03 de desembre 2010

El nen


El nen ha vingut avui a visitar-me. Ha sigut al capvespre: s'ha presentat amb l'abric gruixut, i tornava a anar despentinat. Duia els genolls pelats. Hola, ha dit, i després d'això no hem sabut què més dir-nos. Qui sap d'on vé, aquesta vegada, he pensat; no li he pas volgut preguntar. Hem caminat una estona pel mig de les fileres de cotxes aparcats, de les torres d'electricitat, mirant de reüll els grups d'ocells que passaven arran dels arbres, fins que s'ha aturat un moment i s'ha ajupit per cordar-se una sabata. Llavors he aprofitat per encendre un cigarret. Adéu, ha dit quan s'ha tornat a posar dret. Vés amb compte, li he dit jo, però la seva silueta ja es feia petita i començava a confondre's amb les d'altres nens que sortien, en grups, del gran supermercat, tots ells fent escarafalls, rient, carregats amb bosses i cistells de tots els colors i tamanys.


* dibuix de Marialamar

15 de novembre 2010

He perdut


Sé que he perdido tantas cosas que no podría contarlas y que esas perdiciones, ahora, son lo que es mío. Sé que he perdido el amarillo y el negro y pienso en esos imposibles colores como no piensan los que ven. Mi padre ha muerto y está siempre a mi lado. Cuando quiero escandir versos de Swinburne, lo hago, me dicen, con su voz. Sólo el que ha muerto es nuestro, sólo es nuestro lo que perdimos. Illión fue, pero Illión perdura en el hexametro que lo plañe. Israel fue cuando era una antigua nostalgia. Todo poema, con el tiempo, es una elegía. Nuestras son las mujeres que nos dejaron, ya no sujetos a la víspera, que es zozobra, y a las alarmas y terrores de la esperanza. No hay otros paraísos que los paraísos perdidos.

Jorge Luis Borges
Posesión del ayer

18 d’octubre 2010

El Montgrí


L'Empordà -l'Alt i el Petit- fa com una roda de carro. El botó d'aquesta roda és la muntanya de Santa Caterina del Montgrí. És una muntanya seca, grisa, amb pampallugues morades i malves que de vegades sembla ratllada pel vol de les perdius. A sobre hi ha un castell de l'època reial, que fa un gran efecte. Des de qualsevol punt de l'Empordà veureu els seus carreus, la roda de carro que formen aquestes terres. Les parets del castell cúbic tanquen unes enormes cisternes. Davant de l'atracció que sento per aquest país, de la fatal tendència de la meva vida a donar voltes a aquesta roda, de vegades penso si el meu esperit no està lligat amb l'aigua freda, fosca, misteriosa, fascinadora, d'aquestes solitàries cisternes.

Josep Pla
Notes disperses

04 d’octubre 2010

Una set tan gran



Aquí hi havia un desig difícil de mesurar, una set tan gran que totes les aigües del món s'hi assecaven com una sola gota.

Rainer Maria Rilke

20 de setembre 2010

Vida en família


La vida en família s'assemblava a una pel·lícula, emocionant, insòlita, de vegades avorrida. La vida en família evocava sense parar una història llegida ja feia temps, oblidada, amb passatges obscurs. La vida en família es composava d'esdeveniments, els esdeveniments passaven gairebé cada dia, fins i tot el diumenge. Els esdeveniments que succeïen en família es deien 'vida', una paraula moltes vegades usada i poques entesa. Tots teníem una gran confiança tant en aquesta paraula com en la realitat que aquesta paraula designava. Sempre pensàvem que la vida era encantadora, altres pensaven que la vida era una merda. Tot el que fèiem, a nosaltres ens semblava més bonic que als altres, i això no podíem canviar-ho. Érem una família.

Bora Cosic
El paper de la meva família a la revolució mundial

02 de setembre 2010

Desenvolupament


Les noies es desenvolupen de manera exageradament ràpida, i això els crea desequilibris emotius importants a partir dels vint anys. Els nois segueixen un procés més lent, però més segur, més harmònic, tot i que cal admetre que la majoria no aconsegueixen assolir mai una edat mental superior als vint anys.

Francesc Orteu
Dr. Soler: conflictes avançats de la parella

02 d’agost 2010

Alguna cosa millor



Tremolo, divago. La vida s'alça davant meu com un gegant. El vent s'endu el foli, estic com amb febre. La ploma es trenca, m'entra por. Necessito prendre l'aire, i així refrescar-me i sentir-me més superficial; si no, m'esvaeixo. Que pobre sóc en un mar d'estímuls. Però me n'alegro, doncs penso que només el pobre és capaç de desfer-se de la seva personalitat més immediata per a perdre's en alguna cosa millor, en el vaivé que ens fa joiosos, en el moviment que no cessa, en allò sublim que no deixa de créixer, en l'universal oscilant, en l'inextingible comú que ens sosté, fins que ens donin pau i sepultura.

Robert Walser
Carta d'amistat

21 de juliol 2010

Coses que et poden passar a Sardenya o a qualsevol altre lloc



Que per arribar a l’habitació de l’hotel que t’han donat hagis de travessar un passadís llarg i estret al fons del qual, al costat mateix de la porta, hi ha una imatge d’un sant crist els ulls del qual tenen una expressió insofrible d’estar-te perdonant tots els teus pecats.
Que hagis arribat buscant calor, descans, platja i solitud i al cap de vint-i-quatre hores estiguis renegant de la temperatura, avorrit de no tenir res a fer, de veure gent passant amunt i avall en banyador i de no tenir amb qui parlar.
Que el segon dia descobreixis al passeig marítim una atracció infantil que consisteix en què els nens donen voltes i voltes en petits cotxes en un circuit, xocant i provant d’avançar-se entre ells sense parar, fins que el cotxet se’ls para perquè s’ha acabat el temps, moment en el qual un empleat agafa el vehicle, amb el nen o nena encara a dins, i l’arracona per tal que no entorpeixi els altres, a l’espera que el pare o mare corresponent faci entendre al petit que la cosa s’ha acabat.
Que el tercer dia agafis un vaixell que et du a l’altra banda de la badia, on camines una estona enmig del grup dins d’unes grutes força impressionants, tot estalactites, estalagmites i humitat, fins que surts de nou a la superfície i, veient unes escales interessants que duen a un camí de ronda que segueix la costa, comences a pujar-les perquè la vista és cada cop més magnífica, fins que mirant cap a baix veus que el teu vaixell se’n va i penses per un instant que això vol dir que et quedaràs per sempre en aquest racó perdut enmig del mar, passejant sense objecte i posant-te implacablement moreno i alimentant-te d’herbes i llangardaixos, fins que reacciones i entens que hauràs d’esperar una hora fins que arribi el proper vaixell i mitja hora més per a que et dugui de retorn a la ciutat, o sigui que avui dinaràs tard, i decideixes asseure’t en un pedra, amb el sol del migdia caient-te a plom sobre l’espatlla, i fer-te un cigarret.
Que el quart dia, al final del dia, t’hagis estirat i hagis fet el gos i l’ànec en un total de tres platges diferents, en la companyia anònima d’altres turistes: italians de la península, espanyols, catalans, francesos, alemanys, anglesos i qui sap si algun altre gironí. Jo per si de cas vaig parlant en anglès a tothom tota l’estona, però els cambrers dels restaurants, molt bregats, quan deixen el plat a taula em diuen sempre 'bon appétit'.
Que el cinquè dia et trobis en un bar escoltant com dues valencianes s’expliquen l’una a l’altra que han vingut a l’illa buscant tranquil·litat i repòs però que fins ara no han trobat ni una cosa ni l’altra, i que mentre van argumentant perquè, pensis que de fet no en volien pas, de repòs i tranquil·litat, i que a continuació t’esforcis a no pensar què és el que en realitat esperaven trobar-hi, a l’illa.
Que el sisè dia, que és el teu darrer dia a l’illa, en el transcurs d’una sola hora tres turistes diferents et parin pel carrer i comencin a preguntar-te on és tal o qual cosa, prenent-te per un nadiu.

22 de juny 2010

Soroll i resistència



La quantitat de soroll que un pot aguantar sense que li molesti està en proporció inversa a la seva capacitat mental.

Arthur Schopenhauer

15 de juny 2010

Realitats i somnis



Sempre he somiat amb passió, però amb els sentits desperts. Mai he confós el somni amb la realitat. No obstant això, sóc capaç d'endinsar-me en les profunditats del somni fins al punt d'experimentar una segona realitat.

Joseph Roth
Les ciutats blanques

11 de juny 2010

Falta cor


Sempre m'ha faltat cor. Des que sóc capaç de pensar, penso sense pietat.

Joseph Roth
Les ciutats blanques

08 de juny 2010

Però així, on vares dormir el diumenge a la nit?



En un bar, dos fan un cafè.
-Però així, on vares dormir el diumenge a la nit?
-Ostres. Aquesta és una pregunta que a hores d’ara no estic en condicions de contestar, però tractant-se de tu, faré un esforç, company. Aquí va: la cosa va ser que, allà cap a dos quarts de vuit del vespre del referit dia, diumenge, després de passar-me gran part de la jornada (per no dir tota) en posició horitzontal (però sense companyia), em vaig trobar en la penosa situació de no tenir ja més tabac a casa. Sé que tu pots comprendre l’angoixa creixent que s’apodera d’un fumador en aquests casos. Així que em vaig guarnir mínimament per a l’ocasió (samarreta sense taques d’oli, pantalons llargs) i vaig procedir a baixar al carrer, disposat a arribar-me al restaurant que hi ha a la cantonada i aprovisionar-me convenientment d’una bona quantitat de droga legal: res, tres o quatre paquets. I fins aquí puc parlar: tan bon punt vaig travessar la plaça de sota casa meva va aparèixer a l’horitzó una llum encegadora que, valgui’m la redundància, em va encegar. Quan vaig alçar la vista, el vaig veure: un estranyíssim aparell volador, una mena de zeppelin de la mida del Camp Nou (no exagero, i potser em quedo curt) es trobava suspès a l’aire just a sobre meu. Amarat de pànic, vaig provar de fugir. Va ser en va. Recordo ara fugisserament unes escales metàl•liques (de color fúcsia), uns rostres estranys (de color verd), uns cossos encara més estranys però no per això del tot desagradables (o això em va semblar, no vaig tenir massa temps per fixar-m’hi), unes pantalles que feien pampallugues, uns cables que penjaven per tot arreu, una llitera enorme i molt acollidora on em van estirar, una són terrible que em va vèncer... i res més. Quan em vaig despertar ja era el dilluns al matí, jo anava en bicicleta cap a la feina i tot semblava normal. Em vaig aturar i vaig fer una, dues trucades; els que van respondre ho van fer en un to una mica sorneguer, i em varen preguntar si tot anava bé. I si, tot anava bé, vaig respondre jo. Bé, de fet, en tornar a pedalar, vaig notar unes petites molèsties o irritacions que, mira, de fet no eren res, perquè varen desaparèixer aquell mateix vespre, tan bon punt vaig arribar a casa i vaig localitzar una crema hidratant que ja fa temps em varen recomanar i que sempre tinc a mà, previsor que és un.
-Déu n'hi do. Escolta, em dónes un cigarret?
-Té.

06 de juny 2010

El rostre i les músiques

Escolto la Suite n. 1 de violoncel de JS Bach. Toca l'instrument Ophélie Gaillard: em sembla una música dolça, ensimismada, on hi ha pauses i paciències, travessada per l'amor i també la lucidesa.
Quan acaba, la torno a posar sencera, però ara qui toca és Pau Casals: en surt foscor i passió, el so es recargola aspre i exasperat com un dolor imperiós, necessitat de manifestar-se.
Apago l'aparell i miro les caràtules, els rostres, durant una estona.





03 de juny 2010

Tot amor lluita


Tot amor es debat per concretar-se, però en el moment del triomf es topa amb la seva derrota última. Tot amor lluita per sepultar les fonts de la seva precarietat i incertesa, però si ho aconsegueix, aviat comença a pansir-se, i desapareix. Eros està posseït per l'espectre de Tànatos, que cap encanteri màgic no pot exorcitzar.

Zygmunt Bauman
Amor líquid

29 de maig 2010

Mai no estàs trist



- Mai no estàs trist?
- No, perquè una cosa em consola sempre d'una altra.

Agota Kristof
La prova


25 de maig 2010

Treballs i penes


De vegades camino errant en la boira i en mil vacil·lacions i confusions, i sovint em sento miserablement abandonat. Però penso que és bonic lluitar. Un home no se sent orgullós de les alegries i del plaer. En el fons l'únic que dóna orgull i alegria a l'esperit són els esforços superats amb bravura i els patiments suportats amb paciència.

Robert Walser
El passeig

21 de maig 2010

Àngel


No m'agradaria ser aquell a qui he convertit en àngel.

Robert Walser
L'àngel

17 de maig 2010

De com la dona del nas punxegut i el Gran Home parlen i no s'entenen, potser perquè de fet, i segurament per sort, no arriben ni a parlar



dibuix de Marialamar


Un matí de primavera (o potser hauria de dir un molt bonic matí de primavera, o potser ho hauria de deixar en un matí, així, tal qual i a seques, no fos cas que embrutíssim i emmascaréssim i final i fatalment confonguéssim el sentit central i últim de la narració només de començar-la), així doncs un matí, deia, la noia es va llevar i va manifestar que estava contenta i que no necessitava argumentar a ningú el perquè de la seva situació de acontentament o benestar o felicitat puntual i momentània, sens dubte fugissera com són sempre les situacions felices, tal i com ella i jo i algun altre, fins i tot potser el lector, sabem tant bé.

- Que bé -va dir la noia després de pujar la persiana i comprovar que el cel estava, per fi, net i ben blau tot i que encara era força d'hora-. Quin matí més bonic farà -va afegir-. Avui estic contenta -va dir finalment, i aquestes varen ser les seves últimes paraules, s'entén que les últimes que va verbalitzar en veu alta i que conformen la manifestació o declaració a la que em referia al principi, no sé si el lector ho recordarà ja a aquestes alçades, sé que divago i que l'escrit se m'està anant de les mans, així que aturem-ho i fotem-li ja amb el que ve a continuació.

El que ve a continuació és aclarir que la noia o dona en qüestió és la que el lector podrà veure si fa el petit esforç d'aixecar una mica la vista d'aquest barreig de paraules segurament poc encertades, poc lluïdes, i situar-se a la part superior del paper o pantalla, on hi ha un dibuix, molt més agraït i interessant de mirar. La figura que encarna la noia presideix el dibuix, a la seva part superior dreta; això no costa gens de veure, com tampoc que és una noia amb el nas prominent i punxegut; també veiem, per poc que ens hi posem, que a la part inferior hi ha un altre personatge, del qual també ens n'haurem d'ocupar, perquè aquest home que apareix de perfil i amb aquest aspecte una mica inquietant no és un home qualsevol: és el Gran Home -així en majúscules.

- Escolti, senyoreta -va dir llavors el Gran Home-, l'he sentida fa un moment i li he de fer unes consideracions al respecte.

La veu del Gran Home és greu i profunda i va acompanyada sempre dels moviments del dit índex de la seva mà dreta, que és un dit molt mal parit perquè quan qui ens parla el mou simultàniament en la nostre direcció és inevitable que ho acusem i que, tontament, tendim d'immediat a donar-li la raó a qui així parla, o com a mínim a prestar-li atenció i donar crèdit a allò que diu, com si fos el mestre o el pare o la mare o el president d'alguna cosa, així d'infeliços som i serem fins a la fi dels nostres dies.

Si, costa molt deixar d'atendre una veu greu i profunda acompanyada dels moviments adequats d'un dit índex que ens assenyala; cal un cert caràcter per no deixar-se intimidar; cal ser una mica inconscient, tenir certa xuleria; i també penso (però no em feu gaire cas a mi, que em vaig criar mirant per televisió pel·lícules d'en John Wayne), crec, deia, que potser cal, abans, haver hagut de suportar-la repetidament aquesta cosa, aquesta veu greu empeltada de ditet bellugadís i posat de persona seriosa, que per cert d'això encara no n'hem parlat, de les persones serioses, però pensant-ho una mica ho deixarem per un altre dia, que l'escrit ja s'allarga i no tenim tota la vida, almenys jo no, ja em sap greu.

La qüestió principal, o almenys la més important de la que jo volia aquí parlar, la més important per a mi, s'entén, que al fi i al cap sóc jo qui escriu això i si no, que ho escrigui algú altre, cony, i ja em perdonareu, la qüestió és, deia, que arribats en aquest punt la noia s'enlaira. Si, si, s'enlaira, tal i com ho sentiu o més ben dit ho llegiu: s'enlaira, sura per sobre de les paraules que el Gran Home es disposa tot just a dir i que per tant encara ha de començar a dir però que la noia del nas punxegut ja s’imagina quines seran, perquè ella sap que el Gran Home, de fet, sempre diu el mateix, sempre està igual, vinga i vinga, dient les mateixes coses serioses i tristes i carregades de seny i de raó i de falta d'amor i interès per la vida, si, si, per la Vida -posem-ho també en majúscules, què carai-, igual com fan sempre i en tota ocasió tots els Grans Homes que hi ha, hi han hagut i hi hauran sempre, és millor que no ens enganyem ni covem esperances en aquest sentit, Grans Homes arreu n'hi haurà, no s'hi pot fer res i és així i ja està.

Si, si: mireu amb atenció un altre cop. Mireu com sura i vola i s'enlaira la noia del nas prominent i perfil difícil; puja tant que ara ja el cap se li separa del cos, i en aquest moment tot el que hi ha al voltant es torna de color carbassa, no!, no és carbassa que és més aviat salmó o sorra o rosa pàl·lid, en tot cas un color molt bonic i també tranquil, d'aquells que relaxen, tant és així que els interioristes sempre te'l recomanen com a color adequat per pintar les parets de ca teva, bé, a mi no perquè molts calers no tinc i per tant tampoc tinc interiorista, una llàstima i una vergonya, què hi farem -pagueu-me'n un i en tindré, no et fot!-. Perquè fa això ara la noia, la dona del nas afilat? Ah, qui ho sap segur...! Qui sap si és perquè la mà del gran home, tan pot ser expressament o per atzar, amenaçava amb agafar-la pel vestit, que és un vestit d'aquells d'abans, d'aquells que duien uns lligams a la part de l'esquena (no n’heu vist? Que no heu vist pel·lícules de cowboys? Westerns, d'època, si, d’aquells que sortia sempre en John Wayne!), i així la noia, que ara ja només li veiem el cap, pot alliberar-se de les paraules fatals que el Gran Home està a punt de pronunciar i que pronunciarà i de fet està ja pronunciant.

La dona de nas original balla i es desplaça per l’espai, embolicada en la seva aura de color carbassa i un aire tranquil i pacient, i sembla ben bé que, tot i ser-ne ben conscient, no li afecta gens el que passa ara a sota seu: mireu, mireu quines taques fosques s'hi han fet ara en aquesta part del dibuix. A l'esquerra, quina negror, que sembla fum negre d'incendi pujant cap al cel; a la dreta també, que ja s'ha enfosquit el vestit que duia la noia (duia i ja no du, perquè la noia ja no hi és ara, a dins del vestit) i fins i tot als cordillets, negres com carbó ja a causa de la proximitat dels dits del Gran Home, tots, l'índex i els altres també, tots els de la mà i vés a saber si els de l'altra mà també, llàstima que això no ho podrem pas acabar de dir en veu alta, perquè no ho veiem. Però ja se sap, és el que passa sempre amb els dibuixos, que per molt bé que es facin només tenen dues dimensions i, per molt que t'hi escarrassis, mai no pots saber amb seguretat què hi ha al darrera del que hi veus dibuixat.

05 de maig 2010

Només plou


Fa tres dies que plou sobre Girona, amb una tossuderia desmenjada i desesperant. "Quan pararà?" i "Què diuen que farà demà?" han estat les preguntes més freqüents. Aquest migdia ha escampat de cop i he tingut la fortuna de poder fumar-me un cigarret sota el sol. El cel era ben net. Al cap d'una mitja hora ha tornat la llevantada i ara plou i bufa el vent igual que abans, com si no hagués passat el temps des del diumenge a la tarda. La gent parla en veu baixa i torça el gest, com si tingués adolorida alguna part del cos.

01 de maig 2010

Serà molt llarg


- I què he de fer ara?
- El mateix d'abans. Cal continuar aixecant-se al matí, anar a dormir a la nit, i fer el que sigui necessari per viure.
- Serà molt llarg.
- Potser tota una vida.

Agota Kristof
La prova

27 d’abril 2010

No tenim res de res, Arthur!

Tots hem nascut a Arcàdia, és a dir, entrem en el món plens d'aspiracions a la felicitat i al gaudi i conservem la insensata esperança de realitzar-les, fins que el destí ens atrapa amb rudesa i ens mostra que res és nostre, sinó que tot és seu, ja que no només té un dret indiscutible sobre totes les nostres possessions, sinó també els braços i les cames, els ulls i les orelles, fins sobre el nas enmig de la cara.

Arthur Schopenhauer

24 d’abril 2010

Passen els dies com borrissols

Avui al migdia, cap a l'hora de dinar, el meu borrissol ha tornat.
L'he vist més fet, més segur de si mateix, i també una mica més trist. Aquesta vegada no ha vingut sol, i m'ha volgut presentar una seva amiga. Aquesta vegada era jo que no sabia què dir-li, així que els he fet fotos, tres:





Ai senyor, com passen els dies.

17 d’abril 2010

Xai sentimental



Apropo els dits i sento l'últim cigarret: i tots els cigarrets són un de sol, el mateix de sempre. Fumo i torno a fumar però el deix que s'obre pas és de cop i volta un altre. Poden haver passat dies, minuts o mesos, això no importa gens, perquè igualment només hi ha una dona, i sempre sembla la mateixa.
Ara voldria poder plorar. Sona la música però estic cansat. La llum del dia es filtra, molesta. Dormiré. M'estalviaré de continuar masegant aquestes imatges fàcils, aquests pensaments equivocats.
Si: sóc un xai sentimental. Almenys ara ho sé i no hi ha res a fer. Dormiré i somiaré. Comprendré una vegada més que tot és mentida. Dormiré, somiaré, reposaré, i més tard, quan torni la vigília, em sentiré agraït.


* dibuix: Marialamar

10 d’abril 2010

Viena, Girona


"(...) i pensava mentre corria que aquella ciutat per la que corria, per espantosa que la trobi sempre, és per a mi, però, la millor de les ciutats, aquesta Viena odiada, sempre odiada per mi, era una altra vegada de cop i volta per a mi estimada, la meva estimada Viena, i que aquelles gents que sempre he odiat i que odio i que sempre odiaré són però les millors gents, que les odio, però són commovedores, que odio Viena i, tanmateix, és commovedora, que maleeixo aquestes gents i, en canvi, he d'estimar-les i que odio aquesta Viena i, no obstant, he d'estimar-la i pensava, mentre corria ja pel centre de la ciutat, que aquesta ciutat és, però, la meva ciutat i sempre serà la meva ciutat i que aquestes gents són les meves gents i sempre seran les meves gents i corria i corria i pensava (...)"

Thomas Bernhard
Tala

08 d’abril 2010

Un borrissol que parla




Fa un moment, mentre acabava de dinar, un borrissol gris s'ha enfilat a la taula i ha començat a parlar-me.

02 d’abril 2010

Silenci, si us plau



Després d'haver xerrotejat durant hores, sentir-se envaït pel buit. Pel buit i per la vergonya. ¿No és indecent exposar els nostres secrets, divulgar el nostre ésser mateix, contar i contar-se, quan els moments més plens de la nostra vida els hem conegut durant el silenci, durant la percepció del silenci?

E.M Cioran
Aquest maleït jo

27 de març 2010

Antoine Doinel



Ahir em varen regalar una foto: vaig arribar al bar, una mica esverat o pensant en massa coses alhora i, sense ni adonar-me'n, ja la tenia a les mans.
El conec aquest nen. És el mateix que m'acompanya i persegueix a través dels anys. Aquest nen i jo sempre arribem a la mateixa platja deserta.



23 de març 2010

Les dones i el món



És extraordinari comprovar quant lluny de la realitat poden situar-se les dones. Viuen en un món propi, i mai ha existit ni podrà existir res de semblant. És massa bell; si calgués posar-lo en peus s'esfondraria abans del primer crepuscle.

Joseph Conrad
El cor de les tenebres

* foto: Albert Sánchez

16 de març 2010

I ara què?


Avarat al centre del llac salat de mi mateix: la barca grinyola.

08 de març 2010

Els carrers insensats



Els carrers
que tantes nits
he caminat:
passos estranys,
aspres lliçons
que he tastat.

Els crims
que molts diuen
he comès:
tristos viaranys,
absurdes foscors
que he causat.

Tots aquests són,
ara mateix,
uns mons perduts,
ensorrats.

I ara a les mans
tan sols hi tinc
orgulls tossuts,
insensats.



* foto: Jordi Renart

01 de març 2010

Tot passa avall


Dels Mèdici tot ha passat: domini, fast, supèrbia i victòries; aquells que durant tres-cents anys van omplir amb el seu nom Itàlia i Europa, reposen en el nostre Sant Llorenç, o a baix, a l'ombra pobra de la cripta, sota polsosos rectangles de marbre, o en la severa gràcia brunelleschiana de la basílica, o sota les misterioses i doloroses figures modelades per Michelangelo, o en aquella solemne, dramàtica, gegantina capella on les pedres fosques, entre sang i verd, semblen una geomètrica putrefacció mineral que vulgui recordar al mateix temps la mort i l'eternitat.
Tot ha passat i desaparegut al voltant d'ells: el so de les batalles, la bellesa de les dones, la música de les festes, l'adulatori encens dels cortesans i fins i tot la verinosa injustícia dels parcials. Però només una glòria ha estat lligada al seu nom i fa que no tots els seus morts estiguin veritablement morts: la passió de tots els Mèdici, fins i tot dels pitjors, per la filosofia i per la poesia, per tot art i per tota ciència, per tot el que constitueix la més alta activitat i la més segura honra d'esperit, el més gran i el més durador orgull del gènere humà.

Guiovanni Papini
Discurs per a la inauguració de l'Exposició Medicea (Florència 1939)

20 de febrer 2010

Venjança



La vida es venjava de mi, i la venjança consistia només en tornar, res més. Tot cas de bogeria és que alguna cosa ha tornat. Els posseïts, a ells no els posseeix el que arriba, sinó el que torna. De vegades, la vida torna.

Clarice Lispector
La passió segons G.H.

18 de febrer 2010

Porcs


Llegit en un paper: (...) el matadero pide cerdos, no porque le falten, sino porque teme que puedan llegar a faltar o, más probablemente, porque necesita matar todo lo que pueda para cubrir costes fijos y aprovechar ahora su margen. A veces, no hace falta que falten cerdos para que el matadero los eche en falta...

11 de febrer 2010

El tedi, la monotonia


Ah, llavors per això havia sentit jo sempre una mena d'amor pel tedi. I un continu odi.
Perquè el tedi és insípid i s'assembla a la cosa mateixa. I no havia estat prou gran: només els grans estimen la monotonia.

Clarice Lispector
La Passió segons G.H.

30 de gener 2010

Vestimentes


Pablo Picasso - 1906

"M'agrada això de cordar-me el davantal", va dir ella tot somrient.

"Doncs a mi m'agrada -va dir ell- posar-me una camisa vella, recosida i passada de moda que va ser del meu pare: així recordo que vinc d'una família molt humil.
I de vegades duc un barret de copa, per tal que els altres puguin burlar-se de mi pel carrer: així m'abaixo els fums i faig que riguin, i que oblidin durant una estona la infelicitat que arrosseguen.
També hi ha dies, pocs, que vaig despullat: llavors, per un moment, imagino que sé qui sóc."

18 de gener 2010

Lluny, en el record


És fascinant veure quant lluny en el record podem arribar a situar la infantesa. Però el nen sempre és molt a prop, ens fa companyia, la majoria dels casos sense que ens n'adonem i encara més quan el neguem, o quan provem de matar-lo.
Incrustat en el present (això tan mentider que tothom ens diu que ens hem de creure), el món propi del nen que vàrem ser resta intacte, i ens persegueix des de dins de nosaltres mateixos.

11 de gener 2010

Fotografies

Epíleg de Llenguatge

Abans de l'època dels dinars, l'avi Pep s'havia vist més d'una vegada amb la seva dona i els seus dos fills: l'àvia Pilar, l'oncle Martí i la meva mare. Es veu que algunes d'aquestes trobades havien estat casuals i sempre totes molt aspres.
Quan l'avi va morir jo encara era un nen. Va ser en un accident de trànsit, en un revolt, atropellat a la matinada. Poc després va morir l'oncle Martí en un altre accident, potser també de nit. No recordo gaire res més, ni com va anar; però sé que pel que fa a ella, la mare, les coses varen canviar.
Ja li passarà, deien.
Va posar les imatges de tots tres (la mare, el pare, el germà) sobre una calaixera del dormitori. Eren unes fotografies petites i desiguals encaixades en uns marcs lletjos, malgirbats. A partir d'aquell moment, de tant en tant, el meu pare o jo mateix la trobàvem allà peuplantada, mirant-se-les, fent que no amb el cap i fregant-se les mans mentre remugava amb un fil de veu.


* la imatge és un dibuix cedit
per Marialamar

05 de gener 2010

Petits candaus

Hi ha a Girona un pont del qual jo sabia, perquè un antic amic vivia sobre una de les ribes i perdia llargues estones a la balconada, que les parelles que hi passaven, quan arribaven a la meitat del trajecte i sota un petit arc prim i metàl·lic que el corona, solien aturar-se a fer-s'hi petons.
El pont dibuixa una sola volada llarga i sense pilones que té quelcom d'agosarat, i du tres noms, un de popular i dos d'oficials, el darrer dels quals esmenta una princesa. Anys enrere jo caminava sovint per aquest pont i normalment ho feia sol.
L'altra nit el vaig tornar a travessar després de força temps de no fer-ho, però aquest cop no anava sol. Arribant a la meitat, ens vàrem aturar. Era de nit i havia plogut, feia fred. Vam mirar cap amunt i quan ho vam fer cap avall vam poder veure i comptar una desena de petits candaus, col·locats a diferents alçades a les baranes, cadascun d'ells amb dos noms o inicials o àlies escrits, tots els candaus penjats i fermats sobre el metall rovellat, les claus absents, potser llençades a l'aigua i perdudes així per sempre.