Varem ser nens, te'n recordes? Bestioles eixelebrades que quan plovia corrien cap als carrers sense asfaltar i ballaven sobre les basses. Les botes eren de plàstic, l'aigua negre, tèrbola, i jo, amarat de misteri, volia submergir-me en aquella foscor. Ara la casa és buida i ja ningú no juga, però recordem això.
Ara quan plou agafo el paraigües i esquivo les basses, les miro de reüll, però encara espero, algun dia, passar a través de l'aigua i desaparèixer dins la terra humida.
.jpg)
16 comentaris:
Kasku: preciosisíma metàfora, opino, del que tots sabem que ens espera algun dia...(cada dia escriviu millor)
Ioia
Com que som de la mateixa quinta, li diré que és un record comú, el de les basses i les botes d'aigua. En el meu cas em calçava les botes a l'octubres i me les treia pel maig perquè a casa érem colla i no n'hi havia prou per tots.
Ara bé, desparéixer dins la terra humida sí que no és un desig compartit. A les pel·lícules de dissabte a la tarda (les úniques que ens deixaven veure per raons d'horaris)sovint hi havia algú, normalment l'ajudant del dolent, que moria engolit per allò que en deien "arenas movedizas".
S'enfonsava lentament fins que només es veia el braç i tot seguit el blub-blub de l'últim sospir. De vegades hi queia el bo i ens passàvem una bona estona patint perquè aprofitaven per posar els anuncis, fins que al darrer moment el salvaven.
Quina infància més dura, la nostra!
Sí, me’n recordo prou bé. Jo era un cavallot vestit de nen i Salt encara era un poble idoni per a jugar-hi brutament pels carrers, alguns sense asfaltar, altres amb edificis en construcció. Recordo ferros. Amagatalls.
D’això... així que volia submergir-se en aquella foscor... com a bon Hades.
Ioia: ja veig per on va. No volia parlar d'això però quan ho vaig rellegir -dins la terra humida- me'n vaig adonar que si que en parlava.
Bohemi: si, era una mort-de-dolent clàssica i sempre sortien la mà i les bombolles, jaja.
Female: brutalment, vostè ho ha dit, així jugavem. Ara els nens estan tota l'estona davant les pantalles i així surten.
Saludos a Carlos! Enhorabuena por la página.
Des de que vaig estar a Anglaterra que vaig renegar del paraigües i cada cop m'agrada més la pluja. Ha arribat la tardor... meravellosa pluja!
Recordo els carrers del veïnat de Caldes on vivia, sense asfaltar, i que ens alguns terrenys sense edificar, agrestes encara, s'hi formaven grans bassals on hi anàvem a caçar capgrossos amb les botes d'aigua posades, que ens tant ens agradaven dur.
Sonriente: merci a vostè, per llegir-me.
Alegria de la Huerta: aquest estiu vaig estar uns dies a Anglaterra, a Liverpool, i suposo que al final t'hi acostumes, a la pluja. Però què voleu que us digui, fa una mica trist no veure mai el sol.
Albert: les botes d'aigua, de plàstic negre, els descampats plens de fang i bestioletes aquàtiques... si, quins records.
...i amb un pinzell de paraules va dibuixar una imatge del seu món interior que ens féu submergir a tots dins els nostres records buscant la nostre bassa.
Kasku: molt adient el vostre pensament sobre la mainada... penseu que ara potser siguin més insuportables perquè ningú no els deixa jugar amb les basses (ni protegits amb botes de goma, ni amb xubasquer)... en tot cas, reflexioneu: si hom ha decidit tenir la companyia de nens... és millor que no pensi. Ioia
Joanadark: té basses internes? Compte amb les humitats, que són molt traïdores.
Ioia: qui hagi tingut fills ha perdut tots els drets, el de pensar el primer.
"Qui hagi tingut fills ha perdut tots els drets, el de pensar el primer."
Muy cierto. Por cierto, me apropio de la frase y la citaré como orginal en todas los saraos sociales. Gracias.
Sonriente: em sembla bé, però sàpiga que la SGAE li cobrarà un tant per drets d'autor per cada cop que la utilitzi.
PS: vull esmentar i agrair aquí els comentaris que l'Òscar Bonany, l'Ester Borin, la Charlotte Meyer i l'Albert Sánchez van fer respecte aquest escrit quan el vaig penjar al Facebook. Ehem.
Ei Kasku. Si vols tinc dues bestioles a casa que estarien molt contentes de saltar fins quedar xops en una bassa d'aigua. Te'ls deixo si me'ls tornes nets i eixuts, amb la roba rentada... Ara que en vistes de com portes el tema de la rentadora.. no sé.
David
Deixem que es mullin, home, que estan a l'edat. En quan a rentar-los, ehem, en fi, crec això ja és cosa vostra, no?
Publica un comentari a l'entrada