Ser un ànec

Fan una xerrada sobre blogs, una nena es vol fer el carnet. Tinc un amic que s'ha quedat vidu i quan parlo amb ell veig com els ulls li espurnegen. He dinat amb dos bibliotecaris i ens hem emborratxat una mica. Un error. El Barça ha guanyat tot els tornejos que ha jugat. Ara resta el buit. Voldria només poder lliscar dins d'una dona i oblidar-me de la resta. No sé, darrerament compro moltes ampolles de vi blanc, de chardonnay. Ahir vaig estar al parc mirant com els ànecs nedaven. Una vida fantàstica, lliscant sense més preocupacions.

Misèria

La guerra, les epidèmies, l’atur, el terrorisme, els terratrèmols, els amors fracassats, la desolació de la matèria inert, la solitud, l’enormitat de l’univers, la certesa de la mort, tot això rai.

Que et digui que no li ha vingut la regla, el vent i la pluja i tu sense paraigües, el caixer automàtic que se t’empassa la tarja i no la torna, l’ordinador que no va, les males digestions, l’escalfador i el fluorescent que s’espatllen el mateix dia, el gol del Madrid al minut 93, el dit clos contra la porta que es tanca, l’ampolla plena que s’estavella al terra del menjador, el nen que xiscla i la senyora que no calla, la pedra a la sabata, això és la misèria.

Es fa tard

Es va fent cada cop més tard i l'autobús que no passa quan les veig acostant-se a poc a poc, fent esses i empenyent-se, rient de vés a saber què. S'asseuen al banc i xerren en el seu llenguatge pobre i enginyós. L'una és prima, du roba ampla i fa un posat encongit. L'altra, grassoneta, esbufega i es posa a mirar el plànol que hi ha al vidre. 'On és Vilarroja?'.
Si, es va fent tard i jo les miro més i més. Segur que se n'adonen. La parada desapareix per moments. Imagino, imagino.

L'autobús arriba amb un grinyol escandalós.
Pugem tots tres. Elles seuen de seguida però jo vaig cap al fons.
L'autobús arranca. Avancem penosament, a batzegades.
L'autobús s'atura fent un brunzit desolador.
Baixo i ressegueixo el lateral fins a la porta davantera. Entre els nous passatgers que pugen les veig. S'estan molt quietes, allà, assegudes i dòcils, esperant.
Abans de continuar em cordo l'abric i em poso els guants, perquè s'ha girat fred i es va fent cada cop més tard.

La polla

Pujo a l'autobús i m'assec. La frase està escrita a la part posterior del respatller del seient del davant:

La polla de Moha
es grande

No serà tant Moha, penso, però de seguida se m'acut que potser no és en Moha qui ha escrit això. Potser ha estat algú que va tenir alguna experiència amb la seva polla, algun tipus de contacte, ni que fós visual. O que siguin dos els autors, vist el diferent tamany de les dues parts de la frase, encara que els tipus de tinta i de lletra semblen coincidir. En tot cas, què persegueix l'autor? Expressa admiració o és només constatar un fet? Es tracta d'impressionar les lectores? Ara les dones ja no s'impressionen de res. Si canviem la part del cos, el sentit sembla un altre: La cabeza de Moha es grande. La clavícula de Moha es grande. D'altra banda, és realment gran la polla d'en Moha? A partir de quin tamany podem dir que una polla es gran? És important saber que la polla d'en Moha es gran? Qui és en Moha?
L'avorriment és fatal. Quantes coses es diuen per fugir del silenci, per escapar del no res. Coses que no interessen a ningú. Com ara mateix jo, aquí, escrivint aquesta colla de paraules irrellevants. Quina pèrdua de temps. Potser a partir d'ara m'hauria de dedicar a escriure sobre els seients dels autobusos, missatges breus i potents, petites explosions sintàctiques:

La polla d'en Kasku
és molt grossa