Buit, no res

Ahir vaig llegir un escrit en un diari, un article científic -jo, pobre de mi, que sóc de lletres. A Ginebra tenen una màquina anomenada LHC, és un accelerador de partícules que té la finalitat de sacsejar el buit. Tal com sona. L’objectiu i el desig dels científics és demostrar, mitjançant aquest procediment, que allò que solem anomenar com a absència de matèria (el buit) conté en realitat alguna cosa, una mena de substància, textualment una ‘densitat d’energia’.
Llegir això em va deixar absort, subjugat per la densa matèria formada pels meus propis pensaments durant bona part del dia, cosa que (encara que no llegeixi articles) sol passar-me sovint fins al punt de ser el meu estat habitual.
Pensar massa sobre aquests temes t’aboca a l’abisme, l’eternitat es fa present com una idea vertiginosa. Prou.

Quan la boira va fer una mica de clariana al meu cap, ja a casa, de nit, vaig descobrir que no havia trucat les dues persones que al matí m’havia proposat trucar: comunicació inexistent, el no res. Vaig comprovar també que a la nevera no hi havia menjar: era buida. Així que, una vegada més, cap al 'xino' que, sort en tinc, hi ha just al davant de casa i que començo a sospitar que és obert sempre: eternament.