F.R. de Chateaubriand
La Maria, la noia de gestos àgils i mirada riallera que encara avui recordem perquè tots ens n’havíem acabat, poc o molt, enamorant -ella tenia aquest encant-, aquella doneta enlluernadora, va prendre, el dia que complia els divuit anys, una decisió.
Va posant seny, va pensar la seva mare quan, al capvespre, ella li va haver explicat. La mare no va poder esperar i aquella mateixa nit li va comunicar al seu marit, que no hi va posar cap objecció, sempre i quan la intervenció es dugués a terme a una clínica bona.
Tot va anar bé, i a partir de llavors les mirades de la Maria van tenir un color més pàl·lid i els seus gestos un aire més discret.
4 comentaris:
Pobre Maria, que enlluerna i no la veuen bé.
Es respira un no-se-què trist en el vostre escrit... però és un conte curt tan ben escrit.. sí senyor!: em trec el barret. (i això que fa fred ehh?)
Kasku: això de les mirades i els gestos de la Maria, penseu que són fruit de la intervenció en una clínica... o més aviat el seny que la va aclaparar? Ioia
Female: i després continuen sense veure-la.
JoanaDark: tapi's senyora, no acabés pas refredada.
Ioia: qui sap? Això ja és cosa del lector.
Publica un comentari a l'entrada