Que per arribar a l’habitació de l’hotel que t’han donat hagis de travessar un passadís llarg i estret al fons del qual, al costat mateix de la porta, hi ha una imatge d’un sant crist els ulls del qual tenen una expressió insofrible d’estar-te perdonant tots els teus pecats.
Que hagis arribat buscant calor, descans, platja i solitud i al cap de vint-i-quatre hores estiguis renegant de la temperatura, avorrit de no tenir res a fer, de veure gent passant amunt i avall en banyador i de no tenir amb qui parlar.
Que el segon dia descobreixis al passeig marítim una atracció infantil que consisteix en què els nens donen voltes i voltes en petits cotxes en un circuit, xocant i provant d’avançar-se entre ells sense parar, fins que el cotxet se’ls para perquè s’ha acabat el temps, moment en el qual un empleat agafa el vehicle, amb el nen o nena encara a dins, i l’arracona per tal que no entorpeixi els altres, a l’espera que el pare o mare corresponent faci entendre al petit que la cosa s’ha acabat.
Que el tercer dia agafis un vaixell que et du a l’altra banda de la badia, on camines una estona enmig del grup dins d’unes grutes força impressionants, tot estalactites, estalagmites i humitat, fins que surts de nou a la superfície i, veient unes escales interessants que duen a un camí de ronda que segueix la costa, comences a pujar-les perquè la vista és cada cop més magnífica, fins que mirant cap a baix veus que el teu vaixell se’n va i penses per un instant que això vol dir que et quedaràs per sempre en aquest racó perdut enmig del mar, passejant sense objecte i posant-te implacablement moreno i alimentant-te d’herbes i llangardaixos, fins que reacciones i entens que hauràs d’esperar una hora fins que arribi el proper vaixell i mitja hora més per a que et dugui de retorn a la ciutat, o sigui que avui dinaràs tard, i decideixes asseure’t en un pedra, amb el sol del migdia caient-te a plom sobre l’espatlla, i fer-te un cigarret.
Que el quart dia, al final del dia, t’hagis estirat i hagis fet el gos i l’ànec en un total de tres platges diferents, en la companyia anònima d’altres turistes: italians de la península, espanyols, catalans, francesos, alemanys, anglesos i qui sap si algun altre gironí. Jo per si de cas vaig parlant en anglès a tothom tota l’estona, però els cambrers dels restaurants, molt bregats, quan deixen el plat a taula em diuen sempre 'bon appétit'.
Que el cinquè dia et trobis en un bar escoltant com dues valencianes s’expliquen l’una a l’altra que han vingut a l’illa buscant tranquil·litat i repòs però que fins ara no han trobat ni una cosa ni l’altra, i que mentre van argumentant perquè, pensis que de fet no en volien pas, de repòs i tranquil·litat, i que a continuació t’esforcis a no pensar què és el que en realitat esperaven trobar-hi, a l’illa.
Que el sisè dia, que és el teu darrer dia a l’illa, en el transcurs d’una sola hora tres turistes diferents et parin pel carrer i comencin a preguntar-te on és tal o qual cosa, prenent-te per un nadiu.
.jpg)
