Diaris

Prometo no tornar-ho a fer, però quan els vaig veure caminant tant juntets, tan ben compassats, tan segurs del seu vincle, els vaig seguir fins a la cafeteria i vaig seure a la taula del costat per poder-los contemplar de prop. Ara ja no parlaven. Llegien cadascú el seu diari. Vaig disposar d'alguns minuts per imaginar què els trencaria: podia ser l'avorriment, o l'angúnia, alguna deixadesa per part d'ella, o un sobtat interès il·lícit per part d'ell, o seria algú altre, els fills, potser no hi hauria culpable. Vaig establir així que el pas dels temps els derrotaria. Ja m’aixecava per marxar quan ella va alçar una mà i va dir alguna cosa. Ell li va contestar d'immediat gairebé sense moure's, només torçant una mica les celles. Llavors la roda va girar embogida, el Gran Rellotge va accelerar sense mida. Havien passat trenta anys de cop però jo seguia allà mirant i ells continuaven igual de junts, llegint els seus diaris, parlant-se sense haver-se de mirar, i vaig sentir tendresa i també horror, a parts iguals.