“Tantes coses pot un home absorbir dins de si mateix i, així i tot, restar inalterats el seu cos, la seva manera de caminar i de comportar-se. Xarrupar en milions de recipients, no estar mai sadoll, tornassolar-se en totes les tonalitats com l’arc iris i, malgrat tot, ser sempre un arc iris amb la mateixa escala de colors.” Joseph Roth – ‘Hotel Savoy’
Un home pot absorbir tantes coses...
... mirar com un dels seus amics balla a l'estil Travolta a ‘Saturday Night Fever’ davant l'atenta i riallera mirada de les tres dones menys agraciades (sóc amable, sóc diplomàtic) que hi ha en el bar, amb les quals (després de mirar-se totes les altres, totes força més agraciades, algunes molt) ell mateix ha contactat amb la seva simpatia i descaro habituals (...) ésser espectador privilegiat de com diverses persones (una dotzena), després de passar-se força mesos estudiant un temari estructurat en 40 parts, resolen el seu futur laboral en les transcurs d'una sola setmana farcida de proves escrites eliminatòries, després de la qual els quatre guanyadors entraran en una mena de sopor posttraumàtic i alguns dels perdedors en un dens procés de replantejaments existencials (...) tocar el plaer amb un altre cos ja conegut però que és nou i alhora antic i alhora sorprenent i alhora sabut (...) escoltar com una mare que passa li pregunta al nen que du de la mà, a la sortida del primer dia d'escola, si l'han pegat a l'hora del pati, i escoltar també com el nen li respon amb un to indiferent que només una miqueta (...) mirar-se durant uns moments a la mare (la seva) que dorm de cares a la paret, alimentada gràcies a la via que li han posat al canell, amb els braços prims, flàccids i vells, creuats davant del pit com una nena bleda, mirar-la només durant uns moments fins que ja n'hi ha prou i cal fer-li un petó a la galta (un petó que ella ja no sentirà, o potser si, però segurament no) i després sortir del centre, ben ràpid ...
Un home pot absorbir tantes coses...
... mirar com un dels seus amics balla a l'estil Travolta a ‘Saturday Night Fever’ davant l'atenta i riallera mirada de les tres dones menys agraciades (sóc amable, sóc diplomàtic) que hi ha en el bar, amb les quals (després de mirar-se totes les altres, totes força més agraciades, algunes molt) ell mateix ha contactat amb la seva simpatia i descaro habituals (...) ésser espectador privilegiat de com diverses persones (una dotzena), després de passar-se força mesos estudiant un temari estructurat en 40 parts, resolen el seu futur laboral en les transcurs d'una sola setmana farcida de proves escrites eliminatòries, després de la qual els quatre guanyadors entraran en una mena de sopor posttraumàtic i alguns dels perdedors en un dens procés de replantejaments existencials (...) tocar el plaer amb un altre cos ja conegut però que és nou i alhora antic i alhora sorprenent i alhora sabut (...) escoltar com una mare que passa li pregunta al nen que du de la mà, a la sortida del primer dia d'escola, si l'han pegat a l'hora del pati, i escoltar també com el nen li respon amb un to indiferent que només una miqueta (...) mirar-se durant uns moments a la mare (la seva) que dorm de cares a la paret, alimentada gràcies a la via que li han posat al canell, amb els braços prims, flàccids i vells, creuats davant del pit com una nena bleda, mirar-la només durant uns moments fins que ja n'hi ha prou i cal fer-li un petó a la galta (un petó que ella ja no sentirà, o potser si, però segurament no) i després sortir del centre, ben ràpid ...
... i restar inalterats el seu cos, la seva manera de caminar i de comportar-se?
.jpg)
8 comentaris:
Waw, tota una expressió de sensacions i emocions, per mi una dels millors escrits que has fet. Em sembla molt bó. Felicitats i ànims.
Sí, Kasku és increïble el que hom pot arribar a tenir dins seu... i encabim (i aguantem) tot el que faci falta... fins i tot veure la mare reduïda a una criatura indefensa... que segurament agraeix el petó a la galta, com els perdedors agraeixen un copet a l'espatlla, perquè el tacte deu ser allò últim que perdem.
Ioia
Èm surt de dins fer un brindis pels colors del teu Arc Iris, Kasku, que en aquest text brillen amb una llum molt especial. Afectuosament,
Anònim: gràcies (lleugera vermellor a la cara).
Anònim/Ioia: el tacte i el fet d'aferrar-se a la vida.
Joanadark: merci, brindarem.
Bohemi: ja veu que el seu comentari no va arribar (cosa d'"ells", sens dubte), en tot cas gràcies (discreta vermellor a la cara de nou).
Amable i diplomàtic Kasku: sí, la veritat és que molt maco i molt ben escrit.
Penso que la cita d'aquest Roth entra molt bé, però no em convenç, no és veraç. Això de que no canviem es un mite erroni. En tot cas el que a mi m’estranya és la unitat que s’aconsegueix anar portant.
Female: gràcies (una vermellor de cara més). Justament això que vostè diu del text d'en Roth és el que em va provocar a fer el post (observi la interrogant final).
Miri, el que li havia de dir ja l'he dit a la cara. Soms parits així.
Un escrit excel·lent. Dels que queden i fan rumiar.
A l'alçada de la seva (suposada) vàlua intel·lectual.
Els nascuts entre la costa i la plana, entre la sorollosa tramuntana i la calor del gregal ... ens deixem anar al sentir el brunzit de la música, som fills del vent.
Publica un comentari a l'entrada