Vaig néixer l’any 1965, en una ciutat anomenada Gerona. A casa meva, en canvi, li’n dèiem Girona. Llavors era una ciutat petita i descolorida, no com ara. Allà vaig anar a l’escola: entre 1971 i 1979, vaig cursar l’ EGB (Enseñanza General Básica), segons disposaven els plans educatius de l’època. Els primers anys vàrem aprendre, els altres nens i jo, moltes coses: a sumar i a restar, a multiplicar i, finalment, a dividir.
També em varen ensenyar a llegir i a escriure. Recordo la fascinació que em produïa, els primers dies –de fet encara em dura, hi ha coses que un no supera mai-, agafar el llapis i començar a dibuixar aquells estranys signes sobre el paper. Resultava, segons ens va dir la senyoreta, que aquells gargots eren lletres, i que les lletres ajuntades formaven les paraules, les mateixes coses que ens dèiem als uns als altres. Hi havia, doncs, el llenguatge parlat i el que es dibuixava, que es corresponien.
Bé, es corresponien, si, però segons com ho miressis no. Era doblement estrany, tot plegat. Per exemple, quan a casa parlava amb la mare, per tal de cridar-li l’atenció li deia: –Mare, mare! Saps què hem fet avui a l’escola?, mentre que al paper, si ho volia escriure, no era ben bé igual, al final quedava una cosa com: -¡Madre, madre! ¿Sabes qué hemos hecho hoy en la escuela? Era força curiós: era una manera una mica diferent, però tampoc del tot. L’havies de fer servir sovint a l’hora de parlar, també: durant la classe, quan la senyoreta ens explicava alguna cosa, ho explicava així. Si et preguntava, li contestaves igualment d’aquesta forma.
I també ho fèiem així amb aquells nois (n’hi havia 6 o 7, a la classe) que no sabien dir mare, ni cadira, ni res, i en canvi deien sempre madre, silla i així tot. A aquests nois els dèiem els castellans; algun cop també els dèiem d’altres maneres, però no gaire sovint, perquè alguns s’enfadaven i de vegades hi havia raons, i fins i tot pinyes i, ostres, tampoc no valia la pena perquè eren companys de classe igual que els demés, en fi, tot plegat eren collonades, burrades de quan ets petit.
També em varen ensenyar a llegir i a escriure. Recordo la fascinació que em produïa, els primers dies –de fet encara em dura, hi ha coses que un no supera mai-, agafar el llapis i començar a dibuixar aquells estranys signes sobre el paper. Resultava, segons ens va dir la senyoreta, que aquells gargots eren lletres, i que les lletres ajuntades formaven les paraules, les mateixes coses que ens dèiem als uns als altres. Hi havia, doncs, el llenguatge parlat i el que es dibuixava, que es corresponien.
Bé, es corresponien, si, però segons com ho miressis no. Era doblement estrany, tot plegat. Per exemple, quan a casa parlava amb la mare, per tal de cridar-li l’atenció li deia: –Mare, mare! Saps què hem fet avui a l’escola?, mentre que al paper, si ho volia escriure, no era ben bé igual, al final quedava una cosa com: -¡Madre, madre! ¿Sabes qué hemos hecho hoy en la escuela? Era força curiós: era una manera una mica diferent, però tampoc del tot. L’havies de fer servir sovint a l’hora de parlar, també: durant la classe, quan la senyoreta ens explicava alguna cosa, ho explicava així. Si et preguntava, li contestaves igualment d’aquesta forma.
I també ho fèiem així amb aquells nois (n’hi havia 6 o 7, a la classe) que no sabien dir mare, ni cadira, ni res, i en canvi deien sempre madre, silla i així tot. A aquests nois els dèiem els castellans; algun cop també els dèiem d’altres maneres, però no gaire sovint, perquè alguns s’enfadaven i de vegades hi havia raons, i fins i tot pinyes i, ostres, tampoc no valia la pena perquè eren companys de classe igual que els demés, en fi, tot plegat eren collonades, burrades de quan ets petit.
Són aquella mena de qüestions a les quals, quan et fas gran, per sort, acabes traient importància.
3 comentaris:
N'hi ha que sempre hem tingut problemes a l'hora de distingir aquestes realitats diferents. Recordo un parell d�an�cdotes de quan era petita on, ja llavors, acabava vermella com un pebrot degut a confondre m�ns.
Rossa, Cid, Rodríguez, Coronado, Abelardo, Rioja II. ¿Sis?
Female: esperem que algun cop tingui a bé explicar-nos-les, aquestes anècdotes.
Bohemi: la seva memòria és prodigiosa.
Publica un comentari a l'entrada