Una tendència congènita a xerrar sense mesura i el costum (adquirit amb els anys) d’emetre sentències, combinats amb una temporada llarga fent de bibliotecari, han acabat per provocar seqüeles terribles en la meva persona. Els pocs amics i coneguts que em van quedant es veuen obligats a suportar-ho com bonament poden. A hores d’ara, tan bon punt obro la boca per dir qualsevol cosa, n’hi ha que ja s’esmunyen cap al lavabo o en direcció a la porta o finestra més propera; alguns, en absència d’elements arquitectònics salvadors, opten per obrir el diari, si és que en tenen algun a mà; d’altres comencen a estossegar de forma contundent.
Aquest estat de coses em va empènyer a obrir aquest espai: si no m’escolten potser em llegiran, vaig pensar. Un raonament càndid: avui en dia pocs escolten, però encara són menys els qui llegeixen.
Ah, com en puc ser d’estúpid.
Tot aquest preàmbul (ja que no se’m permet fotre rotllos verbalment ho he de fer per escrit, com ja he explicat més amunt) ve motivat pel darrer llibre que he tingut la fortuna de llegir: el recomano a qualsevol que no es consideri a si mateix una persona estúpida (!?).
L’autor és Carlo Maria Cipolla (1922-2000). Aquest senyor de cognom tan italià i tan suggeridor fou conegut com a historiador econòmic, amb força llibres publicats sobre la matèria, però ha acabat adquirint notorietat per un llibret d’assaig anomenat Allegro ma non troppo, en el qual s’inclou un text molt breu anomenat Las leyes fundamentales de la estupidez humana (no s'ha publicat en català, que jo sàpiga).
En quatre paraules l’autor ens aclareix tot allò referent a l’estupidesa i acaba determinant que les persones es poden dividir en quatre tipus essencials:
- incauts
- malvats
- estúpids
- intel·ligents
Ehem.
Aquest estat de coses em va empènyer a obrir aquest espai: si no m’escolten potser em llegiran, vaig pensar. Un raonament càndid: avui en dia pocs escolten, però encara són menys els qui llegeixen.
Ah, com en puc ser d’estúpid.
Tot aquest preàmbul (ja que no se’m permet fotre rotllos verbalment ho he de fer per escrit, com ja he explicat més amunt) ve motivat pel darrer llibre que he tingut la fortuna de llegir: el recomano a qualsevol que no es consideri a si mateix una persona estúpida (!?).
L’autor és Carlo Maria Cipolla (1922-2000). Aquest senyor de cognom tan italià i tan suggeridor fou conegut com a historiador econòmic, amb força llibres publicats sobre la matèria, però ha acabat adquirint notorietat per un llibret d’assaig anomenat Allegro ma non troppo, en el qual s’inclou un text molt breu anomenat Las leyes fundamentales de la estupidez humana (no s'ha publicat en català, que jo sàpiga).
En quatre paraules l’autor ens aclareix tot allò referent a l’estupidesa i acaba determinant que les persones es poden dividir en quatre tipus essencials:
- incauts
- malvats
- estúpids
- intel·ligents
Ehem.
.jpg)
5 comentaris:
Hombre, Kaskus, veo que por fin has entendido las razones de la ausencia permanente de seres racionales a tu alrededor. En cuanto al tío ese que reivindicas, me niego a leer nada de alguien que se llame CiPolla.
Ehem... crec que ha estat una bona idea que obrissis aquest blog just abans dels exàmens...
una abraçada!!
Em van fer fora de classe per en Cipolla. Em van fer llegir en veu alta un text i vaig ser prou incaut com per no voler pronunciar el seu nom. Això va provocar la riota col.lectiva perquè el meus companys d'estudi eren intel.ligents, i la professora malvada em va fer fora.
El sistema educatiu és molt estúpid.
No sempre l'estupidesa radica en parlar massa sinó de què, a qui i en quin moment. O això és el que em passa a mi, així que m'apunto al grup, grupet, grupàs...
César: Bienvenido al club. Debo recordarle que el referido autor era italiano y que por tanto, en realidad su nombre no era ‘cipolla’ sino algo así como ‘tsipol·la’. Quizá esto le ayude a superar sus aprensiones.
Voliaina: tot esforç és poc -i dolç- si es tracta de complaure-la.
Bohemi: és evident que la colpidora experiència que ens relata no fa més que confirmar la teoria exposada en el llibre.
Female: hi ha una novel·la que comença dient: “No debería uno contar nunca nada, ni dar datos ni aportar historias ni hacer que la gente recuerde (...)”. Hi estic tan d’acord, però després resulta que callar és tan... impossible.
Publica un comentari a l'entrada