Ahir al matí, davant el mirall del lavabo.
A dins, òbviament, jo.
Espantat.
Quina cara.
I sobretot, quins ulls.
Aquest esguard matinal, de peix bullit, o passat.
Jo no sóc així, m'he dit.
No, no, no.
Però d'on vé aquest pànic ridícul?
No puc saber-ho del tot, és clar; potser una mica d'un escrit que vaig llegir abans d'ahir i que us transcric a continuació -a veure si us contagio les preocupacions:
16 d’abril de 1918
De vegades em passejo pels carrers amb l’exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que passen. La cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!
Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia –de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls, se n’ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d’aventura, d’imponderable.
Josep Pla
El quadern gris
De vegades em passejo pels carrers amb l’exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que passen. La cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!
Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia –de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls, se n’ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d’aventura, d’imponderable.
Josep Pla
El quadern gris
.jpg)
4 comentaris:
No recordava aquest interès d'en Pla per les expressions facials/les mirades. Potser és que només es passejava els matins dels caps de setmana: quan també es passegen els subordinats a l'Opus i quan els que se n'han anat de copes tornen cap a casa, sense ulleres de sol, és clar.
En Pla tenia molts interessos, tants com pàgines va escriure.
D'altra banda, els que tornen de copes no solen tenir -encara- ulls de peix.
Les fotos de la gent de l'època d'en Pla, sí tenen els ulls que descriu.
Avui en dia, es fan tants tallers de dinamització que la gent té els ulls dinamitzats.
Què significa la frase " ulls de peix bullit"?
Publica un comentari a l'entrada