el blog d'en Kasku

Amb un home així

2012-01-02T21:11:00.002+01:00

Ah, ¿què es pot fer amb un home així? ¿Què es pot fer? Com es pot convèncer el seu ull perquè no busqui entre la multitud la galta amb acne, la mà malalta; com se li pot ensenyar a reaccionar davant la inestimable grandesa del gènere humà, la crua bellesa superficial de la vida; ¿com se'l pot obligar a posar el dit en les obstinades veritats davant les quals la por i l'horror són impotents? Aquell matí el mar era irisat i fosc. La meva dona i la meva germana nedaven -la Diana i la Helen-, i vaig veure els seus caps descoberts, negre i daurat en l'aigua fosca. Les vaig veure sortir i vaig veure que anaven nues, sense pudor, boniques, i plenes de gràcia, i vaig contemplar com les dones nues sortien del mar.

John Cheever
Adéu, germà

Tempo è dolore

2011-08-25T20:26:00.002+02:00

'Tempo è dolore', que deia aquell, ni idea de qui era aquell.

Empenyo els dies amb esforç, confiant que qui dies passa, etc, i que n'arribaran de millors, de dies, i una mica avergonyit; perquè si alguna cosa he après és que tots i cadascú de nosaltres tenim el nostre, de dolor, i que el meu no serà mai més intens o important que el d'algú altre, excepte perquè és el meu i el sento jo; perquè sé que tinc i tindré plaers i dolçors que molts no han tingut ni tindran mai; perquè sé també que hi ha algú, aquí i allà, que pensa en mi i es preocupa, i vol que el meu dolor sigui petit o fins i tot que no sigui, la qual cosa no pot dir tothom; perquè jo mateix veig que les meves cabòries són cabòries de pijo i que això és la cosa més trista que es pot dir de les cabòries de ningú.

Segueixo escoltant la cançó, i lamentant-me: lamentablement.

Ara mateix i nua

2011-08-15T14:40:00.004+02:00

Bicicleta per segon dia consecutiu. L'angoixa apaivagada. Sol a la pell, suor. Vi blanc, tabac, l'arròs bull. Ara mateix et voldria aquí, nua.

La font del dolor i de l'alegria

2011-05-09T14:41:00.015+02:00

Pot ploure i pot haver-hi tempesta, no depèn d'això, sovint pot apoderar-se de tu una petita alegria en un dia de pluja i fer-te embogir de felicitat. Llavors et poses a mirar al teu voltant mentre rius en silenci. En què penses? En el vidre transparent d'una finestra, en un raig de sol en aquest vidre, en la visió d'un petit rierol i tal vegada en una franja blava de cel. No té per què ser més que això.

Altres vegades ni tan sols les vivències extraordinàries aconsegueixen treure't d'un estat d'ànim apàtic i anodí: pots estar-te assegut al mig del ball indiferent i fred, perquè és el teu propi interior allò que constitueix la font del dolor i de la alegria.

Knut Hamsun
Pan

Roques

2011-04-05T13:13:00.003+02:00

Todo el castillo se hallaba en las rocas. La roca lo había parido y lo mantuvo durante varios siglos en su seno. Ahora la roca vuelve a ser la roca. Vuelve a crecer. Se renueva y cubre las formas del castillo. La gente aún vive en sus entrañas. Les Baux tiene una población de trescientas almas. De ellas, cien habitan las ruinas. Los niños nacen y se crían entre piedras feroces y monumentos históricos. Los jóvenes enamorados caminan al atardecer por las cavernas. Se abrazan sobre la creta. Engendran en tumbas vacías.

Joseph Roth
Las ciudades blancas

Decentment

2011-01-31T17:05:00.003+01:00

Es necessita ésser molt elegant i molt ben construït per resistir, decentment, la vagància. És un estat que us arrassa l'esperit i la voluntat. Totes les il·lusions hi naufraguen i el volum d'aquest naufragi és proporcional al gruix de les il·lusions i de la sensibilitat que hom havia, de jove, presentat.

Josep Pla
Nocturn de primavera

Res millor

2011-01-27T11:21:00.007+01:00

Des de la biologia als instints, no hi ha res més diferent que un home i una dona. És com si fossin espècies completament diferents, però que estan condemnades a viure juntes. Pitjor encara: viuen d'aquesta relació, i viuen per a ajuntar-se als seus semblants. Els homes es comprenen entre si, i les dones també, però, entre els uns i les altres, no aconsegueixen res millor que seduir-se.

JL Pio Abreu
Com tornar-se boig

El nen

2010-12-03T17:23:00.011+01:00

El nen ha vingut avui a visitar-me. Ha sigut al capvespre: s'ha presentat amb l'abric gruixut, i tornava a anar despentinat. Duia els genolls pelats. Hola, ha dit, i després d'això no hem sabut què més dir-nos. Qui sap d'on vé, aquesta vegada, he pensat; no li he pas volgut preguntar. Hem caminat una estona pel mig de les fileres de cotxes aparcats, de les torres d'electricitat, mirant de reüll els grups d'ocells que passaven arran dels arbres, fins que s'ha aturat un moment i s'ha ajupit per cordar-se una sabata. Llavors he aprofitat per encendre un cigarret. Adéu, ha dit quan s'ha tornat a posar dret. Vés amb compte, li he dit jo, però la seva silueta ja es feia petita i començava a confondre's amb les d'altres nens que sortien, en grups, del gran supermercat, tots ells fent escarafalls, rient, carregats amb bosses i cistells de tots els colors i tamanys.

* dibuix de Marialamar

He perdut

2010-11-15T22:23:00.004+01:00

Sé que he perdido tantas cosas que no podría contarlas y que esas perdiciones, ahora, son lo que es mío. Sé que he perdido el amarillo y el negro y pienso en esos imposibles colores como no piensan los que ven. Mi padre ha muerto y está siempre a mi lado. Cuando quiero escandir versos de Swinburne, lo hago, me dicen, con su voz. Sólo el que ha muerto es nuestro, sólo es nuestro lo que perdimos. Illión fue, pero Illión perdura en el hexametro que lo plañe. Israel fue cuando era una antigua nostalgia. Todo poema, con el tiempo, es una elegía. Nuestras son las mujeres que nos dejaron, ya no sujetos a la víspera, que es zozobra, y a las alarmas y terrores de la esperanza. No hay otros paraísos que los paraísos perdidos.

Jorge Luis Borges
Posesión del ayer

El Montgrí

2010-10-18T11:21:00.002+02:00

L'Empordà -l'Alt i el Petit- fa com una roda de carro. El botó d'aquesta roda és la muntanya de Santa Caterina del Montgrí. És una muntanya seca, grisa, amb pampallugues morades i malves que de vegades sembla ratllada pel vol de les perdius. A sobre hi ha un castell de l'època reial, que fa un gran efecte. Des de qualsevol punt de l'Empordà veureu els seus carreus, la roda de carro que formen aquestes terres. Les parets del castell cúbic tanquen unes enormes cisternes. Davant de l'atracció que sento per aquest país, de la fatal tendència de la meva vida a donar voltes a aquesta roda, de vegades penso si el meu esperit no està lligat amb l'aigua freda, fosca, misteriosa, fascinadora, d'aquestes solitàries cisternes.

Josep Pla
Notes disperses

Una set tan gran

2010-10-04T18:15:00.008+02:00

Aquí hi havia un desig difícil de mesurar, una set tan gran que totes les aigües del món s'hi assecaven com una sola gota.

Rainer Maria Rilke

Vida en família

2010-09-20T20:14:00.008+02:00

La vida en família s'assemblava a una pel·lícula, emocionant, insòlita, de vegades avorrida. La vida en família evocava sense parar una història llegida ja feia temps, oblidada, amb passatges obscurs. La vida en família es composava d'esdeveniments, els esdeveniments passaven gairebé cada dia, fins i tot el diumenge. Els esdeveniments que succeïen en família es deien 'vida', una paraula moltes vegades usada i poques entesa. Tots teníem una gran confiança tant en aquesta paraula com en la realitat que aquesta paraula designava. Sempre pensàvem que la vida era encantadora, altres pensaven que la vida era una merda. Tot el que fèiem, a nosaltres ens semblava més bonic que als altres, i això no podíem canviar-ho. Érem una família.

Bora Cosic
El paper de la meva família a la revolució mundial

Desenvolupament

2010-09-02T23:34:00.004+02:00

Les noies es desenvolupen de manera exageradament ràpida, i això els crea desequilibris emotius importants a partir dels vint anys. Els nois segueixen un procés més lent, però més segur, més harmònic, tot i que cal admetre que la majoria no aconsegueixen assolir mai una edat mental superior als vint anys.

Francesc Orteu
Dr. Soler: conflictes avançats de la parella

Alguna cosa millor

2010-08-02T22:08:00.004+02:00

Tremolo, divago. La vida s'alça davant meu com un gegant. El vent s'endu el foli, estic com amb febre. La ploma es trenca, m'entra por. Necessito prendre l'aire, i així refrescar-me i sentir-me més superficial; si no, m'esvaeixo. Que pobre sóc en un mar d'estímuls. Però me n'alegro, doncs penso que només el pobre és capaç de desfer-se de la seva personalitat més immediata per a perdre's en alguna cosa millor, en el vaivé que ens fa joiosos, en el moviment que no cessa, en allò sublim que no deixa de créixer, en l'universal oscilant, en l'inextingible comú que ens sosté, fins que ens donin pau i sepultura.

Robert Walser
Carta d'amistat

Coses que et poden passar a Sardenya o a qualsevol altre lloc

2010-07-21T11:31:00.007+02:00

Que per arribar a l’habitació de l’hotel que t’han donat hagis de travessar un passadís llarg i estret al fons del qual, al costat mateix de la porta, hi ha una imatge d’un sant crist els ulls del qual tenen una expressió insofrible d’estar-te perdonant tots els teus pecats.

Que hagis arribat buscant calor, descans, platja i solitud i al cap de vint-i-quatre hores estiguis renegant de la temperatura, avorrit de no tenir res a fer, de veure gent passant amunt i avall en banyador i de no tenir amb qui parlar.
Que el segon dia descobreixis al passeig marítim una atracció infantil que consisteix en què els nens donen voltes i voltes en petits cotxes en un circuit, xocant i provant d’avançar-se entre ells sense parar, fins que el cotxet se’ls para perquè s’ha acabat el temps, moment en el qual un empleat agafa el vehicle, amb el nen o nena encara a dins, i l’arracona per tal que no entorpeixi els altres, a l’espera que el pare o mare corresponent faci entendre al petit que la cosa s’ha acabat.
Que el tercer dia agafis un vaixell que et du a l’altra banda de la badia, on camines una estona enmig del grup dins d’unes grutes força impressionants, tot estalactites, estalagmites i humitat, fins que surts de nou a la superfície i, veient unes escales interessants que duen a un camí de ronda que segueix la costa, comences a pujar-les perquè la vista és cada cop més magnífica, fins que mirant cap a baix veus que el teu vaixell se’n va i penses per un instant que això vol dir que et quedaràs per sempre en aquest racó perdut enmig del mar, passejant sense objecte i posant-te implacablement moreno i alimentant-te d’herbes i llangardaixos, fins que reacciones i entens que hauràs d’esperar una hora fins que arribi el proper vaixell i mitja hora més per a que et dugui de retorn a la ciutat, o sigui que avui dinaràs tard, i decideixes asseure’t en un pedra, amb el sol del migdia caient-te a plom sobre l’espatlla, i fer-te un cigarret.
Que el quart dia, al final del dia, t’hagis estirat i hagis fet el gos i l’ànec en un total de tres platges diferents, en la companyia anònima d’altres turistes: italians de la península, espanyols, catalans, francesos, alemanys, anglesos i qui sap si algun altre gironí. Jo per si de cas vaig parlant en anglès a tothom tota l’estona, però els cambrers dels restaurants, molt bregats, quan deixen el plat a taula em diuen sempre 'bon appétit'.
Que el cinquè dia et trobis en un bar escoltant com dues valencianes s’expliquen l’una a l’altra que han vingut a l’illa buscant tranquil·litat i repòs però que fins ara no han trobat ni una cosa ni l’altra, i que mentre van argumentant perquè, pensis que de fet no en volien pas, de repòs i tranquil·litat, i que a continuació t’esforcis a no pensar què és el que en realitat esperaven trobar-hi, a l’illa.
Que el sisè dia, que és el teu darrer dia a l’illa, en el transcurs d’una sola hora tres turistes diferents et parin pel carrer i comencin a preguntar-te on és tal o qual cosa, prenent-te per un nadiu.

Soroll i resistència

2010-06-22T13:37:00.004+02:00

La quantitat de soroll que un pot aguantar sense que li molesti està en proporció inversa a la seva capacitat mental.

Arthur Schopenhauer

Realitats i somnis

2010-06-15T23:36:00.004+02:00

Sempre he somiat amb passió, però amb els sentits desperts. Mai he confós el somni amb la realitat. No obstant això, sóc capaç d'endinsar-me en les profunditats del somni fins al punt d'experimentar una segona realitat.

Joseph Roth
Les ciutats blanques

Falta cor

2010-06-11T02:49:00.005+02:00

Sempre m'ha faltat cor. Des que sóc capaç de pensar, penso sense pietat.

Joseph Roth
Les ciutats blanques

Però així, on vares dormir el diumenge a la nit?

2010-06-08T12:15:00.003+02:00

En un bar, dos fan un cafè.
-Però així, on vares dormir el diumenge a la nit?

-Ostres. Aquesta és una pregunta que a hores d’ara no estic en condicions de contestar, però tractant-se de tu, faré un esforç, company. Aquí va: la cosa va ser que, allà cap a dos quarts de vuit del vespre del referit dia, diumenge, després de passar-me gran part de la jornada (per no dir tota) en posició horitzontal (però sense companyia), em vaig trobar en la penosa situació de no tenir ja més tabac a casa. Sé que tu pots comprendre l’angoixa creixent que s’apodera d’un fumador en aquests casos. Així que em vaig guarnir mínimament per a l’ocasió (samarreta sense taques d’oli, pantalons llargs) i vaig procedir a baixar al carrer, disposat a arribar-me al restaurant que hi ha a la cantonada i aprovisionar-me convenientment d’una bona quantitat de droga legal: res, tres o quatre paquets. I fins aquí puc parlar: tan bon punt vaig travessar la plaça de sota casa meva va aparèixer a l’horitzó una llum encegadora que, valgui’m la redundància, em va encegar. Quan vaig alçar la vista, el vaig veure: un estranyíssim aparell volador, una mena de zeppelin de la mida del Camp Nou (no exagero, i potser em quedo curt) es trobava suspès a l’aire just a sobre meu. Amarat de pànic, vaig provar de fugir. Va ser en va. Recordo ara fugisserament unes escales metàl•liques (de color fúcsia), uns rostres estranys (de color verd), uns cossos encara més estranys però no per això del tot desagradables (o això em va semblar, no vaig tenir massa temps per fixar-m’hi), unes pantalles que feien pampallugues, uns cables que penjaven per tot arreu, una llitera enorme i molt acollidora on em van estirar, una són terrible que em va vèncer... i res més. Quan em vaig despertar ja era el dilluns al matí, jo anava en bicicleta cap a la feina i tot semblava normal. Em vaig aturar i vaig fer una, dues trucades; els que van respondre ho van fer en un to una mica sorneguer, i em varen preguntar si tot anava bé. I si, tot anava bé, vaig respondre jo. Bé, de fet, en tornar a pedalar, vaig notar unes petites molèsties o irritacions que, mira, de fet no eren res, perquè varen desaparèixer aquell mateix vespre, tan bon punt vaig arribar a casa i vaig localitzar una crema hidratant que ja fa temps em varen recomanar i que sempre tinc a mà, previsor que és un.

-Déu n'hi do. Escolta, em dónes un cigarret?
-Té.

El rostre i les músiques

2010-06-06T18:34:00.006+02:00

Escolto la Suite n. 1 de violoncel de JS Bach. Toca l'instrument Ophélie Gaillard: em sembla una música dolça, ensimismada, on hi ha pauses i paciències, travessada per l'amor i també la lucidesa.

Quan acaba, la torno a posar sencera, però ara qui toca és Pau Casals: en surt foscor i passió, el so es recargola aspre i exasperat com un dolor imperiós, necessitat de manifestar-se.

Apago l'aparell i miro les caràtules, els rostres, durant una estona.

Tot amor lluita

2010-06-03T19:46:00.005+02:00

Tot amor es debat per concretar-se, però en el moment del triomf es topa amb la seva derrota última. Tot amor lluita per sepultar les fonts de la seva precarietat i incertesa, però si ho aconsegueix, aviat comença a pansir-se, i desapareix. Eros està posseït per l'espectre de Tànatos, que cap encanteri màgic no pot exorcitzar.

Zygmunt Bauman
Amor líquid

Mai no estàs trist

2010-05-29T11:38:00.006+02:00

- Mai no estàs trist?
- No, perquè una cosa em consola sempre d'una altra.

Agota Kristof
La prova

* foto d'Albert Sánchez

Treballs i penes

2010-05-25T07:56:00.004+02:00

De vegades camino errant en la boira i en mil vacil·lacions i confusions, i sovint em sento miserablement abandonat. Però penso que és bonic lluitar. Un home no se sent orgullós de les alegries i del plaer. En el fons l'únic que dóna orgull i alegria a l'esperit són els esforços superats amb bravura i els patiments suportats amb paciència.

Robert Walser
El passeig

Àngel

2010-05-21T18:51:00.003+02:00

No m'agradaria ser aquell a qui he convertit en àngel.

Robert Walser
L'àngel

De com la dona del nas punxegut i el Gran Home parlen i no s'entenen, potser perquè de fet, i segurament per sort, no arriben ni a parlar

2010-05-17T11:17:00.007+02:00

dibuix de Marialamar

Un matí de primavera (o potser hauria de dir un molt bonic matí de primavera, o potser ho hauria de deixar en un matí, així, tal qual i a seques, no fos cas que embrutíssim i emmascaréssim i final i fatalment confonguéssim el sentit central i últim de la narració només de començar-la), així doncs un matí, deia, la noia es va llevar i va manifestar que estava contenta i que no necessitava argumentar a ningú el perquè de la seva situació de acontentament o benestar o felicitat puntual i momentània, sens dubte fugissera com són sempre les situacions felices, tal i com ella i jo i algun altre, fins i tot potser el lector, sabem tant bé.

- Que bé -va dir la noia després de pujar la persiana i comprovar que el cel estava, per fi, net i ben blau tot i que encara era força d'hora-. Quin matí més bonic farà -va afegir-. Avui estic contenta -va dir finalment, i aquestes varen ser les seves últimes paraules, s'entén que les últimes que va verbalitzar en veu alta i que conformen la manifestació o declaració a la que em referia al principi, no sé si el lector ho recordarà ja a aquestes alçades, sé que divago i que l'escrit se m'està anant de les mans, així que aturem-ho i fotem-li ja amb el que ve a continuació.

El que ve a continuació és aclarir que la noia o dona en qüestió és la que el lector podrà veure si fa el petit esforç d'aixecar una mica la vista d'aquest barreig de paraules segurament poc encertades, poc lluïdes, i situar-se a la part superior del paper o pantalla, on hi ha un dibuix, molt més agraït i interessant de mirar. La figura que encarna la noia presideix el dibuix, a la seva part superior dreta; això no costa gens de veure, com tampoc que és una noia amb el nas prominent i punxegut; també veiem, per poc que ens hi posem, que a la part inferior hi ha un altre personatge, del qual també ens n'haurem d'ocupar, perquè aquest home que apareix de perfil i amb aquest aspecte una mica inquietant no és un home qualsevol: és el Gran Home -així en majúscules.

- Escolti, senyoreta -va dir llavors el Gran Home-, l'he sentida fa un moment i li he de fer unes consideracions al respecte.

La veu del Gran Home és greu i profunda i va acompanyada sempre dels moviments del dit índex de la seva mà dreta, que és un dit molt mal parit perquè quan qui ens parla el mou simultàniament en la nostre direcció és inevitable que ho acusem i que, tontament, tendim d'immediat a donar-li la raó a qui així parla, o com a mínim a prestar-li atenció i donar crèdit a allò que diu, com si fos el mestre o el pare o la mare o el president d'alguna cosa, així d'infeliços som i serem fins a la fi dels nostres dies.

Si, costa molt deixar d'atendre una veu greu i profunda acompanyada dels moviments adequats d'un dit índex que ens assenyala; cal un cert caràcter per no deixar-se intimidar; cal ser una mica inconscient, tenir certa xuleria; i també penso (però no em feu gaire cas a mi, que em vaig criar mirant per televisió pel·lícules d'en John Wayne), crec, deia, que potser cal, abans, haver hagut de suportar-la repetidament aquesta cosa, aquesta veu greu empeltada de ditet bellugadís i posat de persona seriosa, que per cert d'això encara no n'hem parlat, de les persones serioses, però pensant-ho una mica ho deixarem per un altre dia, que l'escrit ja s'allarga i no tenim tota la vida, almenys jo no, ja em sap greu.

La qüestió principal, o almenys la més important de la que jo volia aquí parlar, la més important per a mi, s'entén, que al fi i al cap sóc jo qui escriu això i si no, que ho escrigui algú altre, cony, i ja em perdonareu, la qüestió és, deia, que arribats en aquest punt la noia s'enlaira. Si, si, s'enlaira, tal i com ho sentiu o més ben dit ho llegiu: s'enlaira, sura per sobre de les paraules que el Gran Home es disposa tot just a dir i que per tant encara ha de començar a dir però que la noia del nas punxegut ja s’imagina quines seran, perquè ella sap que el Gran Home, de fet, sempre diu el mateix, sempre està igual, vinga i vinga, dient les mateixes coses serioses i tristes i carregades de seny i de raó i de falta d'amor i interès per la vida, si, si, per la Vida -posem-ho també en majúscules, què carai-, igual com fan sempre i en tota ocasió tots els Grans Homes que hi ha, hi han hagut i hi hauran sempre, és millor que no ens enganyem ni covem esperances en aquest sentit, Grans Homes arreu n'hi haurà, no s'hi pot fer res i és així i ja està.

Si, si: mireu amb atenció un altre cop. Mireu com sura i vola i s'enlaira la noia del nas prominent i perfil difícil; puja tant que ara ja el cap se li separa del cos, i en aquest moment tot el que hi ha al voltant es torna de color carbassa, no!, no és carbassa que és més aviat salmó o sorra o rosa pàl·lid, en tot cas un color molt bonic i també tranquil, d'aquells que relaxen, tant és així que els interioristes sempre te'l recomanen com a color adequat per pintar les parets de ca teva, bé, a mi no perquè molts calers no tinc i per tant tampoc tinc interiorista, una llàstima i una vergonya, què hi farem -pagueu-me'n un i en tindré, no et fot!-. Perquè fa això ara la noia, la dona del nas afilat? Ah, qui ho sap segur...! Qui sap si és perquè la mà del gran home, tan pot ser expressament o per atzar, amenaçava amb agafar-la pel vestit, que és un vestit d'aquells d'abans, d'aquells que duien uns lligams a la part de l'esquena (no n’heu vist? Que no heu vist pel·lícules de cowboys? Westerns, d'època, si, d’aquells que sortia sempre en John Wayne!), i així la noia, que ara ja només li veiem el cap, pot alliberar-se de les paraules fatals que el Gran Home està a punt de pronunciar i que pronunciarà i de fet està ja pronunciant.

La dona de nas original balla i es desplaça per l’espai, embolicada en la seva aura de color carbassa i un aire tranquil i pacient, i sembla ben bé que, tot i ser-ne ben conscient, no li afecta gens el que passa ara a sota seu: mireu, mireu quines taques fosques s'hi han fet ara en aquesta part del dibuix. A l'esquerra, quina negror, que sembla fum negre d'incendi pujant cap al cel; a la dreta també, que ja s'ha enfosquit el vestit que duia la noia (duia i ja no du, perquè la noia ja no hi és ara, a dins del vestit) i fins i tot als cordillets, negres com carbó ja a causa de la proximitat dels dits del Gran Home, tots, l'índex i els altres també, tots els de la mà i vés a saber si els de l'altra mà també, llàstima que això no ho podrem pas acabar de dir en veu alta, perquè no ho veiem. Però ja se sap, és el que passa sempre amb els dibuixos, que per molt bé que es facin només tenen dues dimensions i, per molt que t'hi escarrassis, mai no pots saber amb seguretat què hi ha al darrera del que hi veus dibuixat.

Només plou

2010-05-05T19:41:00.004+02:00

Fa tres dies que plou sobre Girona, amb una tossuderia desmenjada i desesperant. "Quan pararà?" i "Què diuen que farà demà?" han estat les preguntes més freqüents. Aquest migdia ha escampat de cop i he tingut la fortuna de poder fumar-me un cigarret sota el sol. El cel era ben net. Al cap d'una mitja hora ha tornat la llevantada i ara plou i bufa el vent igual que abans, com si no hagués passat el temps des del diumenge a la tarda. La gent parla en veu baixa i torça el gest, com si tingués adolorida alguna part del cos.

Serà molt llarg

2010-05-01T12:25:00.004+02:00

- I què he de fer ara?
- El mateix d'abans. Cal continuar aixecant-se al matí, anar a dormir a la nit, i fer el que sigui necessari per viure.
- Serà molt llarg.
- Potser tota una vida.

Agota Kristof
La prova

No tenim res de res, Arthur!

2010-04-27T22:17:00.008+02:00

Tots hem nascut a Arcàdia, és a dir, entrem en el món plens d'aspiracions a la felicitat i al gaudi i conservem la insensata esperança de realitzar-les, fins que el destí ens atrapa amb rudesa i ens mostra que res és nostre, sinó que tot és seu, ja que no només té un dret indiscutible sobre totes les nostres possessions, sinó també els braços i les cames, els ulls i les orelles, fins sobre el nas enmig de la cara.

Arthur Schopenhauer

Passen els dies com borrissols

2010-04-24T18:16:00.009+02:00

Avui al migdia, cap a l'hora de dinar, el meu borrissol ha tornat.

L'he vist més fet, més segur de si mateix, i també una mica més trist. Aquesta vegada no ha vingut sol, i m'ha volgut presentar una seva amiga. Aquesta vegada era jo que no sabia què dir-li, així que els he fet fotos, tres:

Ai senyor, com passen els dies.

-ja tornem a ser-hi-

Xai sentimental

2010-04-17T08:00:00.050+02:00

Apropo els dits i sento l'últim cigarret: i tots els cigarrets són un de sol, el mateix de sempre. Fumo i torno a fumar però el deix que s'obre pas és de cop i volta un altre. Poden haver passat dies, minuts o mesos, això no importa gens, perquè igualment només hi ha una dona, i sempre sembla la mateixa.
Ara voldria poder plorar. Sona la música però estic cansat. La llum del dia es filtra, molesta. Dormiré. M'estalviaré de continuar masegant aquestes imatges fàcils, aquests pensaments equivocats.
Si: sóc un xai sentimental. Almenys ara ho sé i no hi ha res a fer. Dormiré i somiaré. Comprendré una vegada més que tot és mentida. Dormiré, somiaré, reposaré, i més tard, quan torni la vigília, em sentiré agraït.

* dibuix: Marialamar

Viena, Girona

2010-04-10T14:34:00.008+02:00

"(...) i pensava mentre corria que aquella ciutat per la que corria, per espantosa que la trobi sempre, és per a mi, però, la millor de les ciutats, aquesta Viena odiada, sempre odiada per mi, era una altra vegada de cop i volta per a mi estimada, la meva estimada Viena, i que aquelles gents que sempre he odiat i que odio i que sempre odiaré són però les millors gents, que les odio, però són commovedores, que odio Viena i, tanmateix, és commovedora, que maleeixo aquestes gents i, en canvi, he d'estimar-les i que odio aquesta Viena i, no obstant, he d'estimar-la i pensava, mentre corria ja pel centre de la ciutat, que aquesta ciutat és, però, la meva ciutat i sempre serà la meva ciutat i que aquestes gents són les meves gents i sempre seran les meves gents i corria i corria i pensava (...)"

Thomas Bernhard
Tala

Un borrissol que parla

2010-04-08T20:15:00.005+02:00

Fa un moment, mentre acabava de dinar, un borrissol gris s'ha enfilat a la taula i ha començat a parlar-me.

-ja tornem a ser-hi-

Silenci, si us plau

2010-04-02T12:52:00.000+02:00

Després d'haver xerrotejat durant hores, sentir-se envaït pel buit. Pel buit i per la vergonya. ¿No és indecent exposar els nostres secrets, divulgar el nostre ésser mateix, contar i contar-se, quan els moments més plens de la nostra vida els hem conegut durant el silenci, durant la percepció del silenci?

E.M Cioran
Aquest maleït jo

Antoine Doinel

2010-03-27T12:23:00.014+01:00

Ahir em varen regalar una foto: vaig arribar al bar, una mica esverat o pensant en massa coses alhora i, sense ni adonar-me'n, ja la tenia a les mans.

El conec aquest nen. És el mateix que m'acompanya i persegueix a través dels anys. Aquest nen i jo sempre arribem a la mateixa platja deserta.

Les dones i el món

2010-03-23T11:26:00.004+01:00

És extraordinari comprovar quant lluny de la realitat poden situar-se les dones. Viuen en un món propi, i mai ha existit ni podrà existir res de semblant. És massa bell; si calgués posar-lo en peus s'esfondraria abans del primer crepuscle.

Joseph Conrad
El cor de les tenebres

* foto: Albert Sánchez

I ara què?

2010-03-16T01:31:00.008+01:00

Avarat al centre del llac salat de mi mateix: la barca grinyola.

Els carrers insensats

2010-03-08T12:45:00.005+01:00

Els carrers
que tantes nits
he caminat:
passos estranys,
aspres lliçons
que he tastat.

Els crims
que molts diuen
he comès:
tristos viaranys,
absurdes foscors
que he causat.

Tots aquests són,
ara mateix,
uns mons perduts,
ensorrats.

I ara a les mans
tan sols hi tinc
orgulls tossuts,
insensats.

* foto: Jordi Renart

Tot passa avall

2010-03-01T11:01:00.002+01:00

Dels Mèdici tot ha passat: domini, fast, supèrbia i victòries; aquells que durant tres-cents anys van omplir amb el seu nom Itàlia i Europa, reposen en el nostre Sant Llorenç, o a baix, a l'ombra pobra de la cripta, sota polsosos rectangles de marbre, o en la severa gràcia brunelleschiana de la basílica, o sota les misterioses i doloroses figures modelades per Michelangelo, o en aquella solemne, dramàtica, gegantina capella on les pedres fosques, entre sang i verd, semblen una geomètrica putrefacció mineral que vulgui recordar al mateix temps la mort i l'eternitat.
Tot ha passat i desaparegut al voltant d'ells: el so de les batalles, la bellesa de les dones, la música de les festes, l'adulatori encens dels cortesans i fins i tot la verinosa injustícia dels parcials. Però només una glòria ha estat lligada al seu nom i fa que no tots els seus morts estiguin veritablement morts: la passió de tots els Mèdici, fins i tot dels pitjors, per la filosofia i per la poesia, per tot art i per tota ciència, per tot el que constitueix la més alta activitat i la més segura honra d'esperit, el més gran i el més durador orgull del gènere humà.

Guiovanni Papini
Discurs per a la inauguració de l'Exposició Medicea (Florència 1939)

Venjança

2010-02-20T11:57:00.004+01:00

La vida es venjava de mi, i la venjança consistia només en tornar, res més. Tot cas de bogeria és que alguna cosa ha tornat. Els posseïts, a ells no els posseeix el que arriba, sinó el que torna. De vegades, la vida torna.

Clarice Lispector
La passió segons G.H.

Porcs

2010-02-18T08:25:00.000+01:00

Llegit en un paper: (...) el matadero pide cerdos, no porque le falten, sino porque teme que puedan llegar a faltar o, más probablemente, porque necesita matar todo lo que pueda para cubrir costes fijos y aprovechar ahora su margen. A veces, no hace falta que falten cerdos para que el matadero los eche en falta...

El tedi, la monotonia

2010-02-11T16:00:00.003+01:00

Ah, llavors per això havia sentit jo sempre una mena d'amor pel tedi. I un continu odi.

Perquè el tedi és insípid i s'assembla a la cosa mateixa. I no havia estat prou gran: només els grans estimen la monotonia.

Clarice Lispector

La Passió segons G.H.

Vestimentes

2010-01-30T12:00:00.004+01:00

Pablo Picasso - 1906

"M'agrada això de cordar-me el davantal", va dir ella tot somrient.

"Doncs a mi m'agrada -va dir ell- posar-me una camisa vella, recosida i passada de moda que va ser del meu pare: així recordo que vinc d'una família molt humil.

I de vegades duc un barret de copa, per tal que els altres puguin burlar-se de mi pel carrer: així m'abaixo els fums i faig que riguin, i que oblidin durant una estona la infelicitat que arrosseguen.

També hi ha dies, pocs, que vaig despullat: llavors, per un moment, imagino que sé qui sóc."

Lluny, en el record

2010-01-18T06:22:00.013+01:00

És fascinant veure quant lluny en el record podem arribar a situar la infantesa. Però el nen sempre és molt a prop, ens fa companyia, la majoria dels casos sense que ens n'adonem i encara més quan el neguem, o quan provem de matar-lo.
Incrustat en el present (això tan mentider que tothom ens diu que ens hem de creure), el món propi del nen que vàrem ser resta intacte, i ens persegueix des de dins de nosaltres mateixos.

Fotografies

2010-01-11T06:51:00.013+01:00

Epíleg de Llenguatge

Abans de l'època dels dinars, l'avi Pep s'havia vist més d'una vegada amb la seva dona i els seus dos fills: l'àvia Pilar, l'oncle Martí i la meva mare. Es veu que algunes d'aquestes trobades havien estat casuals i sempre totes molt aspres.
Quan l'avi va morir jo encara era un nen. Va ser en un accident de trànsit, en un revolt, atropellat a la matinada. Poc després va morir l'oncle Martí en un altre accident, potser també de nit. No recordo gaire res més, ni com va anar; però sé que pel que fa a ella, la mare, les coses varen canviar.
Ja li passarà, deien.
Va posar les imatges de tots tres (la mare, el pare, el germà) sobre una calaixera del dormitori. Eren unes fotografies petites i desiguals encaixades en uns marcs lletjos, malgirbats. A partir d'aquell moment, de tant en tant, el meu pare o jo mateix la trobàvem allà peuplantada, mirant-se-les, fent que no amb el cap i fregant-se les mans mentre remugava amb un fil de veu.

* la imatge és un dibuix cedit
per Marialamar

Petits candaus

2010-01-05T07:20:00.037+01:00

Hi ha a Girona un pont del qual jo sabia, perquè un antic amic vivia sobre una de les ribes i perdia llargues estones a la balconada, que les parelles que hi passaven, quan arribaven a la meitat del trajecte i sota un petit arc prim i metàl·lic que el corona, solien aturar-se a fer-s'hi petons.

El pont dibuixa una sola volada llarga i sense pilones que té quelcom d'agosarat, i du tres noms, un de popular i dos d'oficials, el darrer dels quals esmenta una princesa. Anys enrere jo caminava sovint per aquest pont i normalment ho feia sol.

L'altra nit el vaig tornar a travessar després de força temps de no fer-ho, però aquest cop no anava sol. Arribant a la meitat, ens vàrem aturar. Era de nit i havia plogut, feia fred. Vam mirar cap amunt i quan ho vam fer cap avall vam poder veure i comptar una desena de petits candaus, col·locats a diferents alçades a les baranes, cadascun d'ells amb dos noms o inicials o àlies escrits, tots els candaus penjats i fermats sobre el metall rovellat, les claus absents, potser llençades a l'aigua i perdudes així per sempre.

Ara i aquí

2009-12-31T13:08:00.015+01:00

Ara tinc 44 anys i encara sóc aquí.

No és un lloc especial, aquí no hi ha res diferent, però m'ha costat una mica de temps i algun esforç arribar-hi. I no el canviaria per cap altre.

video: "Rather be"

Al damunt de la ciutat

2009-12-28T08:33:00.003+01:00

Al damunt de Girona hi ha un cel ennuvolat que no és gris, sinó de colors: blau, blau cel, blau fosc i també una sèrie de blancs que acaben agafant tonalitats taronges i malves.

Un dels núvols és enorme i avança sobrevolant l'hospital en direcció al barri vell; sembla un dirigible, o una nau espacial.

Oasi

2009-12-18T21:46:00.004+01:00

L'oasi que esperem no és al diccionari:

1. Indret de terra fèrtil dins d’un desert on creix la vegetació gràcies a l’existència d’aigües subterrànies, de pous o de surgències.

2. Lloc, període, situació, que és com una excepció enmig del desordre, dels neguits, etc., i que permet un repòs psíquic o físic.

O potser si: la suma d' 1. més 2.

Tren de nit, matí assolellat

2009-12-12T12:48:00.009+01:00

La nit no torna sencera; hi ha llacunes. Un bitllet de cinquanta, un tren perdut, un altre de guanyat, la capital, on hi ha qui m'espera i aquest sol anacrònic, immerescut.

Llenguatge

2009-12-10T10:57:00.007+01:00

Quan la meva mare era encara molt nena, el seu pare, l'avi Pep, va veure clar que la vida de casat no s'avenia amb el seu caràcter, així que va donar-li dues monedes a la seva dona, va tocar les galtes als seus dos fills -en Martí i la Teresa- i va desaparéixer carretera de Salt amunt.
A partir d'aquell moment, l'avi Pep va guanyar-se la vida fent una mica de tot, respirant l'aire llavors ben net i pobre de la muntanya, carregant carros, tallant llenya, caçant bolets, cargols i senglars i amb una bota de vi com a nova companyia.
Al seu torn, la seva dona, l'àvia Pilar, va anar treballant en el que li anava sortint per poder alimentar els dos nens que ràpidament van deixar de ser-ho i es van trobar treballant per alimentar uns altres nens, un dels quals escriu ara això.
Un bon dia l'avi, ja vidu, es va fer massa vell per poder seguir tallant o caçant o fins i tot caminant per la muntanya, i es va trobar de cop i volta dormint en una habitació que el meu oncle Martí i la seva dona van haver de preparar a casa seva amb una certa precipitació, causada per la negativa inexorable de la meva mare a ni tan sols contemplar qualsevol altra possibilitat.
Ara ja no sóc un nen, però recordo amb una claredat estranya la taula parada que, un diumenge de cada dos, la mare omplia de menjar de tota mena després de tancar-se de bon matí a la cuina; puc veure el meu pare assegut a un dels caps de taula i l'avi Pep a l'altre; les meves dues germanes grans i jo mateix asseguts a les bandes de la mateixa taula; veig com la mare va i torna de la cuina a la taula, duent i traient plats sense asseure's en cap ocasió, fins que el dinar s'acaba; com després dels cafès el meu pare se'n va cap al pati, on es quedarà una estona fumant i mirant els rosers; com les meves germanes desapareixen engolides per les seves habitacions o el carrer; puc veure també -i això sempre sóc l'únic que ho veig perquè encara sóc un nen i per tant no ho puc entendre- com la mare, llavors, s'apropa a la taula i seu, ara sí, a la vora de l'avi Pep, el seu pare, i com tots dos comencen a parlar sense mirar-se els ulls, molt fluixet, en el seu propi llenguatge indesxifrable i feréstec.

* la imatge és un dibuix cedit
per Puppe* i Marialamar

Els arbres, els dies

2009-12-06T22:29:00.010+01:00

Ara arribo a casa. Miro els arbres i penso: recordaré aquest dia perquè ha estat emocionant, jovenívol i fugaç, com a mi m'agradaria que fossin sempre els dies, tots els que m'hagin de quedar.

Preguntes

2009-12-01T21:39:00.005+01:00

Si, de vegades les preguntes es desdoblen en noves preguntes. Llavors formen boniques figures, espirals que s'entortolliguen i es nodreixen de si mateixes, fins que sense adonar-te'n ja se t'ha fet de nit i penses que demà serà un altre dia i així vas fent.

Deu per tres: trenta

2009-11-26T00:03:00.008+01:00

Abans d’ahir (a la botiga)

Fa una setmana vaig comprar dos jerseis. La dependenta em va dir que si comprava una altra peça tindria un descompte sobre el total, però com que no m’acabava de decidir va somriure tot fent un gargot a la factura i me l’allargà: si tornava un altre dia a comprar la tercera peça, me’l faria igualment, el descompte. Abans d’ahir vaig anar-hi.
Somriures, més somriures, i jo que compro una camisa molt bonica. Em sembla cara però calculo que el descompte la convertirà en barata. La noia passa el lector i em diu què dec. Li responc una mica brusc. Quan m’ensenya l’etiqueta amb el preu confirmo que m’està aplicant el descompte però només sobre la camisa. Li faig notar amb un somriure als llavis i tot el glaç que puc al ulls –fer això em va costar d’aprendre però ara ho faig prou bé.
Surto pensant: em volien estafar 10 euros però no han pogut.

Ahir (a l’estació)

Ahir vaig tornar en tren a Girona des de Tarragona.
Compro el bitllet a la finestreta, on ensenyo el resguard del d’anada perquè recordo que algú em va dir que fan descompte. Ja a l’andana veig que no me l’han fet, així que torno a la finestreta on el mateix noi que m’ha venut el bitllet m’informa, sense deixar de mirar la pantalla, que ara ja no hi pot fer res. Grapa els dos bitllets, hi fa un gargot i em diu que a Girona m’abonaran la diferència.
Un cop a l’estació de Girona vaig a la taula d’informació, on parlo primer amb una senyora, després amb una segona senyora i finalment amb totes dues alhora, sempre amb un somriure als llavis i tot el glaç que puc al ulls –fer això em va costar d’aprendre però ara em surt força bé.
Surto amb una frase al cap: em volien fotre 10 euros però ho he impedit.

Avui (al restaurant)

Aquest migdia he anat a dinar al restaurant que vaig sempre els dilluns; el menjar és variat, m’agrada el servei -és autoservei- i no és gens car.
A la caixa, pago amb un bitllet. La noia, que està fent vàries coses alhora o això sembla, em torna el canvi. No hi és tot. Li he donat un bitllet de vint i el canvi que em torna és de deu, així que li comento la circumstància amb un somriure als llavis i tot el glaç que puc al ulls -em va costar d’aprendre’n però us asseguro que ara ho faig a la perfecció.
Surto i encenc un cigarret tot rumiant: em volien cardar 10 euros i m’he defensat.

Avui a la nit (a casa)

Aquest vespre he anat al supermercat que tinc davant de casa, on he comprat menjar tenint com a únic criteri el de deixar-me portar pel plaer d’assaborir anticipadament un assortiment de formatges, un vi negre, ja sabeu, aquesta mena d’hedonismes en què diuen que solem caure els qui vivim sols.
No ha estat fins després d’endreçar-ho tot, a la cuina i amb el tiquet a les mans, quan me n’he adonat que la compra havia pujat 30 euros i 6 cèntims.

Tremolors

2009-11-13T18:47:00.009+01:00

El senyor de l'americana té calor. És una americana gruixuda i de les antigues. Sospira i se la treu, i li costa una mica, perquè és un senyor molt vell. Jo m'espero.

A continuació em demana si tenim un llibre. Consulto l'ordinador; li dic que no, que si vol puc encarregar que li portin des de l'altra biblioteca, però trigarà uns dies. Em dóna les gràcies. Em diu que no caldrà. Perquè era fullejar-lo ara, el que volia.

Deixem de mirar-nos però no del tot, ja m'enteneu, així que puc veure com lluita per tornar-se a posar l'americana: fa força i empeny, empeny fins que tot ell tremola, però el braç no entra. No es tracta pas d'ajudar-lo. M'espero. Tot plegat dura uns quants segons que a mi em semblen molts.

Recórrer el territori

2009-11-08T15:14:00.029+01:00

Tot comença quan prens una decisió, compartida i aparentment assenyada, basada en criteris raonables. És una renúncia. Queda la promesa dels dies que vindran.

Llavors t'aixeques de la cadira. Mires i veus el que tens al davant. És un territori que saps que hauràs de recórrer; un espai format de temps, regulat pel calendari i sobretot pel rellotge. No vols encantar-te. Et calces les sabates noves. Agafes embranzida i comences a caminar-lo.
Saps que consisteix en rodejar-se d'activitat. És important no aturar-se gaire sovint, no pensar-s'ho més d'una vegada. Llavors, sense ni adonar-te'n, ja hi ets pel tros: parlar, menjar, moure un braç o una cama, encendre un altre cigarret, dir-li una grolleria al que tens més a prop, i a continuació afalagar-li les orelles al de més enllà. Tornassolar-se, pintar-se de colors diversos. Mirar el mòbil, encendre un altre cigarret o demanar més beure no és mai una mala idea. Abraçar-se al soroll de la vida, ensumar fort i sentir l'olor intensa, sentir l'orgull mític i trist de la prostituta orgullosa de ser-ho, passar d'unes mans a les següents sense un moment de dubte.
De nit, camines pels carrers amb la determinació del soldat innocent. Entres a cases que no coneixies. T'ofereixen un plat de pollastre amb mandonguilles just quan comença a apuntar el dia i te'l menges sabent que no ets digne d'aquest privilegi. Amb el dia ja assentat, t'arrossegues pels mateixos carrers d'abans, amb la tossuderia de qui no sap donar-se per vençut. Arribes a casa. Sents que la campana t'ha salvat. Però tu saps que no n'hi havia cap, de campana. Cap al migdia, et sembla que comences a entendre-hi alguna cosa. Però no. Només són insinuacions. En tot cas, sempre et tens a tu. La solitud et sembla, ara, un altre regal immerescut.
Finalment, jauràs al llit. Cauràs, allà, un cop més, a la trampa més funesta: fer balanç. El faràs. El resultat serà, com sempre, zero. Com que tens un amic que és comptable, penses que quan el vegis li preguntaràs si aquest resultat és bo o dolent, perquè tu, no ho saps. Saps que quan el vegis, no hi pensaràs a preguntar-li.
Després, ja a la cuina, rumiaràs que els espaguetis, que la carn de porc, que el vi blanc... Encendràs un altre cigarret. Posaràs un CD (però sempre és el mateix CD). Tornaràs a mirar el mòbil i et sentiràs absurd. Llavors és quan arribarà la darrera revelació, que de fet és la única: necessites més. Vols més. Engegaràs l'ordinador, miraràs el correu i allà ho tindràs.

Com estàs?

2009-11-01T04:40:00.008+01:00

Al món on jo vaig créixer -un món antic i desaparegut- es tractava d'una pregunta retòrica, de pura cortesia. Tothom responia, sempre, que tot anava bé, amb un automatisme que podia arribar a l'onomatopeia.

Ara no és així. Ara l'altre et pot contestar tranquil·lament que no està bé. Que està fatal. I aprofitant el teu silenci, argumentar-te els motius del seu disgust. I fer-ho llargament, perquè quan és l'interessat qui parla, resulta que la quantitat i magnitud dels patiments, maltractes, decepcions i injustícies suportats no coneix límits.

Les conseqüències són lamentables: la gent es passa mitja vida udolant i l'altra mitja escoltant els udols dels demés.

No sóc pas insensible als problemes aliens, potser més aviat al contrari. Justament per això he eliminat aquesta expressió del meu vocabulari.

Si algú ha d'explicar-me les seves misèries, que s'ho treballi.

El color del cel

2009-10-29T20:45:00.003+01:00

Pero ellos y yo sabemos
que el cielo tiene el color de la infancia muerta.

Alejandra Pizarnik

El sopar

2009-10-24T17:17:00.038+02:00

Vaig arribar sol, en taxi. A l'escala me'n vaig trobar tres, i després un quart. A dins n'hi havia un altre. Al cap de poc en varen arribar dos més i més tard un altre. Quan van dur el menjar, vam seure a taula. Érem nou: vuit i jo. Van passar dues, tres, quatre hores; potser cinc. Vam llevar-nos. Ens vam acomiadar. A baix, al carrer, encara érem jo i vuit més però quan vam pujar al cotxe, només érem quatre, tres i jo. En arribar davant de casa, dins el cotxe en quedàvem dos, un i jo. Vaig pujar a l'ascensor tot sol, vaig entrar. Fumar un cigarret, rentar-me les dents i despullar-me, ho vaig fer tot sol, però un cop al llit vaig veure que érem quatre, jo i tres més i ja m'estava bé però al mateix temps no podia ser. "Això no pot ser" -vaig dir, i llavors un va marxar. "Així que?" -vaig dir a continuació, i els altres dos també varen marxar, però de seguida em va saber greu. Al matí, fent el cafè érem tres, dos i jo. Aquest cop no vaig dir res; en el moment d'apagar el cigarret i llevar-me ja només érem dos, però el que no sabia era que a la cuina n'hi trobaria dos més. No en vaig fer cas. Vaig obrir les finestres i vaig esperar, potser un minut. Ara estava sol. Llavors vaig sortir però, just quan anava a tancar la porta, vaig veure com tres d'ells s'arreceraven contra una calaixera. Vaig tornar a entrar. Ho vaig dir ben alt i fent veu d'enfadat, però sense mirar-los perquè se m'escapava el riure: "Voleu fer el favor?".

A les mans

2009-10-14T20:56:00.009+02:00

Apago el cigarret i em miro les mans: els palmells.
Hi ha durícies.
Semblen buides.
Però si miro amb atenció, si persevero, se m'omplen, apareixen lentament les meves pertinences:
Tinc un cor esparracat i somnàmbul.
Tinc un grapat de gent que m'atabala i em salva.
Tinc una tendència ridícula al monòleg i al discurs.
Tinc una tendència absurda a escoltar en silenci.
Tinc un enyor estèril pel que ha quedat enrere i un desig suïcida pel que queda al davant.
Tinc una fe considerable però sóc infinitament descregut.
Tinc un odi ferotge per la mentida i l'engany.
Tinc una nul·la tolerància al melodrama, la queixa i la recriminació.
Tinc el terror de les veritats dites a boca de canó.
Tinc una fam, brusca i salvatge, de la pell que decideixo estimar.
Tinc l'esperança amarga de la terra, del descans implacable i dolcíssim.

Al vespre

2009-10-14T05:48:00.009+02:00

No vaig trobar ànima vivent. Ja fosquejava. Vaig abraçar-me al silenci de la vida, amb una avidesa inexplicable.

Josep Pla
Contraban

Els seients

2009-10-01T13:25:00.041+02:00

De bon matí, m'enfilo a la trona i m'hi escarxofo. Contemplo els fidels. Instal·lat al meu setial, els faig el regal de la meva sola presència; reparteixo les prebendes; deixo que alguns, els més agosarats, em besin la mà.
Durant la tarda, m'estic assegut al pupitre, amb els llapissos a punt. Escolto amb atenció. Inclinat, escrupolós, prenc els apunts i faig els deures.
Quan arriba el capvespre, recollit a la banqueta, m'espero fins que vénen les notícies. Llavors, amb el cap cot i els ulls closos, escolto les sentències.

Vigilància

2009-09-24T00:33:00.002+02:00

Davant dels miralls sóc tenaç.
Observo carcassa i molla, les examino amb insistència.
Em vigilo amb la mateixa passió amb què d'altres estudien el llenguatge dels animals o la composició de la matèria.

Pistes

2009-09-17T12:19:00.002+02:00

Buscar, als colors de l'asfalt moll de pluja, alguna resposta. Buscar el significat de les olors d'una cuina de casa humil. Buscar extreure qualsevol sentit del contacte d'una pell tèbia i frisosa. Buscar, en el calfred del vi blanc al capvespre, alguna pista.
Processar, calcular, reduir i extrapolar. No trobar res. Sospites i ombres. Insinuacions d'un amor aclaparador, dolor insufrible, pena, i una misericòrdia glacada.

Visites

2009-09-03T01:54:00.001+02:00

No els havia convidat, però han vingut quasi tots: hi ha el borratxo que demanava a les dones que passaven que s'arribessin a la botiga i li duguessin un quinto i un entrepà; també hi ha la botiguera bigotuda, missaire i prematurament vídua que mai no tenia tancat del tot; i el barber que passava per les cases a tallar els cabells a pares i fills; veig el matalasser que apallissava els matalassos a l'aire lliure i al qual els nens tiràvem pedres i cridàvem 'pica llanes, pica llanes!'; no ha faltat el carboner que anava amunt i avall sobre el burro i que s'emmurriava quan la gent parlava d'el burro del carboner; ara passa el de la llibreria, que no acabava mai de dir-te res: 'Tuuuuuuuuuu...'; i allà va el capellà jove que escandalitzava la gent explicant-los que a tots ens arribava l'hora de la mort. Faltes tu, però ja m'hi he acostumat. No em posaré pas trist, avui que tinc tantes visites.

No sempre està clar

2009-08-26T19:56:00.001+02:00

Fa mal dia, avui, pare. Quan m'he llevat tenia mal de cap, i jo no en tinc mai. He begut el cafè i estava amargant. Hi he afegit sucre, però quan més n'hi posava més amarg es tornava. Potser tot plegat sigui un somni. No sempre està clar, saps? Hi ha vegades que em llevo enmig de la nit i no sé si sóc jo el que camina per la casa, o sóc només qui ho somia, o si és el somni d'un altre. No et passa mai a tu? Mira el gos, pare. Està neguitós, però no borda. I la llum està canviant; sembla que es vulgui fer fosc. Aquest matí he vist ocells que volaven en cercles sobre el pati. S'ha girat fred. Tots els rosers s'han marcit. Si, segurament és un somni. És això, veritat? Pare, perquè no em contestes?

Diumenge a la tarda

2009-08-23T20:16:00.001+02:00

La nit regala els seus miratges: pols i cendra. A la tarda assolellada de diumenge, les realitats voleien a tot drap, entren per les finestres obertes.

Cares

2009-08-19T14:47:00.001+02:00

El viatge i la seva nàusea: trens, hotels, carrers, bars, mil cares desconegudes.
Assegut en un bar, espero l'hora de marxar.
Tanco els ulls, apreto les parpelles. Un somriure des de la foscor. Una cara es forma: la que he buscat (sense ànsia, sense pausa) aquests dies, enmig de les altres. No la trobaré. Aquí no, encara no.
M'aixeco, pago i me'n vaig. El viatge continua.

A la deriva

2009-07-27T18:04:00.000+02:00

La llum s'estavella contra el vidre a una velocitat de 300.000 kilòmetres per segon. No hi ha danys. La cambrera prepara mojitos i daikiris amb una determinació feixuga. Què s'ha de fer ara? Hi ha veïns que de nit esmolen el ganivet. Jo, mentrestant, li escric cartes a una nena desconeguda.

Molt petita

2009-06-23T14:24:00.000+02:00

D'un temps ençà, somio molt. Les causes no les sé precisar; tant podria ser el canvi d'orientació del llit -que ara mira cap al Nord- com les calors de juny, o les ampolles de vi blanc que compro cada cop més sovint. Aquesta nit el somni m'ha regalat una gosseta, molt petita, que en el moment de sortir de casa m'ha preguntat on anava i que quan, qui sap si de mala manera, li he dit que el món era un lloc molt gran i llaminer, ha obert uns ulls foscos i humits que encara ara mateix, hores després, em segueixen mirant.

Ser un ànec

2009-06-06T18:39:00.000+02:00

Fan una xerrada sobre blogs, una nena es vol fer el carnet. Tinc un amic que s'ha quedat vidu i quan parlo amb ell veig com els ulls li espurnegen. He dinat amb dos bibliotecaris i ens hem emborratxat una mica. Un error. El Barça ha guanyat tot els tornejos que ha jugat. Ara resta el buit. Voldria només poder lliscar dins d'una dona i oblidar-me de la resta. No sé, darrerament compro moltes ampolles de vi blanc, de chardonnay. Ahir vaig estar al parc mirant com els ànecs nedaven. Una vida fantàstica, lliscant sense més preocupacions.

Misèria

2009-04-30T18:21:00.000+02:00

La guerra, les epidèmies, l’atur, el terrorisme, els terratrèmols, els amors fracassats, la desolació de la matèria inert, la solitud, l’enormitat de l’univers, la certesa de la mort, tot això rai.

Que et digui que no li ha vingut la regla, el vent i la pluja i tu sense paraigües, el caixer automàtic que se t’empassa la tarja i no la torna, l’ordinador que no va, les males digestions, l’escalfador i el fluorescent que s’espatllen el mateix dia, el gol del Madrid al minut 93, el dit clos contra la porta que es tanca, l’ampolla plena que s’estavella al terra del menjador, el nen que xiscla i la senyora que no calla, la pedra a la sabata, això és la misèria.

Es fa tard

2009-04-14T11:59:00.000+02:00

Es va fent cada cop més tard i l'autobús que no passa quan les veig acostant-se a poc a poc, fent esses i empenyent-se, rient de vés a saber què. S'asseuen al banc i xerren en el seu llenguatge pobre i enginyós. L'una és prima, du roba ampla i fa un posat encongit. L'altra, grassoneta, esbufega i es posa a mirar el plànol que hi ha al vidre. 'On és Vilarroja?'.
Si, es va fent tard i jo les miro més i més. Segur que se n'adonen. La parada desapareix per moments. Imagino, imagino.

L'autobús arriba amb un grinyol escandalós.
Pugem tots tres. Elles seuen de seguida però jo vaig cap al fons.
L'autobús arranca. Avancem penosament, a batzegades.
L'autobús s'atura fent un brunzit desolador.
Baixo i ressegueixo el lateral fins a la porta davantera. Entre els nous passatgers que pugen les veig. S'estan molt quietes, allà, assegudes i dòcils, esperant.
Abans de continuar em cordo l'abric i em poso els guants, perquè s'ha girat fred i es va fent cada cop més tard.

La polla

2009-03-14T12:38:00.000+01:00

Pujo a l'autobús i m'assec. La frase està escrita a la part posterior del respatller del seient del davant:

La polla de Moha
es grande

No serà tant Moha, penso, però de seguida se m'acut que potser no és en Moha qui ha escrit això. Potser ha estat algú que va tenir alguna experiència amb la seva polla, algun tipus de contacte, ni que fós visual. O que siguin dos els autors, vist el diferent tamany de les dues parts de la frase, encara que els tipus de tinta i de lletra semblen coincidir. En tot cas, què persegueix l'autor? Expressa admiració o és només constatar un fet? Es tracta d'impressionar les lectores? Ara les dones ja no s'impressionen de res. Si canviem la part del cos, el sentit sembla un altre: La cabeza de Moha es grande. La clavícula de Moha es grande. D'altra banda, és realment gran la polla d'en Moha? A partir de quin tamany podem dir que una polla es gran? És important saber que la polla d'en Moha es gran? Qui és en Moha?
L'avorriment és fatal. Quantes coses es diuen per fugir del silenci, per escapar del no res. Coses que no interessen a ningú. Com ara mateix jo, aquí, escrivint aquesta colla de paraules irrellevants. Quina pèrdua de temps. Potser a partir d'ara m'hauria de dedicar a escriure sobre els seients dels autobusos, missatges breus i potents, petites explosions sintàctiques:

La polla d'en Kasku
és molt grossa

Diaris

2009-02-25T12:21:00.000+01:00

Prometo no tornar-ho a fer, però quan els vaig veure caminant tant juntets, tan ben compassats, tan segurs del seu vincle, els vaig seguir fins a la cafeteria i vaig seure a la taula del costat per poder-los contemplar de prop. Ara ja no parlaven. Llegien cadascú el seu diari. Vaig disposar d'alguns minuts per imaginar què els trencaria: podia ser l'avorriment, o l'angúnia, alguna deixadesa per part d'ella, o un sobtat interès il·lícit per part d'ell, o seria algú altre, els fills, potser no hi hauria culpable. Vaig establir així que el pas dels temps els derrotaria. Ja m’aixecava per marxar quan ella va alçar una mà i va dir alguna cosa. Ell li va contestar d'immediat gairebé sense moure's, només torçant una mica les celles. Llavors la roda va girar embogida, el Gran Rellotge va accelerar sense mida. Havien passat trenta anys de cop però jo seguia allà mirant i ells continuaven igual de junts, llegint els seus diaris, parlant-se sense haver-se de mirar, i vaig sentir tendresa i també horror, a parts iguals.

Màquina de begudes calentes

2009-02-09T12:27:00.001+01:00

L'avi Marcel·lí fou un nen petit, silenciós i sense germans, que jugava massa sovint amb les basses i les formigues. A la seva joventut el seu aspecte discret va fer que les dones l’ignoressin i va haver d'acudir massa vegades a les cases de cites. Es va casar als quaranta amb una noieta mel·líflua i de fama incerta que el va abandonar al cap de poc, i va haver de passar massa vespres a les tavernes. Més endavant, la màquina de begudes calentes que hi havia al vestíbul del geriàtric li oferí impensades alegries, des del cafè llarg fins al capuccino, sempre amb doble sucre, que ell, després de proveir-se de totes les monedes que podia, no deixà, tarda rere tarda, de gaudir.

Un dia va aparèixer una furgoneta retolada d’on varen baixar dos homes vestits de blau que varen carregar-hi la màquina i se la van endur sota la mirada monòtona de l'avi Marcel·lí, que es va retirar a la seva habitació. Quan el varen anar a buscar, en veure que no baixava a sopar, el trobaren sobre el llit envoltat d’una gran quantitat de monedes, que ara ja li resultaven del tot inútils.

L'amor

2009-01-29T15:40:00.000+01:00

'N'hi ha uns que són gegantins, amb una gran papada, que fan la seva crida i les femelles acudeixen; d'altra banda hi ha els normalets, i aquests han de seduïr a les femelles regalant flors i fruites.'

* fragment d'entrevista amb el científic holandès Willie Smits, estudiós dels orangutans

Amor als llocs i als fantasmes

2009-01-14T19:00:00.000+01:00

Puc veure el pati apedaçat de l’escola, el jardí salvatge de casa, els camins foscos i insignificants pels quals passava per arribar-hi, o els carrerons humits on vaig viure i que ja no són carrers sinó placetes de colors.
Puc escoltar la veu rogallosa del comptable uruguaià, les exclamacions rialleres de l'empordanès guillat, les queixes cansades de la noieta inflexible, i la cantarella insulsa de la mare mentre rentava la roba.
M’espero. Ara travesso aquells dies, distingeixo els contorns traçats amb ratlles primes, sento les veus amb els seus matisos. Ara tot s’anivella. Tot passa avall. El calendari és mort. Les notícies estan equivocades. Les preguntes es concentren fins que totes són la mateixa: què se n’ha fet?
- Hola. Hola? Hola!

La cua ha desaparegut, la noia de la caixa me mira. S’espera.

Enlluernadora

2009-01-07T16:14:00.000+01:00

Une femme a une émanation de fleur et d’amour.

F.R. de Chateaubriand

La Maria, la noia de gestos àgils i mirada riallera que encara avui recordem perquè tots ens n’havíem acabat, poc o molt, enamorant -ella tenia aquest encant-, aquella doneta enlluernadora, va prendre, el dia que complia els divuit anys, una decisió.

Va posant seny, va pensar la seva mare quan, al capvespre, ella li va haver explicat. La mare no va poder esperar i aquella mateixa nit li va comunicar al seu marit, que no hi va posar cap objecció, sempre i quan la intervenció es dugués a terme a una clínica bona.

Tot va anar bé, i a partir de llavors les mirades de la Maria van tenir un color més pàl·lid i els seus gestos un aire més discret.

Lluny

2008-12-15T17:15:00.001+01:00

Estar-se una setmana sense haver de treballar permet lliurar-se a la ganduleria més abjecta: passar-se moltes hores dormint com un deprimit solitari sense esma de res, o enfonsar-se davant l'ordinador jugant a jocs de batalletes com un adolescent granellut i solitari, o anar-se bevent ampolles de vi rosat com un solitari aprenent de Bukowski qualsevol, o mirar telesèries una darrera l'altra com una senyora Maria ansiolítica i solitària.
Al cinquè dia un compren que aquests refugis s'esgoten a si mateixos. I surt.
Davant de l'Hipercor apareix una dona que conec bé, amb la qual parlo una mica i que davant la meva actitud desmenjada m'agafa les galtes i em fa un petó als llavis ben fort.
A la cantonada següent apareix un àrab que conec, que ja no du espardenyes a quadres, però si uns guants de roba humida al tacte que em provoquen tristesa. Tiene' sigarro?
Travesso la carretera de Barcelona i d'entre un grup de romanesos se’n destaca un que se'm planta al davant amb una llauna de cervesa oberta a la mà. ¡Amigo, sin miedo, eh! Sin miedo, li dic. Llavors m'explica que el seu germà malalt, que a la nit el fred, que a la llauna no hi ha pas cervesa. Els ulls li brillen.
Entrant al carrer Migdia trobo un antic company d'escola. Es va casar i vaig saber que al cap de poc de tenir el primer fill es va separar. Du un trajo fosc i fuma amb ganes. Què, què, què dius?, diu. Però jo no li he dit res.
A l'alçada de la Plaça Marquès de Camps ja estic pensant que potser si hagués estat millor marxar uns dies. El dilluns al matí em preguntaran què he fet, on he anat per vacances i jo no sabré què dir. O els respondré amb mala llet que me l'he estada pelant i bevent vi rosat. Si, agafar un tren, deixar la ciutat, allunyar-se. Però ara ja és tard. Oh, és massa tard, si, i s'està fent fosc, i sembla que vol ploure, i fa fred, no tinc tabac i m'estic fent vell, i llavors una noia apareix al meu davant. És jove, molt jove, i fa cara d'amoïnada:

- Perdoni, sap on és l'estació?

Tornar-te a veure -reload-

2008-11-21T11:30:00.000+01:00

M'agrada tornar-te a veure. Tocar-te nerviosament els pits i renegar, tu saps que mai no he après a descordar sostens. M'agrada veure't un altre cop sense haver de parlar de res. Vull veure't avui perquè és la cosa més normal. I seguir sense saber cap a on em porten els propis passos. Deixar passar l’estona amb un somriure encantador. Vull assaborir les coses com si fossin totes noves -és massa avorrit haver de repetir rituals. Continuar essent el frívol que sóc.

Ara només queden excuses. Només els inconscients sabem que els dies no passen. Que res no està escrit. Que sempre és possible l'oblit.

Queden, una vegada més, els teus pits despullats. Queda, ara i fins la propera, saber que no hi ha problemes i fer-te ballar els mugrons.

- en memòria dels amors antics

Tornar-te a veure

2008-11-17T11:38:00.000+01:00

Ja m'agradaria, tornar-te a veure. Cantar-te nerviosament a cau d'orella i haver d'improvisar, tu saps que mai no vaig amb la cançó apresa. M'agradaria veure't un altre cop sense haver-te d'enganyar, ni prometre res. Voldria veure't avui una altra vegada, com si res hagués passat encara. Per a saber cap a on em porten els passos cada cop més vacil·lants que dono. Per a negar l'evidència i somriure despreocupat. Voldria no saber les coses que vaig sabent. És tan cansat haver de pensar-ho tot tantes vegades, ser tan seriós i tan savi. On és el jove que vaig ser?

Ara ja no queden excuses. Només els impacients sabem que el temps ho devora tot. Que el que està escrit no s'esborra. Que només és possible simular l'oblit.
Queda, això si, una vegada més, l'horitzó despullat. Queda, sempre i em temo que fins el final, saber que no hi ha més remei que seguir donant els passos i tornar a improvisar la cançó.

-en memòria dels amors antics

No mireu malament els borrissols

2008-11-10T13:09:00.000+01:00

En un pis on vivia fa anys se m'hi va acumular tal quantitat de borrissols que, veient impossible eliminar-los, vaig optar per limitar-me a mirar-los malament. Així, quan arribava a casa s'amagaven sota el llit, als raconets, darrera els mobles.

Un dia, però, quan vaig arribar no els vaig trobar enlloc. Vaig pensar que havien fugit definitivament i vaig cantar, innocent, victòria.

Més tard, mentre feia el sopar, vaig obrir la porteta de sota la pica on hi tenia les escombraries: allà eren tots, arraulits contra el cubell, tremolant.

Crec que, per molts anys que passin, mai no podré oblidar aquella visió.

-dedicat a Jordi Álvarez Serra

Fragment d'una llarguíssima novel·la que per sort no escriuré

2008-11-05T09:35:00.000+01:00

... traslladat a un nou pis, en K mira al seu voltant i troba mancances. Provant de posar una mica d’ordre, decideix que la prioritat és posar una rentadora: no té cap samarreta en condicions higièniques dignes. A tal efecte agafa el rotllo de cinta adhesiva especial que, previsorament, va adquirir el dia abans a fi i efecte d’efectuar la connexió del tub que alimenta d’aigua l’aparell. Un cop endollat i cargolat el tub, procedeix a embolicar amb molta cura tot l’entorn de l’esmentada connexió, i ho fa a consciència, fins el punt que potser es passa una mica i tot. Ara cal esperar uns cinc minuts, segons diuen les instruccions. Encén un cigarret i contempla la seva obra, satisfet del seu perfeccionisme. Apaga el cigarret i, no sense un punt d’impaciència, comença a girar la clau. Abans d’arribar a la meitat de seu recorregut, diversos dolls d’aigua, un d’ells de força cabdal, comencen a brollar de la connexió que tan amorosament ha efectuat uns moments abans.

L’aigua regalima sense aturador. En K s’ho mira durant uns segons i després tanca la clau. Encén un altre cigarret i, mentre veu els arbres de la vora del riu a través del balcó, pensa en la textura del pastís de carn que es va menjar ahir a l'hora de dinar, en la sintaxi malaltissa de 'tot mal cosit s'escampa', frase que va poder llegir de passada en un llibre que va fullejar a la biblioteca, en la manera estúpida de lladrar que te el gos d'un veí cada cop que algú s'acosta al portal, en el tacte de la part interior de les cuixes d'una dona que coneix, en el seguit de coses que pensava fer mentre la rentadora es fes i que ja no farà, i sent que la vida no és més que una successió de collonades. I just quan està a punt d'arribar a l'estat malenconiós en el que tant li agrada rebolcar-se, es veu obligat a dirigir-se cap al lavabo perquè els regalims d’aigua li han fet venir pixera...

Les basses

2008-10-14T11:21:00.000+02:00

Varem ser nens, te'n recordes? Bestioles eixelebrades que quan plovia corrien cap als carrers sense asfaltar i ballaven sobre les basses. Les botes eren de plàstic, l'aigua negre, tèrbola, i jo, amarat de misteri, volia submergir-me en aquella foscor.

Ara la casa és buida i ja ningú no juga, però recordem això.

Ara quan plou agafo el paraigües i esquivo les basses, les miro de reüll, però encara espero, algun dia, passar a través de l'aigua i desaparèixer dins la terra humida.

Curiositat

2008-10-03T11:32:00.000+02:00

Desig de conéixer

allò que no se sap,

desig de saber

allò que no ens convé,

alguna cosa neta, preciosa,

llaminera.

Buit, no res

2008-09-24T18:22:00.000+02:00

Ahir vaig llegir un escrit en un diari, un article científic -jo, pobre de mi, que sóc de lletres. A Ginebra tenen una màquina anomenada LHC, és un accelerador de partícules que té la finalitat de sacsejar el buit. Tal com sona. L’objectiu i el desig dels científics és demostrar, mitjançant aquest procediment, que allò que solem anomenar com a absència de matèria (el buit) conté en realitat alguna cosa, una mena de substància, textualment una ‘densitat d’energia’.
Llegir això em va deixar absort, subjugat per la densa matèria formada pels meus propis pensaments durant bona part del dia, cosa que (encara que no llegeixi articles) sol passar-me sovint fins al punt de ser el meu estat habitual.
Pensar massa sobre aquests temes t’aboca a l’abisme, l’eternitat es fa present com una idea vertiginosa. Prou.

Quan la boira va fer una mica de clariana al meu cap, ja a casa, de nit, vaig descobrir que no havia trucat les dues persones que al matí m’havia proposat trucar: comunicació inexistent, el no res. Vaig comprovar també que a la nevera no hi havia menjar: era buida. Així que, una vegada més, cap al 'xino' que, sort en tinc, hi ha just al davant de casa i que començo a sospitar que és obert sempre: eternament.

Tantes coses pot un home absorbir dins de si mateix

2008-09-18T18:47:00.000+02:00

“Tantes coses pot un home absorbir dins de si mateix i, així i tot, restar inalterats el seu cos, la seva manera de caminar i de comportar-se. Xarrupar en milions de recipients, no estar mai sadoll, tornassolar-se en totes les tonalitats com l’arc iris i, malgrat tot, ser sempre un arc iris amb la mateixa escala de colors.”

Joseph Roth – ‘Hotel Savoy’

Un home pot absorbir tantes coses...

... mirar com un dels seus amics balla a l'estil Travolta a ‘Saturday Night Fever’ davant l'atenta i riallera mirada de les tres dones menys agraciades (sóc amable, sóc diplomàtic) que hi ha en el bar, amb les quals (després de mirar-se totes les altres, totes força més agraciades, algunes molt) ell mateix ha contactat amb la seva simpatia i descaro habituals (...) ésser espectador privilegiat de com diverses persones (una dotzena), després de passar-se força mesos estudiant un temari estructurat en 40 parts, resolen el seu futur laboral en les transcurs d'una sola setmana farcida de proves escrites eliminatòries, després de la qual els quatre guanyadors entraran en una mena de sopor posttraumàtic i alguns dels perdedors en un dens procés de replantejaments existencials (...) tocar el plaer amb un altre cos ja conegut però que és nou i alhora antic i alhora sorprenent i alhora sabut (...) escoltar com una mare que passa li pregunta al nen que du de la mà, a la sortida del primer dia d'escola, si l'han pegat a l'hora del pati, i escoltar també com el nen li respon amb un to indiferent que només una miqueta (...) mirar-se durant uns moments a la mare (la seva) que dorm de cares a la paret, alimentada gràcies a la via que li han posat al canell, amb els braços prims, flàccids i vells, creuats davant del pit com una nena bleda, mirar-la només durant uns moments fins que ja n'hi ha prou i cal fer-li un petó a la galta (un petó que ella ja no sentirà, o potser si, però segurament no) i després sortir del centre, ben ràpid ...

... i restar inalterats el seu cos, la seva manera de caminar i de comportar-se?

Vacances (i III)

2008-09-03T16:19:00.000+02:00

Si resulta que la vida és un somni, es pot dir que les vacances són un altre somni dins el primer; llavors un viatge durant les vacances és un altre somni dins el segon. Submergit en aquest joc de nines russes de somnis i realitats, decideixo acceptar la imprudent invitació d'una coneguda per tal de trobar-nos a Liverpool, on arribo el dissabte al matí i on sóc rebut i informat que durant el cap de setmana hi haurà celebracions relacionades amb els Beatles, la glòria cultural popular de la ciutat, equip de futbol a part.
A partir d'aquí els esdeveniments es precipiten, i el que puc dir és que molt aviat descobreixo que el concepte de diversió imperant entre els indígenes (i no només entre el jovent, hi participen igualment les famílies amb nens inclosos i la gent de mitjana edat, i mitjana-alta també) consisteix a passejar-se de bar en bar (i n'hi ha molts) dins d'una zona de la ciutat per tal d'escoltar grups que versionen les cançons clàssiques dels Beatles, i finalment, armats amb bosses de plàstic plenes de llaunes de cervesa i altres recipients amb alcohol, consumir-los pel carrer abans de les 7 de la tarda, que és quan la policia dicta el final de la disbauxa.
Ens integrem com bonament podem (sense bosses ni recipients, però) i podem així, atònits, contemplar escenes de descontrol alcohòlic pròpies d'altres hores de la matinada quan encara és mitja tarda i el sol (és un dir, això del sol) es troba ben alt a l'horitzó. Escoltem pel carrer de manera contínua la música dels Beatles i arribem a pensar que quaranta anys no són res. Admirem l'estil indescriptible de les noies angleses a l'hora de guarnir-se adequadament per a tals ocasions, consistent a dur faldilles salvatgement curtes i talons suïcidament alts, i acompanyant-ho amb bijuteria variada i pentinats impossibles.
Recordo, veient tot això, el que deia sempre un amic meu arqueòleg sobre certs pobles del nord d'Europa: que la romanització havia estat breu i incompleta en aquests llocs, és a dir, que són llocs on els habitants continuen essent, bàsicament, bàrbars.
A pesar de no veure massa la llum directa del sol durant cinc dies, l'home que ens du l'esmorzar (l'amic Bob) insisteix cada matí a manifestar que fa "a nice day", i un se'l creu fins que fa una ullada per la finestra i comprova que l'espessa capa de núvols -la que impedeix justament que faci un dia bonic- segueix al seu lloc.
Però tot i el que acabo de dir, aquests anglesos que he vist caminar amunt i avall aquests dies exhalen una mena de determinació, una espècie de trempera desesperada, que potser explica tot el que han arribat a voltar i molestar per tot el món al llarg de la història.
Constatem que les principals cafeteries que mereixen aquest nom, situades en els llocs més estratègics, són en realitat la mateixa cafeteria: Costa, però no un Costa català sinó italià, on serveixen uns expressos més que dignes, a diferència dels bars autòctons: no saben què és un cafè sol, aquests anglesos. Obrim un debat, no resolt a hores d'ara, sobre si el senyor Costa (al qual imaginarem com un senyor gras que fuma cigars i que s'asseu en un despatx amb molts de telèfons des d'on controla els seus locals) és un capitalista despietat amb pretensions monopolístiques o bé una mena de benefactor dels transeünts als quals ofereix generosament un espai de descans i alguna cosa per menjar i beure.
En n'adonem (almenys jo, no ho sabia), gràcies a l'afició d'un de nosaltres, de quants diners hi ha que volten per terra, monedes perdudes, caigudes o llençades que esperen que algú, compassivament, les reculli i les torni a la vida.
Dins d'un autobús, sobtadament, sóc animat, textualment, a "fer-me amic"; això em sorprèn perquè jo em pensava que ja ho era d'amic: si, sóc de Girona.
Arribats a aquest punt, s'ha d'assenyalar el delicat però reeixit exercici d'entesa que practiquem els protagonistes d'aquesta aventura: una senyora de Buenos Aires, psicoanalista i poeta, una jove filòsofa de la Catalunya interior i un bibliotecari gironí de mitjana edat, que passegen incessantment durant quatre dies per aquest estrany decorat portuari. Tots tres, de bon començament, comprovem que els anglesos, en el moment que t'hi acostes, comencen a parlar d'una forma estranya i no te fan cap cas si tu no parles també estrany com ells.
Veiem que els policies anglesos -almenys els que volten pel carrer-, efectivament, no duen armes de foc, però en canvi exhibeixen una mena de bastons de fusta de gran llargada i consistència considerable que fan mal només de mirar-los.
Aprenem (però això jo ja ho sabia) que pots passar-te tota una tarda caminant i buscant fins a la desesperació una cosa (un lloc, en aquest cas: una cafeteria) que quan la trobes te n'adones que, durant tota l'estona, la tenies ben bé al costat.
Experimentem la minuciositat -absurda?, absurda- dels aeroports anglesos en quan a la facturació dels equipatges.
Arribem a Girona. Arribo de nou a casa.
Miro els papers, tiquets, fulletons. Me n'adono (però ja ho sabia, també) que, a partir d’ara i mentre la memòria no em traeixi del tot, quan pel que sigui pensi en Liverpool apareixeran de seguida les cares de la Clelia i la Tate com a companyes de somni, un somni anglès amb núvols, cançons dels Beatles i monedes perdudes.

NOTA: la referida coneguda i companya de viatge ha redactat una crònica alternativa, de la qual podeu gaudir aquí.

Vacances (II)

2008-08-21T21:27:00.000+02:00

Tot allò que els homes han assolit (i també totes les seves desgràcies) prové del fet que no són capaços de limitar-se a seure en una cadira tranquil·lament. Això ho va dir un savi en el seu dia, el que es diu ara és que l'home modern pateix pel fet d'haver de gestionar el seu oci; que no sap estar-se sense fer res, vaja. Fill i alhora víctima d'aquestes qüestions, me'n vaig uns dies de vacances.

Però, per a què?

- per a constatar que, increïblement, Arles i Avignon continuen estant al mateix lloc (França)
- per a seguir l'estela de l'ocellot de la imatge, que qui sap si em perseguirà a les nits en somnis o anirà treballant d'amagat a la part més fosca del meu pensament (en francès)
- per a caminar infinitament per una ciutat que no és la meva però ho és mentre la camino (afrancesadament)
- per a poder sentir constantment parlar una llengua que no és la meva i fins i tot parlar-la una mica (el francès) i veure que no n'hi ha per tant amb tot això de l'idioma
- per a fer-me un tip de mirar noies franceses (pel carrer, pels bars, per tot arreu) a les que sé que no veuré mai més
- per a adonar-me que tres anys enrere era una altra persona i anar donant-li voltes, obtusament, a la qüestió, mentre menjo una amanida amb formatge de cabra (francès)
- per a fer enfadar les mestresses (italianes) de les pensions xerrant en veu alta fins a la matinada
- per a adonar-me de lo molestos que són els turistes (francesos i no), una plaga que no fa més que dur nervis i cues a tot arreu
- per a fer-me advertir repetidament a tota mena de locals: "monsieur, on ne peut pas fumer ici"
- per a sopar en un lloc on pagarem 23 € menys del que marca el compte i d'on acabarem marxant enfadats i enmig de les disculpes del cambrer
- per a confirmar que els francesos són estranys (críptics), i a casa seva encara més
- per a saber que les misèries ferroviàries són un patrimoni internacional (i per tant, també francès)
- per a comprovar el grau extraordinari de paciència que pot arribar a exhibir el meu incaut i desafortunat (i empordanès) company de viatge
- per a tornar a casa quatre dies després, a les dotze de la nit, reconfortat per haver deixat tot això definitivament enrere i poder tornar a seure al sofà i engegar amb alegria el televisor per a veure els jocs olímpics.

NOTA: amb posterioritat a aquest escrit, l'esmentat i benaventurat company de viatge ha elaborat una contracrònica que podeu llegir aquí.

Vacances (I)

2008-08-07T13:47:00.000+02:00

30°C + platja + cannabis = ∅

Una persona estranya

2008-07-27T20:21:00.000+02:00

La veu m’arriba de molt a prop.

- Perdó, que em podria ajudar? A baix m’han donat això escrit, però, pobra de mi, no sé pas on trobar-los, els llibres.

Alço la vista de la pantalla i veig a la dona que m’ensenya el paper. L’hi agafo. Abans que pugui fer res més, la dona, que té uns seixanta anys i evita mirar-me els ulls, torna a parlar.

- Perdoni, eh? És que jo no sé pas on buscar, pobra de mi.

- Si, si, anem, –li contesto mentre m’aixeco i camino cap a la lleixa corresponent- és cap allà.

Arribem amb la dona al meu darrera. Veig que va una mica encongida i penso que potser pateix de l’esquena. Localitzo els dos llibres. Són dues biografies de Santa Teresa de Jesús, edicions de finals dels 80.

- Son aquests, tingui –li dic, i li allargo els dos volums.

Els agafa, se’ls mira un moment i em diu:

- Ai, moltes gràcies, però, sap què passa? És que tinc una reserva feta a la biblioteca de Llagostera, i, és clar...

- No hi fa res, senyora. Els comptes els fa cada biblioteca per separat. No hi problema, d’acord? Vagi a la planta baixa i allà li faran el préstec.

La senyora es queda parada. Es torna a mirar els dos llibres amb aprensió. Se m'acosta i abaixa una mica la veu.
- Però, quan arribi la reserva de Llagostera... què els diré?
Me la miro, sembla que ara va encara més encongida. La tinc molt a prop i sento la seva olor, que em recorda el bosc ombrívol, la terra humida, la molsa.

- No els ha de dir res, senyora. Vostè pot tenir llibres d’aquesta biblioteca, i al mateix temps en pot tenir de Llagostera. No hi ha pas cap problema. No li diran res. Vagi a baix i allà els hi apuntaran, d’acord?

- Així... puc tenir llibres de dues biblioteques diferents?

- Si, pot. A baix –li contesto, i abans de poder controlar-me veig que tinc el braç estès, que el dit assenyala l’escala.

Vaig cap al taulell i, quan hi arribo, veig que la dona afronta les darreres passes abans d’arribar al primer escaló de baixada; ara la puc veure des del darrera i comprovo que va amb l’esquena totalment dreta.

Oh, Ronaldinho (*)

2008-07-20T18:18:00.000+02:00

(*) en veure aquesta foto he recordat un dia llunyà que jo anava pel carrer, somrient i xiulant de despreocupació i de lleugeresa quan vaig poder veure de sobte, casualment, una noia (ara la recordo més aviat com una nena) de la que sempre conservaré alguns records feliços i que em va arribar a fer sentir afortunat de poder tan sols tenir-la a prop, que va aconseguir també, al capdavall, que em sentís tan alliberat, tan content de no haver de veure-la més, i llavors aquesta noia em va rendir un últim servei quan, veient com un altre l’agafava de sobte pel braç (per fer-li petons: un, dos, fins a tres de seguits, als llavis somrients i despreocupats i lleugers d’ella), va agafar-me tan desprevingut aquella onada de recança que em queia per sobre.

Mantenir les passions infantils resulta esgotador.

El diumenge

2008-07-13T20:05:00.000+02:00

Avui és diumenge i m'he llevat tard. Encenc un cigarret. L'assaboreixo, li trobo gust perquè acabo de fer certes coses que m'urgien: he llençat força papers, he posat una rentadora, m'he dutxat, m'he tallat les ungles de les mans. Bec cafè, estic sol.
Penso en algunes persones, provant d'imaginar què estan fent ara mateix. Al mòbil hi tinc un SMS d'1 enviat a les 4:22 am, explicant-me que m'estic perdent una sessió brutal de 2 a les carpes. És segur que ara estan somniant, aquests; ells i tots els que eren allà, mentre jo dormia el són dels justos, o potser és el dels que no han dormit prou durant la setmana, o de qui ha comès excessos qui sap si excessius per a la seva edat. En quan a 3, tan pot ser que sigui a Barcelona com que estigui llegint, al llit, dormint (o no), o esperant a menjar-se el que la seva mare li ha preparat per dinar, amb postres i tot. A Barcelona potser que hi sigui també 4, pensant a quin restaurant anar amb 4.1, o agafant ja un tren. 5 segur que mira la televisió. 6 deu voltar per la costa, submergint-se o bé renunciant a fer-ho, va ploure i això torna l'aigua tèrbola, poc adequada per a aventurar-s'hi, segons em va explicar. 7 va fer anys (pocs, és tan jove; els joves ho són cada cop més, és un fenomen curiós) i no encerto a imaginar què estarà fent ara, ni on. 8 té ara una gata, segons he sabut, que beu aigua a morro de l'aixeta. 9 ha obert un blog i espera, ja fa dies, que li expliqui com es fa per posar-hi enllaços. 10 no ha donat gaires senyals de vida últimament, i els pocs que ha donat suggereixen un estat de neguit mal dissimulat. 11: qui ho sap? Pel que fa a 12, val més no saber-ho. I 13?
Si, penso en ells. A la majoria espero veure'ls aviat. És segur que aviat li demanaré a algun d'ells. Però temo, alhora, que ho facin, i que em reclamin; que m'exigeixin veure'm.

Criden

2008-07-04T13:21:00.001+02:00

Al carrer, la gent crida. Si, criden, ja s’ho poden creure. Hi ha dos adolescents recolzats en una moto, que gemeguen i s’empenyen i s’arrosseguen per terra quan passen noies, a la cantonada de l’institut, i quan les noies ja han passat es miren en silenci. Queda com un pòsit. Mastego el panet però tinc un forat al mig del pit. Això no m’ho prendran pas, penso, i és gran, de la mida d’un tractor. Treballo en una biblioteca. Em passo hores provant de mantenir el silenci, però de vegades ni tan sols aconsegueixo trobar-lo. La gent crida. Camino hieràtic, duc llibres a les mans, passo pel mig dels que llegeixen asseguts; sento els seus sospirs que s’arrosseguen, enmig de les lleixes farcides de llibres. Camino pel carrer. Quedo amb un conegut en un bar. S’hi està bé, tal i com m’ha advertit. Bevem i xerrem -jo xarrupo, ell parla: de diners que estan apuntats però que no hi són, de banquers porucs, d’empreses que sembla que guanyen però van perdent, de gent que compra allò que no pot comprar i que no pot vendre el que encara no és seu. S’acosten noies, gent coneguda. La gent crida. Fugim –ja poden riure, vostès farien igual-, però no serveix de gran cosa. La gent crida i, a més, persevera, la voluntat els domina; ens troben. Hi ha un tiu que canta, avui. M’hi acosto però hi ha massa gent (que crida), així que dono la volta fins que arribo al darrere de la tarima. Bec i escolto. Al meu costat arriben un noi i una noia. A ella la conec, i sé, xafarder com m’he tornat, que està interessada en un noi que no és el que va amb ella avui. El cantant para un moment i fa una broma, fa riure la gent i els fa entonar (¡Todos juntos!: Este chico no te conviene, no te conviene, no, no, no). La gent s’ho passa bé, crida. Torno amb el conegut. Bevem més. Encara xerrem, cada vegada menys. La nit s’escola així, com un sospir. Però la gent crida, és fatal i no hi poden fer res. S’acaba la nit, tan si vols com si no. Acabo la meva nit escridassat –no massa, la veritat, però ara també he cridat jo, què collons!- per una persona que l’únic que vol es poder tocar els altres com i quan li vingui de gust i que ningú no li retregui, per l’amor de déu. Vaig tirant cap a casa. Camino pel carrer. La gent crida.

"But, who lives?"

2008-06-27T12:09:00.000+02:00

Blade Runner (1982, Ridley Scott)

Aquests darrers dies sembla que m'encalcin fantasmes. Al meu voltant s'acumulen les notícies: s'ha mort tal, s'ha mort qual, saps qui s'ha mort?, t'en recordes de x? Doncs es va morir. Etcètera.
No sé pas què puc -podem- dir davant d'això. Només frases del tipus 'no som res', o 'pobret/a, tan jove'.
Perquè, al capdavall, qui és que viu?

Quan et fas gran, per sort

2008-06-21T17:47:00.001+02:00

Vaig néixer l’any 1965, en una ciutat anomenada Gerona. A casa meva, en canvi, li’n dèiem Girona. Llavors era una ciutat petita i descolorida, no com ara. Allà vaig anar a l’escola: entre 1971 i 1979, vaig cursar l’ EGB (Enseñanza General Básica), segons disposaven els plans educatius de l’època. Els primers anys vàrem aprendre, els altres nens i jo, moltes coses: a sumar i a restar, a multiplicar i, finalment, a dividir.
També em varen ensenyar a llegir i a escriure. Recordo la fascinació que em produïa, els primers dies –de fet encara em dura, hi ha coses que un no supera mai-, agafar el llapis i començar a dibuixar aquells estranys signes sobre el paper. Resultava, segons ens va dir la senyoreta, que aquells gargots eren lletres, i que les lletres ajuntades formaven les paraules, les mateixes coses que ens dèiem als uns als altres. Hi havia, doncs, el llenguatge parlat i el que es dibuixava, que es corresponien.
Bé, es corresponien, si, però segons com ho miressis no. Era doblement estrany, tot plegat. Per exemple, quan a casa parlava amb la mare, per tal de cridar-li l’atenció li deia: –Mare, mare! Saps què hem fet avui a l’escola?, mentre que al paper, si ho volia escriure, no era ben bé igual, al final quedava una cosa com: -¡Madre, madre! ¿Sabes qué hemos hecho hoy en la escuela? Era força curiós: era una manera una mica diferent, però tampoc del tot. L’havies de fer servir sovint a l’hora de parlar, també: durant la classe, quan la senyoreta ens explicava alguna cosa, ho explicava així. Si et preguntava, li contestaves igualment d’aquesta forma.
I també ho fèiem així amb aquells nois (n’hi havia 6 o 7, a la classe) que no sabien dir mare, ni cadira, ni res, i en canvi deien sempre madre, silla i així tot. A aquests nois els dèiem els castellans; algun cop també els dèiem d’altres maneres, però no gaire sovint, perquè alguns s’enfadaven i de vegades hi havia raons, i fins i tot pinyes i, ostres, tampoc no valia la pena perquè eren companys de classe igual que els demés, en fi, tot plegat eren collonades, burrades de quan ets petit.

Són aquella mena de qüestions a les quals, quan et fas gran, per sort, acabes traient importància.

Les dones i els nens (i III)

2008-06-17T12:21:00.002+02:00

Havia caigut la tarda, i el conegut i jo vàrem anar fent via. Travessarem el centre. Barrejats amb els que tornaven, tots plegats enfilàvem els respectius trajectes diaris cap a casa, cap a la rendició i el balanç. Caminar en silenci resulta una mica complicat, sobretot per a dos homes joves o ja no tant i a sobre solters, i ara un, ara l’altre, llançàvem alguna frase desfilada, i així bastíem un simulacre decorós de conversa. Vàrem arribar d’aquesta manera a algunes conclusions terribles, però ara no és moment de parlar-ne. Ara és precís admetre que aquest és ja el tercer escrit de la petita i obtusa trilogia que vaig, en mal moment, tenir la gosadia de creure que havia de, o podia escriure, i no només escriure sinó mostrar, i que vaig, irreflexiu com sóc, titular Les dones i els nens. Cal també adonar-se que a hores d’ara encara no n’he pas parlat de dones. Només de nens. Hi han hagut nens, homes i homes que són nens i nens que no podran, ja s’hi poden esforçar, ser mai homes. I les dones, què? Les dones, que són, avui en dia és una mica perillós dir-ho, les nostres mares? Ja se sap. Però tampoc no es pot negar que és molt arriscat, irresponsable a gran escala i de cap manera tolerable permetre’s pensar que algun dia anirem de la mà d’un nen. No veig pas com podríem deixar de ser l’infant que de fet sempre som, només per passar a ser (ja seria hora, companys, s’atreveixen alguns a dir) un pare, la única alternativa que ens deixen: arribar a l’escaló següent, esdevenir el progenitor discret que passeja el cotxet i que comprova, atònit, com la seva dona ja no és la seva dona sinó la mare del seu fill, o filla: un nadó. Un nen que, en el millor dels casos, no faria sinó repetir el mateix sorprenent camí esgotador i implacable que ens porta al balanç i a la rendició, que tan sols ens confirmaria el que ja sabem però ens passem tota la estona provant d’amagar sota la catifa. I al qual, si per alguna estranya casualitat o audàcia ens atrevíssim algun dia a mirar a la cara, potser ja no reconeixeríem. O, encara pitjor, reconeixeríem a l’instant.

Les dones i els nens (II)

2008-06-11T11:09:00.001+02:00

Anava passant l’estona. El conegut i jo, un cop esgotats els temes de conversa, contemplàvem la desfilada de passavolants, integrada en gran part per parelles joves amb cotxet, amb nen.
Nens de tots colors, amb cabells de tots colors, sense cabell, amb roba de tota mena, guarnits a botigues cares o malgirbats, alguns anaven bruts. Nens prims i nens gruixuts, nens ploraners o endormiscats, torracollons, una orgia de nens gironins, encisadors, nens lletjos i nens hipnòtics. Diversos com eren, una cosa, però, els unia: es comportaven, sense excepció, de forma estúpida i egocèntrica: s’emprenyaven per petiteses, s’excitaven amb collonades, els objectes els queien de les mans, cridaven o s’irritaven per no res. No tenien cap comprensió de les coses. I no eren els únics: hi havia, també, els pares.
Els homes. La majoria d’ells tenien alguna cosa malaltissa en les seves actituds. N’hi havia que empenyien el cotxet amb un ànsia estranya, diligents, amb el cap baix, com si volguessin acabar aviat amb una tasca molesta. D’altres exhibien un somriure fix, que contrastava amb l’expressió buida dels ulls. Un que em va passar jut pel costat mirava al seu voltant com si tot li provoqués espant. Alguns no podien dissimular un cert posat de víctima d’una estafa, o d’una broma imperdonable.
El cambrer havia començat a recollir; s’enduia, una a una, les taules cap a l’interior i aprofitava per fer tot l’escàndol que podia. I ara què?, -li vaig dir al conegut, que es va encongir dins la cadira i va sospirar.
Una de les parelles amb cotxet es va aturar davant nostre, i la dona es va posar a eixugar-li la boca al nen, que havia vessat el gelat sobre el jerseiet. El pare s’ho mirava, amb les mans sobre el manillar del cotxet, emmurriat. Semblava com si reprimís un udol.

Les dones i els nens (I)

2008-06-05T16:44:00.000+02:00

El divendres a la tarda vaig passar una llarga estona assegut en una taula, a la Rambla, tot fent un cafè amb un conegut. Mentre xerràvem, anaven passant un munt de parelles joves que empenyien cotxets. Nadons, pares i mares desfilaven, infinits, repetint-se amb una monotonia implacable, fins que (oh, si, misteris de l'associació d'idees) em va acabar venint a la memòria una seqüència d'una pel·lícula d'en François Truffaut (L'homme qui aimait les femmes): el protagonista, passats de llarg els quaranta i solter, segueix una noieta pel carrer fins que veu com ella deixa un anunci en un tauler. Espera que ella marxi, s'acosta i el llegeix: la noia s'ofereix com a cangur. El bon home busca tot seguit una cabina telefònica i truca la noieta per contractar-la. El vespre ella pica a la porta i ell la fa passar, neguitós. Quan ella pregunta pel nen ell fuig d'estudi, li explica que està dormint i li ofereix alguna cosa per beure. Quan l'home se'n va cap a la cuina, la cangur entra a l'habitació, aparta la manta, i se n'adona que el suposat nadó és en realitat un ninot. Davant les preguntes indignades de la noia, el nostre heroi dubta, fins que finalment aixeca la mirada i li contesta: 'El nen sóc jo'.

Estúpids!

2008-05-31T17:26:00.000+02:00

Una tendència congènita a xerrar sense mesura i el costum (adquirit amb els anys) d’emetre sentències, combinats amb una temporada llarga fent de bibliotecari, han acabat per provocar seqüeles terribles en la meva persona. Els pocs amics i coneguts que em van quedant es veuen obligats a suportar-ho com bonament poden. A hores d’ara, tan bon punt obro la boca per dir qualsevol cosa, n’hi ha que ja s’esmunyen cap al lavabo o en direcció a la porta o finestra més propera; alguns, en absència d’elements arquitectònics salvadors, opten per obrir el diari, si és que en tenen algun a mà; d’altres comencen a estossegar de forma contundent.

Aquest estat de coses em va empènyer a obrir aquest espai: si no m’escolten potser em llegiran, vaig pensar. Un raonament càndid: avui en dia pocs escolten, però encara són menys els qui llegeixen.

Ah, com en puc ser d’estúpid.

Tot aquest preàmbul (ja que no se’m permet fotre rotllos verbalment ho he de fer per escrit, com ja he explicat més amunt) ve motivat pel darrer llibre que he tingut la fortuna de llegir: el recomano a qualsevol que no es consideri a si mateix una persona estúpida (!?).

L’autor és Carlo Maria Cipolla (1922-2000). Aquest senyor de cognom tan italià i tan suggeridor fou conegut com a historiador econòmic, amb força llibres publicats sobre la matèria, però ha acabat adquirint notorietat per un llibret d’assaig anomenat Allegro ma non troppo, en el qual s’inclou un text molt breu anomenat Las leyes fundamentales de la estupidez humana (no s'ha publicat en català, que jo sàpiga).

En quatre paraules l’autor ens aclareix tot allò referent a l’estupidesa i acaba determinant que les persones es poden dividir en quatre tipus essencials:

- incauts
- malvats
- estúpids
- intel·ligents

Ehem.