Les dones i els nens (i III)

Havia caigut la tarda, i el conegut i jo vàrem anar fent via. Travessarem el centre. Barrejats amb els que tornaven, tots plegats enfilàvem els respectius trajectes diaris cap a casa, cap a la rendició i el balanç. Caminar en silenci resulta una mica complicat, sobretot per a dos homes joves o ja no tant i a sobre solters, i ara un, ara l’altre, llançàvem alguna frase desfilada, i així bastíem un simulacre decorós de conversa. Vàrem arribar d’aquesta manera a algunes conclusions terribles, però ara no és moment de parlar-ne. Ara és precís admetre que aquest és ja el tercer escrit de la petita i obtusa trilogia que vaig, en mal moment, tenir la gosadia de creure que havia de, o podia escriure, i no només escriure sinó mostrar, i que vaig, irreflexiu com sóc, titular Les dones i els nens. Cal també adonar-se que a hores d’ara encara no n’he pas parlat de dones. Només de nens. Hi han hagut nens, homes i homes que són nens i nens que no podran, ja s’hi poden esforçar, ser mai homes. I les dones, què? Les dones, que són, avui en dia és una mica perillós dir-ho, les nostres mares? Ja se sap. Però tampoc no es pot negar que és molt arriscat, irresponsable a gran escala i de cap manera tolerable permetre’s pensar que algun dia anirem de la mà d’un nen. No veig pas com podríem deixar de ser l’infant que de fet sempre som, només per passar a ser (ja seria hora, companys, s’atreveixen alguns a dir) un pare, la única alternativa que ens deixen: arribar a l’escaló següent, esdevenir el progenitor discret que passeja el cotxet i que comprova, atònit, com la seva dona ja no és la seva dona sinó la mare del seu fill, o filla: un nadó. Un nen que, en el millor dels casos, no faria sinó repetir el mateix sorprenent camí esgotador i implacable que ens porta al balanç i a la rendició, que tan sols ens confirmaria el que ja sabem però ens passem tota la estona provant d’amagar sota la catifa. I al qual, si per alguna estranya casualitat o audàcia ens atrevíssim algun dia a mirar a la cara, potser ja no reconeixeríem. O, encara pitjor, reconeixeríem a l’instant.