Les dones i els nens (I)

El divendres a la tarda vaig passar una llarga estona assegut en una taula, a la Rambla, tot fent un cafè amb un conegut. Mentre xerràvem, anaven passant un munt de parelles joves que empenyien cotxets. Nadons, pares i mares desfilaven, infinits, repetint-se amb una monotonia implacable, fins que (oh, si, misteris de l'associació d'idees) em va acabar venint a la memòria una seqüència d'una pel·lícula d'en François Truffaut (L'homme qui aimait les femmes): el protagonista, passats de llarg els quaranta i solter, segueix una noieta pel carrer fins que veu com ella deixa un anunci en un tauler. Espera que ella marxi, s'acosta i el llegeix: la noia s'ofereix com a cangur. El bon home busca tot seguit una cabina telefònica i truca la noieta per contractar-la. El vespre ella pica a la porta i ell la fa passar, neguitós. Quan ella pregunta pel nen ell fuig d'estudi, li explica que està dormint i li ofereix alguna cosa per beure. Quan l'home se'n va cap a la cuina, la cangur entra a l'habitació, aparta la manta, i se n'adona que el suposat nadó és en realitat un ninot. Davant les preguntes indignades de la noia, el nostre heroi dubta, fins que finalment aixeca la mirada i li contesta: 'El nen sóc jo'.