29 de gener 2009

L'amor

'N'hi ha uns que són gegantins, amb una gran papada, que fan la seva crida i les femelles acudeixen; d'altra banda hi ha els normalets, i aquests han de seduïr a les femelles regalant flors i fruites.'

* fragment d'entrevista amb el científic holandès Willie Smits, estudiós dels orangutans

14 de gener 2009

Amor als llocs i als fantasmes

Puc veure el pati apedaçat de l’escola, el jardí salvatge de casa, els camins foscos i insignificants pels quals passava per arribar-hi, o els carrerons humits on vaig viure i que ja no són carrers sinó placetes de colors.
Puc escoltar la veu rogallosa del comptable uruguaià, les exclamacions rialleres de l'empordanès guillat, les queixes cansades de la noieta inflexible, i la cantarella insulsa de la mare mentre rentava la roba.
M’espero. Ara travesso aquells dies, distingeixo els contorns traçats amb ratlles primes, sento les veus amb els seus matisos. Ara tot s’anivella. Tot passa avall. El calendari és mort. Les notícies estan equivocades. Les preguntes es concentren fins que totes són la mateixa: què se n’ha fet?
- Hola. Hola? Hola!
La cua ha desaparegut, la noia de la caixa me mira. S’espera.

07 de gener 2009

Enlluernadora

Une femme a une émanation de fleur et d’amour.
F.R. de Chateaubriand

La Maria, la noia de gestos àgils i mirada riallera que encara avui recordem perquè tots ens n’havíem acabat, poc o molt, enamorant -ella tenia aquest encant-, aquella doneta enlluernadora, va prendre, el dia que complia els divuit anys, una decisió.
Va posant seny, va pensar la seva mare quan, al capvespre, ella li va haver explicat. La mare no va poder esperar i aquella mateixa nit li va comunicar al seu marit, que no hi va posar cap objecció, sempre i quan la intervenció es dugués a terme a una clínica bona.
Tot va anar bé, i a partir de llavors les mirades de la Maria van tenir un color més pàl·lid i els seus gestos un aire més discret.

15 de desembre 2008

Lluny

Estar-se una setmana sense haver de treballar permet lliurar-se a la ganduleria més abjecta: passar-se moltes hores dormint com un deprimit solitari sense esma de res, o enfonsar-se davant l'ordinador jugant a jocs de batalletes com un adolescent granellut i solitari, o anar-se bevent ampolles de vi rosat com un solitari aprenent de Bukowski qualsevol, o mirar telesèries una darrera l'altra com una senyora Maria ansiolítica i solitària.
Al cinquè dia un compren que aquests refugis s'esgoten a si mateixos. I surt.
Davant de l'Hipercor apareix una dona que conec bé, amb la qual parlo una mica i que davant la meva actitud desmenjada m'agafa les galtes i em fa un petó als llavis ben fort.
A la cantonada següent apareix un àrab que conec, que ja no du espardenyes a quadres, però si uns guants de roba humida al tacte que em provoquen tristesa. Tiene' sigarro?
Travesso la carretera de Barcelona i d'entre un grup de romanesos se’n destaca un que se'm planta al davant amb una llauna de cervesa oberta a la mà. ¡Amigo, sin miedo, eh! Sin miedo, li dic. Llavors m'explica que el seu germà malalt, que a la nit el fred, que a la llauna no hi ha pas cervesa. Els ulls li brillen.
Entrant al carrer Migdia trobo un antic company d'escola. Es va casar i vaig saber que al cap de poc de tenir el primer fill es va separar. Du un trajo fosc i fuma amb ganes. Què, què, què dius?, diu. Però jo no li he dit res.
A l'alçada de la Plaça Marquès de Camps ja estic pensant que potser si hagués estat millor marxar uns dies. El dilluns al matí em preguntaran què he fet, on he anat per vacances i jo no sabré què dir. O els respondré amb mala llet que me l'he estada pelant i bevent vi rosat. Si, agafar un tren, deixar la ciutat, allunyar-se. Però ara ja és tard. Oh, és massa tard, si, i s'està fent fosc, i sembla que vol ploure, i fa fred, no tinc tabac i m'estic fent vell, i llavors una noia apareix al meu davant. És jove, molt jove, i fa cara d'amoïnada:
- Perdoni, sap on és l'estació?