Les dones i els nens (II)

Anava passant l’estona. El conegut i jo, un cop esgotats els temes de conversa, contemplàvem la desfilada de passavolants, integrada en gran part per parelles joves amb cotxet, amb nen.
Nens de tots colors, amb cabells de tots colors, sense cabell, amb roba de tota mena, guarnits a botigues cares o malgirbats, alguns anaven bruts. Nens prims i nens gruixuts, nens ploraners o endormiscats, torracollons, una orgia de nens gironins, encisadors, nens lletjos i nens hipnòtics. Diversos com eren, una cosa, però, els unia: es comportaven, sense excepció, de forma estúpida i egocèntrica: s’emprenyaven per petiteses, s’excitaven amb collonades, els objectes els queien de les mans, cridaven o s’irritaven per no res. No tenien cap comprensió de les coses. I no eren els únics: hi havia, també, els pares.
Els homes. La majoria d’ells tenien alguna cosa malaltissa en les seves actituds. N’hi havia que empenyien el cotxet amb un ànsia estranya, diligents, amb el cap baix, com si volguessin acabar aviat amb una tasca molesta. D’altres exhibien un somriure fix, que contrastava amb l’expressió buida dels ulls. Un que em va passar jut pel costat mirava al seu voltant com si tot li provoqués espant. Alguns no podien dissimular un cert posat de víctima d’una estafa, o d’una broma imperdonable.
El cambrer havia començat a recollir; s’enduia, una a una, les taules cap a l’interior i aprofitava per fer tot l’escàndol que podia. I ara què?, -li vaig dir al conegut, que es va encongir dins la cadira i va sospirar.
Una de les parelles amb cotxet es va aturar davant nostre, i la dona es va posar a eixugar-li la boca al nen, que havia vessat el gelat sobre el jerseiet. El pare s’ho mirava, amb les mans sobre el manillar del cotxet, emmurriat. Semblava com si reprimís un udol.