera, en podeu estar segur.
Joanadark: m'hauríeu de veure amb els usuaris. Hi ha vegades que cal ser molt diplomàtic per no engegar-los a la merda.
Així doncs, era una trampa? Són uns tramposos!
Female: no ho vaig veure com una trampa. Més aviat un gest.
Agraeixo aquí els comentaris fets al Facebook sobre aquest post, per part de Marta Sureda, Albert Sánchez i Mercè Cat.
Ehem.
Oh, no vaig pensar en dir res. L'emoció?
Bohemi: jove, contingui's, que som homes!
Osti tu! qui ho havia de dir! ara resulta que uns mesos despres he copiat una idea (Ehem) no era la meva intenció eh? és la memòria subliminal que a vegades juga males passades... glups!
No pateixis. Hi ha allò que diuen de l'inconscient col·lectiu. Per tant, per sort o per desgràcia, les idees són de tothom, ;)
Publica un comentari a l'entrada