Prometo no tornar-ho a fer, però quan els vaig veure caminant tant juntets, tan ben compassats, tan segurs del seu vincle, els vaig seguir fins a la cafeteria i vaig seure a la taula del costat per poder-los contemplar de prop. Ara ja no parlaven. Llegien cadascú el seu diari. Vaig disposar d'alguns minuts per imaginar què els trencaria: podia ser l'avorriment, o l'angúnia, alguna deixadesa per part d'ella, o un sobtat interès il·lícit per part d'ell, o seria algú altre, els fills, potser no hi hauria culpable. Vaig establir així que el pas dels temps els derrotaria. Ja m’aixecava per marxar quan ella va alçar una mà i va dir alguna cosa. Ell li va contestar d'immediat gairebé sense moure's, només torçant una mica les celles. Llavors la roda va girar embogida, el Gran Rellotge va accelerar sense mida. Havien passat trenta anys de cop però jo seguia allà mirant i ells continuaven igual de junts, llegint els seus diaris, parlant-se sense haver-se de mirar, i vaig sentir tendresa i també horror, a parts iguals. 25 de febrer 2009
Diaris
Prometo no tornar-ho a fer, però quan els vaig veure caminant tant juntets, tan ben compassats, tan segurs del seu vincle, els vaig seguir fins a la cafeteria i vaig seure a la taula del costat per poder-los contemplar de prop. Ara ja no parlaven. Llegien cadascú el seu diari. Vaig disposar d'alguns minuts per imaginar què els trencaria: podia ser l'avorriment, o l'angúnia, alguna deixadesa per part d'ella, o un sobtat interès il·lícit per part d'ell, o seria algú altre, els fills, potser no hi hauria culpable. Vaig establir així que el pas dels temps els derrotaria. Ja m’aixecava per marxar quan ella va alçar una mà i va dir alguna cosa. Ell li va contestar d'immediat gairebé sense moure's, només torçant una mica les celles. Llavors la roda va girar embogida, el Gran Rellotge va accelerar sense mida. Havien passat trenta anys de cop però jo seguia allà mirant i ells continuaven igual de junts, llegint els seus diaris, parlant-se sense haver-se de mirar, i vaig sentir tendresa i també horror, a parts iguals. 
09 de febrer 2009
Màquina de begudes calentes
L'avi Marcel·lí fou un nen petit, silenciós i sense germans, que jugava massa sovint amb les basses i les formigues. A la seva joventut el seu aspecte discret va fer que les dones l’ignoressin i va haver d'acudir massa vegades a les cases de cites. Es va casar als quaranta amb una noieta mel·líflua i de fama incerta que el va abandonar al cap de poc, i va haver de passar massa vespres a les tavernes. Més endavant, la màquina de begudes calentes que hi havia al vestíbul del geriàtric li oferí impensades alegries, des del cafè llarg fins al capuccino, sempre amb doble sucre, que ell, després de proveir-se de totes les monedes que podia, no deixà, tarda rere tarda, de gaudir.
Un dia va aparèixer una furgoneta retolada d’on varen baixar dos homes vestits de blau que varen carregar-hi la màquina i se la van endur sota la mirada monòtona de l'avi Marcel·lí, que es va retirar a la seva habitació. Quan el varen anar a buscar, en veure que no baixava a sopar, el trobaren sobre el llit envoltat d’una gran quantitat de monedes, que ara ja li resultaven del tot inútils.
.jpg)
