Estar-se una setmana sense haver de treballar permet lliurar-se a la ganduleria més abjecta: passar-se moltes hores dormint com un deprimit solitari sense esma de res, o enfonsar-se davant l'ordinador jugant a jocs de batalletes com un adolescent granellut i solitari, o anar-se bevent ampolles de vi rosat com un solitari aprenent de Bukowski qualsevol, o mirar telesèries una darrera l'altra com una senyora Maria ansiolítica i solitària.
Al cinquè dia un compren que aquests refugis s'esgoten a si mateixos. I surt.
Davant de l'Hipercor apareix una dona que conec bé, amb la qual parlo una mica i que davant la meva actitud desmenjada m'agafa les galtes i em fa un petó als llavis ben fort.
A la cantonada següent apareix un àrab que conec, que ja no du espardenyes a quadres, però si uns guants de roba humida al tacte que em provoquen tristesa. Tiene' sigarro?
Travesso la carretera de Barcelona i d'entre un grup de romanesos se’n destaca un que se'm planta al davant amb una llauna de cervesa oberta a la mà. ¡Amigo, sin miedo, eh! Sin miedo, li dic. Llavors m'explica que el seu germà malalt, que a la nit el fred, que a la llauna no hi ha pas cervesa. Els ulls li brillen.
Entrant al carrer Migdia trobo un antic company d'escola. Es va casar i vaig saber que al cap de poc de tenir el primer fill es va separar. Du un trajo fosc i fuma amb ganes. Què, què, què dius?, diu. Però jo no li he dit res.
A l'alçada de la Plaça Marquès de Camps ja estic pensant que potser si hagués estat millor marxar uns dies. El dilluns al matí em preguntaran què he fet, on he anat per vacances i jo no sabré què dir. O els respondré amb mala llet que me l'he estada pelant i bevent vi rosat. Si, agafar un tren, deixar la ciutat, allunyar-se. Però ara ja és tard. Oh, és massa tard, si, i s'està fent fosc, i sembla que vol ploure, i fa fred, no tinc tabac i m'estic fent vell, i llavors una noia apareix al meu davant. És jove, molt jove, i fa cara d'amoïnada:
- Perdoni, sap on és l'estació?
Puc veure el pati apedaçat de l’escola, el jardí salvatge de casa, els camins foscos i insignificants pels quals passava per arribar-hi, o els carrerons humits on vaig viure i que ja no són carrers sinó placetes de colors.
Une femme a une émanation de fleur et d’amour. 
Estar-se una setmana sense haver de treballar permet lliurar-se a la ganduleria més abjecta: passar-se moltes hores dormint com un deprimit solitari sense esma de res, o enfonsar-se davant l'ordinador jugant a jocs de batalletes com un adolescent granellut i solitari, o anar-se bevent ampolles de vi rosat com un solitari aprenent de Bukowski qualsevol, o mirar telesèries una darrera l'altra com una senyora Maria ansiolítica i solitària.
.jpg)