Vacances (i III)

Si resulta que la vida és un somni, es pot dir que les vacances són un altre somni dins el primer; llavors un viatge durant les vacances és un altre somni dins el segon. Submergit en aquest joc de nines russes de somnis i realitats, decideixo acceptar la imprudent invitació d'una coneguda per tal de trobar-nos a Liverpool, on arribo el dissabte al matí i on sóc rebut i informat que durant el cap de setmana hi haurà celebracions relacionades amb els Beatles, la glòria cultural popular de la ciutat, equip de futbol a part.
A partir d'aquí els esdeveniments es precipiten, i el que puc dir és que molt aviat descobreixo que el concepte de diversió imperant entre els indígenes (i no només entre el jovent, hi participen igualment les famílies amb nens inclosos i la gent de mitjana edat, i mitjana-alta també) consisteix a passejar-se de bar en bar (i n'hi ha molts) dins d'una zona de la ciutat per tal d'escoltar grups que versionen les cançons clàssiques dels Beatles, i finalment, armats amb bosses de plàstic plenes de llaunes de cervesa i altres recipients amb alcohol, consumir-los pel carrer abans de les 7 de la tarda, que és quan la policia dicta el final de la disbauxa.
Ens integrem com bonament podem (sense bosses ni recipients, però) i podem així, atònits, contemplar escenes de descontrol alcohòlic pròpies d'altres hores de la matinada quan encara és mitja tarda i el sol (és un dir, això del sol) es troba ben alt a l'horitzó. Escoltem pel carrer de manera contínua la música dels Beatles i arribem a pensar que quaranta anys no són res. Admirem l'estil indescriptible de les noies angleses a l'hora de guarnir-se adequadament per a tals ocasions, consistent a dur faldilles salvatgement curtes i talons suïcidament alts, i acompanyant-ho amb bijuteria variada i pentinats impossibles.
Recordo, veient tot això, el que deia sempre un amic meu arqueòleg sobre certs pobles del nord d'Europa: que la romanització havia estat breu i incompleta en aquests llocs, és a dir, que són llocs on els habitants continuen essent, bàsicament, bàrbars.
A pesar de no veure massa la llum directa del sol durant cinc dies, l'home que ens du l'esmorzar (l'amic Bob) insisteix cada matí a manifestar que fa "a nice day", i un se'l creu fins que fa una ullada per la finestra i comprova que l'espessa capa de núvols -la que impedeix justament que faci un dia bonic- segueix al seu lloc.
Però tot i el que acabo de dir, aquests anglesos que he vist caminar amunt i avall aquests dies exhalen una mena de determinació, una espècie de trempera desesperada, que potser explica tot el que han arribat a voltar i molestar per tot el món al llarg de la història.
Constatem que les principals cafeteries que mereixen aquest nom, situades en els llocs més estratègics, són en realitat la mateixa cafeteria: Costa, però no un Costa català sinó italià, on serveixen uns expressos més que dignes, a diferència dels bars autòctons: no saben què és un cafè sol, aquests anglesos. Obrim un debat, no resolt a hores d'ara, sobre si el senyor Costa (al qual imaginarem com un senyor gras que fuma cigars i que s'asseu en un despatx amb molts de telèfons des d'on controla els seus locals) és un capitalista despietat amb pretensions monopolístiques o bé una mena de benefactor dels transeünts als quals ofereix generosament un espai de descans i alguna cosa per menjar i beure.
En n'adonem (almenys jo, no ho sabia), gràcies a l'afició d'un de nosaltres, de quants diners hi ha que volten per terra, monedes perdudes, caigudes o llençades que esperen que algú, compassivament, les reculli i les torni a la vida.
Dins d'un autobús, sobtadament, sóc animat, textualment, a "fer-me amic"; això em sorprèn perquè jo em pensava que ja ho era d'amic: si, sóc de Girona.
Arribats a aquest punt, s'ha d'assenyalar el delicat però reeixit exercici d'entesa que practiquem els protagonistes d'aquesta aventura: una senyora de Buenos Aires, psicoanalista i poeta, una jove filòsofa de la Catalunya interior i un bibliotecari gironí de mitjana edat, que passegen incessantment durant quatre dies per aquest estrany decorat portuari. Tots tres, de bon començament, comprovem que els anglesos, en el moment que t'hi acostes, comencen a parlar d'una forma estranya i no te fan cap cas si tu no parles també estrany com ells.
Veiem que els policies anglesos -almenys els que volten pel carrer-, efectivament, no duen armes de foc, però en canvi exhibeixen una mena de bastons de fusta de gran llargada i consistència considerable que fan mal només de mirar-los.
Aprenem (però això jo ja ho sabia) que pots passar-te tota una tarda caminant i buscant fins a la desesperació una cosa (un lloc, en aquest cas: una cafeteria) que quan la trobes te n'adones que, durant tota l'estona, la tenies ben bé al costat.
Experimentem la minuciositat -absurda?, absurda- dels aeroports anglesos en quan a la facturació dels equipatges.
Arribem a Girona. Arribo de nou a casa.
Miro els papers, tiquets, fulletons. Me n'adono (però ja ho sabia, també) que, a partir d’ara i mentre la memòria no em traeixi del tot, quan pel que sigui pensi en Liverpool apareixeran de seguida les cares de la Clelia i la Tate com a companyes de somni, un somni anglès amb núvols, cançons dels Beatles i monedes perdudes.

• NOTA: la referida coneguda i companya de viatge ha redactat una crònica alternativa, de la qual podeu gaudir aquí.