05 de juny 2008

Les dones i els nens (I)


El divendres a la tarda vaig passar una llarga estona assegut en una taula, a la Rambla, tot fent un cafè amb un conegut. Mentre xerràvem, anaven passant un munt de parelles joves que empenyien cotxets. Nadons, pares i mares desfilaven, infinits, repetint-se amb una monotonia implacable, fins que (oh, si, misteris de l'associació d'idees) em va acabar venint a la memòria una seqüència d'una pel·lícula d'en François Truffaut (L'homme qui aimait les femmes): el protagonista, passats de llarg els quaranta i solter, segueix una noieta pel carrer fins que veu com ella deixa un anunci en un tauler. Espera que ella marxi, s'acosta i el llegeix: la noia s'ofereix com a cangur. El bon home busca tot seguit una cabina telefònica i truca la noieta per contractar-la. El vespre ella pica a la porta i ell la fa passar, neguitós. Quan ella pregunta pel nen ell fuig d'estudi, li explica que està dormint i li ofereix alguna cosa per beure. Quan l'home se'n va cap a la cuina, la cangur entra a l'habitació, aparta la manta, i se n'adona que el suposat nadó és en realitat un ninot. Davant les preguntes indignades de la noia, el nostre heroi dubta, fins que finalment aixeca la mirada i li contesta: 'El nen sóc jo'.

5 comentaris:

Female ha dit...

Aquesta peli l'he vist, me la va deixar un nen que estimo dolçament.

César Galiano Royo ha dit...

Ten cuidao, Kaskus. Eso de tener tanta vida interior puede llevarte a la cárcel.

Kasku ha dit...

Female: Tal i com deia aquell hippy antic `deixeu que els nens s'acostin a mi`.
César: ¿No habíamos quedado que `la cárcel está aquí`?

Female ha dit...

Kaskus, nen (jaja C�sar me encanta esa peque�a modificaci�n que pluraliza!): ja ho faig!

César Galiano Royo ha dit...

Al Kaskus lo que es del Kaskus y Adiós... Hasta luego.

Publica un comentari a l'entrada