Connecteurs

En K, un home solter, funcionari i fumador, jau en una butaca, a casa seva, davant el televisor. És dijous, són ja prop de les dues de la matinada i en aquest moment acaba el documental del canal 33 sobre en Jimi Hendrix. El programa, una producció nord-americana, li ha semblat pueril i sensacionalista, gens bo, però s’hi ha lliurat alegrement per tal de no haver d’enfrontar-se a les llistes de Connecteurs de cause, conséquence, but et opposition, un estudi mínim de les quals seria recomanable de cares a la prova que haurà de fer demà a la tarda, corresponent al curs de Français IV que segueix a la universitat.
Es tomba cap a la tauleta, pren el paquet i comprova –horroritzat- que només li queda un Winston. L’encén, es posa uns pantalons i es calça de nou les sabates, apaga el televisor, agafa les claus i baixa al carrer.
Carrer de la Rutlla. S’hi està bé. La nit és agradable, ja no fa gens de vent. S’encamina cap al bar en el que sap que mai no tenen la màquina de tabac bloquejada i on, per tant, no cal pidolar prèviament a la barra.
Ha fet només unes passes i es creua amb un grup de joves. Són tres, dos nois i una noia que parlen amb entusiasme:
- Sí, tiu! –està dient un dels nois- és que és la meva xupa preferida, la porto sempre, sempre, saps? I si fa calor la duc al braç, veus?
- Ha, ha, ha, està penjat –li diu la noia a l’altre noi, que també riu.
- No, no! –continua el primer noi- Que sí, hòstia! Mireu: heu de pensar que una vegada me la vaig deixar al cotxe d’un col·lega i vaig tardar quatre mesos a recuperar-la. El tiu no me la tornava! Peaso xupa, nen! Mira, mira...
- Està penjat! –repeteix la noia.
Els tres s’allunyen i es perden a l’esquena d’en K, que ja no els pot sentir més. Segueix caminant. El que se li acosta ara és un home sol d’uns trenta anys, baix, moreno, samarreta vermella, texans i Adidas blanques que fa unes esses considerables. En K el cataloga d’immediat com a immigrant borratxo i valora la possibilitat que li demani un cigarret, demanda a la qual s’haurà de negar per raons òbvies. Però el que acaba passant és que -degut a que la vorera és estreta i també a que segurament l’ha encertada en la seva catalogació-, en creuar-se, l’home trontolla una mica, s’acosta massa a la paret i arrossega tot el braç dret per l’estucat. Es deu haver fet mal i tot, pensa en K, però no s’atura. Ni pensar-ho.
Arriba al final del carrer (Bisbe Tomàs de Lorenzana) i trenca a l’esquerra. El carrer (Migdia) se li apareix amb un cert esplendor, solcat aquí i allà per grups de joves que van amunt i avall i d’altres grups estàtics, recolzats en cotxes o asseguts a les voreres. Quina animació, pensa en K. El dijous és la nit de l’estudiant, sentencia internament. Creua cap a l’altra vorera i allà coincideix amb una parella de noies molt ben guarnides i pentinades que finalment deixen que passi ell primer i a continuació continuen caminant just al seu darrera:
- I mira, saps, de vegades, vaig a comprar i me ratllo i m’emprenyo tota sola i em vaig emprovant coses i cada vegada em veig pitjor i no compro res i m’agobio i torno a casa sense res i tal, saps?
- Si, nena, és un pal, no? Oi, si tia, a mi em passa igual. Tu, perquè no ens truquem un dia i...
- En canvi, saps? –continua de cop la primera-, de vegades el meu pare em diu va nena, te regalo uns pantalons, i llavors si vaig amb ell no em passa i no m’agobio i me compro un piló de coses, de guai i a sobre me les paga ell, saps? i... Ei, ties!!! Uaaa!!! Però de què aneu?
En K s’allunya de les dues noies, que han trobat un altre grup de noies conegudes i s’han aturat a parlar amb elles, i així es perden a la seva esquena fins que ja no les pot sentir més.
Més nois, i noies, i el nostre nocturn heroi, marxant enmig d’un eixam de gent vint anys més jove que ell. S’hi sent bé, en perfecte harmonia. És un sentiment fals i ho sap: si provés de parlar amb qualsevol d’ells, d’establir-hi qualsevol comunicació, es faria evident la distància i l’encant es trencaria d’immediat. Però això no arriba a amoïnar-lo perquè, de cop i volta, decideix establir que les coses no són mai el que són sinó el que un vol que siguin.
Il·luminat per aquesta reflexió, en K tomba a la dreta (Maluquer Salvador) i s’acosta al bar. Davant la porta hi ha una aglomeració, una dotzena bona de persones, tots homes. Quan arriba a l’alçada de la porta comprèn la raó. De fet son dues raons: els tius són magrebins i hi ha porter. S’atura darrera el grup, dubta, troba una escletxa i l’aprofita fins a quedar just davant de l’home de la porta, que li fa una ullada ràpida.
- Bona nit –diu en K, somrient.
- Bona nit –li contesta l’altre amb somriure igualment mecànic al mateix temps que li permet l’entrada.
El bar és ple. Hi ha música posada a un volum molt alt. Hi ha molt de fum. La gent és molt jove. La màquina del tabac és al fons.
Dos minuts més tard, en K surt del bar tot desembolicant un paquet de Winston i desitjant altre cop una bona nit al porter, que aquest cop no li contesta, de fet ni se’l mira. El grup de magrebins plantats davant de l’accés sembla haver augmentat, però potser és un efecte òptic.
Tomba a l’esquerra i travessa el carrer (Migdia), segueix recte (Maluquer Salvador), tomba de nou a l’esquerra (Travessia de la Creu). Allà s’atura i encén una cigarreta. Un cotxe aparca just al seu costat i en surten dos homes i dues dones, d’uns 35 a 40 anys, que es posen a caminar en quadre, els homes al davant amb les mans a les butxaques i les dones tocant-se els cabells i tancant la formació. Dos matrimonis, pensa en K. Fa un parell de calades ràpides i els segueix l’estela:
- Pues antes, no sé, haceeee.. diez o 15 años... bien que había paro, pero... o sea... eran todos españoles –diu un dels homes dirigint-se a l’altre.
- Mmm. Ya ves –li contesta l’altre.
Caminen tots cinc en silenci, en K uns metres al darrera. Una de les dones s’atura i doblega una mica una cama fins que es toca el turmell breument. Du unes sabates de taló que ressonen a cada passa. Arriben a la cantonada i allà (Joan Baptista la Salle) se separen, les parelles cap a l’esquerra i el nostre funcionari amic cap a l’esquerra. Els quatre s’allunyen i es perden a l’esquena d’en K, que ja no els pot sentir més. Però aquest cop li és igual perquè tampoc deien res.
Segueix fins a la cantonada següent (Rutlla) i llavors es penedeix una mica de no haver tornat per Migdia i Lorenzana, perquè Rutlla està en obres. Han aixecat l’asfalt i ara tota la part central és de terra tova, irregular i gens fiable, amb tot de tubs i fustes arreu, una superfície molt emprenyadora per a caminar-hi. Les voreres estan encara intactes, però passar-hi resulta igual de pesat degut a les tanques metàl·liques que les flanquegen i fan que en creuar-se amb algú hagis de posar-te pràcticament de perfil. En K tomba a l’esquerra i tria la vorera, amb l’esperança que en els prop de trenta metres que el separen del portal de casa seva no es creui amb ningú que vingui en sentit contrari. Sobretot amb cap immigrant solitari i oscil·lant. Té sort i arriba, així mateix, en solitari. Obre el portal, puja les escales –és un entresol-, obre la porta, entra i es descalça de nou.

En K, un home fumador, solter i funcionari, jau en una butaca, a casa seva, davant el televisor apagat. És dijous, de fet divendres, perquè són ja cap a dos quarts de tres de la matinada. Apaga la cigarreta i badalla. Quina son, pensa. S’aixeca de la butaca i es dirigeix al dormitori, sense mirar en cap moment cap a la seva dreta, per tal de no haver d’enfrontar-se a la visió de la taula damunt la qual hi ha el llibre que conté les llistes de Connecteurs de cause, conséquence, but et opposition, una mínima lectura de les quals hagués estat recomanable de cares a la prova que haurà de fer demà a la tarda, corresponent al curs de Français IV que segueix a la universitat.