27 de juny 2008

"But, who lives?"

Blade Runner (1982, Ridley Scott)

Aquests darrers dies sembla que m'encalcin fantasmes. Al meu voltant s'acumulen les notícies: s'ha mort tal, s'ha mort qual, saps qui s'ha mort?, t'en recordes de x? Doncs es va morir. Etcètera.
No sé pas què puc -podem- dir davant d'això. Només frases del tipus 'no som res', o 'pobret/a, tan jove'.
Perquè, al capdavall, qui és que viu?

21 de juny 2008

Quan et fas gran, per sort

Vaig néixer l’any 1965, en una ciutat anomenada Gerona. A casa meva, en canvi, li’n dèiem Girona. Llavors era una ciutat petita i descolorida, no com ara. Allà vaig anar a l’escola: entre 1971 i 1979, vaig cursar l’ EGB (Enseñanza General Básica), segons disposaven els plans educatius de l’època. Els primers anys vàrem aprendre, els altres nens i jo, moltes coses: a sumar i a restar, a multiplicar i, finalment, a dividir.
També em varen ensenyar a llegir i a escriure. Recordo la fascinació que em produïa, els primers dies –de fet encara em dura, hi ha coses que un no supera mai-, agafar el llapis i començar a dibuixar aquells estranys signes sobre el paper. Resultava, segons ens va dir la senyoreta, que aquells gargots eren lletres, i que les lletres ajuntades formaven les paraules, les mateixes coses que ens dèiem als uns als altres. Hi havia, doncs, el llenguatge parlat i el que es dibuixava, que es corresponien.
Bé, es corresponien, si, però segons com ho miressis no. Era doblement estrany, tot plegat. Per exemple, quan a casa parlava amb la mare, per tal de cridar-li l’atenció li deia: –Mare, mare! Saps què hem fet avui a l’escola?, mentre que al paper, si ho volia escriure, no era ben bé igual, al final quedava una cosa com: -¡Madre, madre! ¿Sabes qué hemos hecho hoy en la escuela? Era força curiós: era una manera una mica diferent, però tampoc del tot. L’havies de fer servir sovint a l’hora de parlar, també: durant la classe, quan la senyoreta ens explicava alguna cosa, ho explicava així. Si et preguntava, li contestaves igualment d’aquesta forma.
I també ho fèiem així amb aquells nois (n’hi havia 6 o 7, a la classe) que no sabien dir mare, ni cadira, ni res, i en canvi deien sempre madre, silla i així tot. A aquests nois els dèiem els castellans; algun cop també els dèiem d’altres maneres, però no gaire sovint, perquè alguns s’enfadaven i de vegades hi havia raons, i fins i tot pinyes i, ostres, tampoc no valia la pena perquè eren companys de classe igual que els demés, en fi, tot plegat eren collonades, burrades de quan ets petit.
Són aquella mena de qüestions a les quals, quan et fas gran, per sort, acabes traient importància.

17 de juny 2008

Les dones i els nens (i III)

Havia caigut la tarda, i el conegut i jo vàrem anar fent via. Travessarem el centre. Barrejats amb els que tornaven, tots plegats enfilàvem els respectius trajectes diaris cap a casa, cap a la rendició i el balanç. Caminar en silenci resulta una mica complicat, sobretot per a dos homes joves o ja no tant i a sobre solters, i ara un, ara l’altre, llançàvem alguna frase desfilada, i així bastíem un simulacre decorós de conversa. Vàrem arribar d’aquesta manera a algunes conclusions terribles, però ara no és moment de parlar-ne. Ara és precís admetre que aquest és ja el tercer escrit de la petita i obtusa trilogia que vaig, en mal moment, tenir la gosadia de creure que havia de, o podia escriure, i no només escriure sinó mostrar, i que vaig, irreflexiu com sóc, titular Les dones i els nens. Cal també adonar-se que a hores d’ara encara no n’he pas parlat de dones. Només de nens. Hi han hagut nens, homes i homes que són nens i nens que no podran, ja s’hi poden esforçar, ser mai homes. I les dones, què? Les dones, que són, avui en dia és una mica perillós dir-ho, les nostres mares? Ja se sap. Però tampoc no es pot negar que és molt arriscat, irresponsable a gran escala i de cap manera tolerable permetre’s pensar que algun dia anirem de la mà d’un nen. No veig pas com podríem deixar de ser l’infant que de fet sempre som, només per passar a ser (ja seria hora, companys, s’atreveixen alguns a dir) un pare, la única alternativa que ens deixen: arribar a l’escaló següent, esdevenir el progenitor discret que passeja el cotxet i que comprova, atònit, com la seva dona ja no és la seva dona sinó la mare del seu fill, o filla: un nadó. Un nen que, en el millor dels casos, no faria sinó repetir el mateix sorprenent camí esgotador i implacable que ens porta al balanç i a la rendició, que tan sols ens confirmaria el que ja sabem però ens passem tota la estona provant d’amagar sota la catifa. I al qual, si per alguna estranya casualitat o audàcia ens atrevíssim algun dia a mirar a la cara, potser ja no reconeixeríem. O, encara pitjor, reconeixeríem a l’instant.

11 de juny 2008

Les dones i els nens (II)

Anava passant l’estona. El conegut i jo, un cop esgotats els temes de conversa, contemplàvem la desfilada de passavolants, integrada en gran part per parelles joves amb cotxet, amb nen.
Nens de tots colors, amb cabells de tots colors, sense cabell, amb roba de tota mena, guarnits a botigues cares o malgirbats, alguns anaven bruts. Nens prims i nens gruixuts, nens ploraners o endormiscats, torracollons, una orgia de nens gironins, encisadors, nens lletjos i nens hipnòtics. Diversos com eren, una cosa, però, els unia: es comportaven, sense excepció, de forma estúpida i egocèntrica: s’emprenyaven per petiteses, s’excitaven amb collonades, els objectes els queien de les mans, cridaven o s’irritaven per no res. No tenien cap comprensió de les coses. I no eren els únics: hi havia, també, els pares.
Els homes. La majoria d’ells tenien alguna cosa malaltissa en les seves actituds. N’hi havia que empenyien el cotxet amb un ànsia estranya, diligents, amb el cap baix, com si volguessin acabar aviat amb una tasca molesta. D’altres exhibien un somriure fix, que contrastava amb l’expressió buida dels ulls. Un que em va passar jut pel costat mirava al seu voltant com si tot li provoqués espant. Alguns no podien dissimular un cert posat de víctima d’una estafa, o d’una broma imperdonable.
El cambrer havia començat a recollir; s’enduia, una a una, les taules cap a l’interior i aprofitava per fer tot l’escàndol que podia. I ara què?, -li vaig dir al conegut, que es va encongir dins la cadira i va sospirar.
Una de les parelles amb cotxet es va aturar davant nostre, i la dona es va posar a eixugar-li la boca al nen, que havia vessat el gelat sobre el jerseiet. El pare s’ho mirava, amb les mans sobre el manillar del cotxet, emmurriat. Semblava com si reprimís un udol.

05 de juny 2008

Les dones i els nens (I)


El divendres a la tarda vaig passar una llarga estona assegut en una taula, a la Rambla, tot fent un cafè amb un conegut. Mentre xerràvem, anaven passant un munt de parelles joves que empenyien cotxets. Nadons, pares i mares desfilaven, infinits, repetint-se amb una monotonia implacable, fins que (oh, si, misteris de l'associació d'idees) em va acabar venint a la memòria una seqüència d'una pel·lícula d'en François Truffaut (L'homme qui aimait les femmes): el protagonista, passats de llarg els quaranta i solter, segueix una noieta pel carrer fins que veu com ella deixa un anunci en un tauler. Espera que ella marxi, s'acosta i el llegeix: la noia s'ofereix com a cangur. El bon home busca tot seguit una cabina telefònica i truca la noieta per contractar-la. El vespre ella pica a la porta i ell la fa passar, neguitós. Quan ella pregunta pel nen ell fuig d'estudi, li explica que està dormint i li ofereix alguna cosa per beure. Quan l'home se'n va cap a la cuina, la cangur entra a l'habitació, aparta la manta, i se n'adona que el suposat nadó és en realitat un ninot. Davant les preguntes indignades de la noia, el nostre heroi dubta, fins que finalment aixeca la mirada i li contesta: 'El nen sóc jo'.